RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per Gener, 2014

  • Reescrivint Calders: Ivasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    -Es vostè, senyor Riudar? -Em va demanar, i gairebé assegurar.

    -S’equivoca, no sóc jo. – Li vaig dir tot i que no semblava escoltar-me.

    -Ho tenim tot preparat- va dir baixant la veu.

    Es va apropar a mi i,  a cau d’orella i em va confessar un pla desbaratat i absurd ple de les més inversemblants aventures i afers més propis de pel·lícules d’espies ideada per ments d’una dubtosa intel·ligència. Em va confessar que era membre de la intel·ligència americana infiltrat a aquests poble de la Costa Brava en busca de proves que l’Ava Gardner encara vivia amagada en una de les cases del nucli antic d’aquest bonic poble de la nostra costa, i casada, per fi, amb el torero que li va robar l’ànima i el cor.

    Sort en vaig tenir que el Manel, el propietari de l’Hostal, va veure la cara de circumstàncies que tenia i va venir al meu rescat i, molt amablement, el va allunyar de mi.

    Quan va tornar em va explicar que era un boig que malvivia inventant cada cop personatges i circumstàncies estranyes al voltant de la Diva que va passar un estiu a aquesta vila i va transformar la vida de tanta gent.

    Pep Alvarez Pujol

     

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,  el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Va  baixar per les escales i va anar a la planta baixa de la casa. Allà  va anar cap al bany, es va ficar a dins i  va tancar la porta enèrgicament amb un fort cop. El pare, que es trobava assegut al sofà,  esvorellava la cigarreta, però es va aixecar i es va a posar dret. Amb la mà dreta aguantava la cigarreta que amb ràbia va apagar i va acabar xafada al cendrer de vidre de sobre la tauleta central del saló. Va donar mitja volta i va cridar la Sara, la  filla, amb un to de veu sec i greu.

    La porta del bany, on es trobava la Sara, es va començar a obrir de mica en mica i tot seguit la Sara va sortir, va anar cap a les escales i va a tornar a pujar-les per anar fina a on es trobava el pare, al saló.

    El pare la va agafar de les mans i la va  mirar directament als ulls,  a la vegada que li explicava que durant tota la seva vida havia estat  lluitant per la família que finalment i després de molts esforços havia aconseguit formar.  Li va demanar si ella era feliç amb el pare i la mare, si es sentia valorada i estimada  per la família, si realment, pel que poguessin dir els seus amics, desitjaria que els pares estiguessin separats, coneixedora de quant  s’estimen entre ells i que,  per egoisme seu, arribessin a separar-se per poder dir que els seus pares són separats, confinant-los a la desgràcia de per vida.

    A la Sara, la filla,  se li van  començar a negar els ull de llàgrimes i es va desfer en  una forta abraçada amb el pare alhora que plorava. Li demanava perdó per tot el que els havia dit anteriorment i que havia sigut molt egoista per la seva part. Li va dir al pare que tenia tota la raó i que s’havia adonat que en realitat se sentia afortunada per tenir els pares al seu costat i també de veure com de la mateixa forma que l’estimaven a ella, ells també s’estimen.

    El pare li va dir a la Sara que a la vida mai estaríem sols i que si volem rebre l’amistat i que ens estimin, hem de ser nosaltres els primers a donar-ho. Li va dir que anés a buscar la mare i li donés una forta abraçada perquè s’ho mereixia.

    La filla va marxar i el pare va tornar a seure  al sofà, va  encendre una altra cigarreta alhora que feia pipades compulsives i llençava el fum cap al sostre, deixant-se caure d’esquena al sofà, intentant relaxar-se després d’aquesta lliçó de valors fraternals i familiars amb la Sara.

    Rafa Gómez

     

     

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,  el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    El pare va quedar bocabadat en sentir les paraules de la seva filla, les quals no varen deixar ni un petit dubte de la voluntat de la noia. La contundència i l’èmfasi en l’expressió eren evidents, cosa que va respondre a la pregunta que s’havia fet temps enrere. Ara ja sabia el perquè del seu comportament però no entenia el motiu.

    Mentre ells dos parlaven algú va trucar a la porta. Era la seva amiga de tota la vida, la Xènia, que la venia a buscar per anar a l’escola. Li va dir: “estàs a punt? són més de les quatre i farem tard a classe!”. Tot seguit i sense perdre ni un segon va agafar els llibres, va fer un petó al seu pare i li va dir: “continuarem la conversa al vespre”, i va marxar.

    Per més voltes que hi donava a l’assumpte no entenia les raons per les quals la seva filla volia la separació dels pares. El pensament no li deixava de treballar: “què vol dir ser normal? comportar-te com la majoria de la gent? i fer el que fa la majoria? i què passa si un és diferent?” el caràcter defineix a una persona…

    En arribar de classe varen continuar la conversa tal com li havia dit abans de marxar. La seva filla, amb les llàgrimes altra vegada als ulls, va alçar la veu i va dir: “separeu-vos ja! jo vull ser igual que la resta de companys! ja no puc viure més així!”. El pare va encendre una altra cigarreta. Sí, a la seva filla li estaven fent mobbing, un assetjament escolar freqüent a la societat d’avui.

    Anna Vilargonter

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,  el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    “És clar la vida de les noies que tenen els pares separats és més divertida, ara amb el pare, ara amb la mare, tenen vacances dobles, que trien sempre elles, i tenen regals dobles tant pel sant i aniversari com per Nadal i Reis. Semblen molt felices, però això és al començament, després d’un quant temps tot es torna complicat i problemàtic, i difícil de solucionar, perquè per fer feliç algun dels dos sempre queda malament amb l’altre”.

    El pare li explica la realitat i li fa veure que encara que a ella li sembli que ser “normal” és molt excitant, a la llarga viure la vida que porta actualment resulta més fàcil i amb menys problemes.

    Montse Vendrell

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Ja a l’habitació, estirada sobre el seu llit, pensa i s’imagina com seria la seva vida amb uns pares separats. Creu que com l’Olga, el pare la portarà al cinema cada setmana i que com la mare de l’Aida, cada setmana tindrà una peça nova de roba per estrenar.

    Mentrestant, al saló, els pares parlen sobre com li poden fer entendre que això que viu a l’escola està lluny d’estar dins de la “normalitat” que ella busca. Així doncs, decideixen anar a parlar amb ella i mostrar-li les parts negatives de tenir uns pares separats.

    Els pares, després de la xerrada marxen sense gaire èxit de l’habitació de la seva filla, no han aconseguit fer-li entendre allò que ells tenien en ment.  Serà a l’hora de sopar quan, amb l’ajuda d’una amiga de pares separats, la filla entendrà la gran sort que té de tenir uns pares que encara estan junts.

    Mireia Serrano

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Quina sorpresa vaig tenir quan tranquil·lament assegut al sofà del menjador de casa, fumant un cigarreta, després de molts anys de no fumar, la meva filla m’explicava les raons del seu mal humor, insomni  i problemes de relació amb la seva mare i amb mi mateix.

    Resulta que a la seva classe és l’única noia que no té els pares separats. Per a ella això és una anormalitat i la fa sentit diferent de tots els seus companys.  Amb un to autoritari, i  amb llàgrimes als ulls, diu que ella vol ser una noia normal, i per tant ens exigeix  que ens separem.

    En parlem tots dos dins la parella, i com a pares. Seguidament el que fem és exposar-li  la nostra situació:

    “Som una parella, amb els nostres alts i baixos. Fa molts anys que convivim junts, hem passat moments de tota manera, la puja del fills, l’envelliment del pares, problemes laborals, econòmics, etc. Però en el fons de tot això només podem dir-te que ens seguim  estimant.

    Per tant, hem de  manifestar-te que per molt que t’estimem i volem el millor per a tu, no és possible la nostra separació,  en la nostra  vida no  hi entra  aquesta nova situació familiar.

    Poden intentar ajudar-te a comprendre la situació i poden intentar que tu mateixa puguis valorar que la  nostra situació familiar no sigui tan anormal. Els temps han canviat, però segur que moltes de les teves companyes voldrien tenir la teva situació, ja que de ben segur que no totes les situacions de pares separats són situacions normals”.

    Maria Tort Alsina

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    El que la filla no sabia és que ser l’única noia amb pares no separats no la convertia en diferent, sinó en especial. Els seus companys i companyes de l’institut no tenen la sort d’enriquir-se com en una família.

    Així és que el pare, com que la veia molt angoixada, va proposar-li fer unes setmanes d’experiment perquè ella pogués valorar tot el que tenia. Aquest consistia a viure una setmana amb el pare i una altra amb la mare.

    Varen anar passant els dies i la filla a poc a poc estava descobrint tot el que comportava tenir els pares separats. Hi havia molts aspectes que no li agradaven, com per exemple, no sabia on tenia les coses si a casa del pare o de la mare, sempre havia d’explicar les coses dues vegades, no podia compartir els moments amb els seus pares alhora. De mica en mica, i abans que passés el termini que el pare va proposar, ella sola va adonar-se que volia formar part d’una família i que ella sí que tenia sort. Mai més va dubtar de la seva família i va aprofitar cada moment al costat dels seus pares com si fos l’últim.

    Vanesa

     

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Santa Rita

    Santa Rita: sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

     

    La mare, pobra dona, cap a missa se’n va anar a encomanar-se a Santa Rita, patrona dels impossibles, i a encendre-li una atxa. Aquesta devoció a la Santa li venia de temps enrere. El pare no en sabia res, però la mare tenia un aventura de llarga durada amb el veí del quart primera, un bomber separat, fornit i força més jove que no pas ella, i del qual deia que li apagava el foc intern.

    Quan va tornar a casa, la filla era la noia més feliç del món: sembla que Santa Rita havia fet de les seves, ja que el pare va decidir que la nena estava per davant de tot. A partir d’aquell moment la filla seria d’allò més normal, la mare se sentiria totalment realitzada, i el pare podria tornar a ser un fumador empedreït com abans. I el bomber? Del bomber no en van saber res més. Pel que es veu va canviar de cos: es va fer una operació de canvi de sexe i ara apaga un altre tipus de foc intern.

     

    Ricard Jordà

     

    Share

    Article complet

  • L’Anna…

    Es diu Anna. És de mitjana estatura, ni gran ni prima, ni lletja ni molt maca. Vaja, podríem dir de fesomia normal.

    Té els  cabells de color bru, amb algun reflex de color, els ulls foscos, de mirada penetrant, el nas una mica llarg i la boca petita.

    El seu gust per combinar la roba amb què es vesteix és molt curiós i divertit.  Sempre s’hi afegeix complements com ara collarets, arracades, polseres, anells i, si s’escau,  algun mocador de coll. Tot fa que destaqui per sobre de les altres noies.

    Acabada la descripció del seu físic, hauré de dir alguna cosa sobre la seva persona. És de caràcter dolç i afable, li costa molt enfadar-se, perquè sap tractar molt bé la gent.  És intel·ligent. De fet, ha estudiat dues carreres, però mai fa ostentació del que sap, ni tracta els altres d’incultes. És molt bona conversadora,  ja que pot tocar quasi tots els temes, i sempre té criteri.

    És alegre, sap divertir-se, i sempre té al voltant gent molt sana,  que l’aprecia molt. Ah! I també esportista, corre, neda, esquia i va d’excursió. Tot això quan la feina  li ho  permet, és clar!

    Montse Vendrell

    Share

    Article complet

  • L’Emili

    Durant tota la seva vida havia estat treballant, treballant per poder donar a la seva família alguna cosa per portar-se a la boca. Es llevava a les cinc de la matinada, la seva dona li tenia ben a punt el seu got de cafè amb llet i la seva torrada amb tomàquet. A les sis ja estava a punt per començar la jornada laboral, es passava vuit hores seguides amb un únic descans de mitja hora a les onze del matí. El fet de treballar al carrer havia deixat la seva pell tan negra com el carbó i la seva pell arrugada deixava entreveure la duresa amb què la vida l’havia tractat.

    L’Emili era una bellíssima persona, sempre estava disposat a ajudar-te, encara que això suposés per a ell un esforç immens. L’última vegada que jo el vaig veure tenia el cabell blanc i molt espès, el somriure que sempre l’acompanyava encara no l’havia abandonat i es feia el valent i el fort perquè no veiessis que estava patint.

    En general em costa molt recordar coses de la meva infància, però mai oblidaré com em mirava, i m’acostava al seu llit, perquè l’abracés.

    Mireia Serrano

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles