RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per novembre, 2015

  • El gos i l’eucaristia

    Vet aquí que un dia quan vaig arribar a casa, després d’un dia de treball, obro la porta d’entrada i de sobte em ve un gos a rebre. Jo, sorprès, me’l quedo mirant tot bocabadat i pensatiu, què hi feia aquell gos dintre la casa?

    Era un gos -impossible d’esbrinar-ne la raça- camacurt, llargarut i rodanxó com un botifarró. Tenia les faccions de la cara semblants a les d’una rata: la boca estreta, amb unes dents trinxadores, capaces de trossejar qualsevol os per molt difícil que fos de rosegar.

    El meu pare va venir i em va explicar que li havien donat una gent de pagès i que de nom es deia Pitxo. Jo li vaig dir que mai havia vist un gos tan lleig. A més, no era cap cadell, perquè aproximadament tenia uns sis anys i difícilment se’l podia ensenyar alguna cosa.

    En Pitxo va viure catorze anys, i ens les va fer veure de tots colors. Feia el que volia, mai no va estar estacat, ni portava collar i dormia i menjava allà on volia. Només hi va haver una persona a qui va fer cas, i va ser a la meva mare. Així doncs, el vaig donar per impossible i no vaig tenir cap mena de tracte amb el gos.

    Un bon exemple que no feia cap cas a ningú de casa meva va ser un diumenge, quan la meva mare i jo vàrem anar a missa de dotze. Quan va arribar l’hora d’anar a prendre l’eucaristia i la gent es posava per fer cua, de cop i volta va aparèixer en Pitxo d’un no res.  Allò era del tot surrealista, inversemblant, caòtic, impossible de creure (per anècdotes, una com aquesta!): un gos fent cua per anar a prendre l’eucaristia.

    La meva mare i jo no sabíem què fer ni on amagar-nos. La gent cada cop s’esvalotava més i volien fer-lo fora de la manera més ràpida possible.

     -Què hi fa aquest gos aquí ? de qui és ? Això és  un sacrilegi! -cridava el mossèn…

     Una veueta  tot tremolosa va sortir de la meva gola:

     – És meu…

     El mossèn em va mirar amb un ulls grossos i vermellosos, gairebé traient foc pels ulls.

    -Doncs , ja el pots fer fora d’aquí -va exclamar.

     Ja em vaig veure entre corredisses darrere d’en Pitxo, amunt i avall de l’església…  

    – Pitxo, vine aquí! -deia jo tot desconcertat, fins que finalment ell mateix es va ficar en la seva pròpia trampa: d’un bot va anar a ficar-se  per la petita porta que tenia el  confessionari.

     – Ja et tinc, ets meu, quan  t’arreplegui ja et faré confessar jo -vaig pensar. 

    Vaig entrar a dintre del confessionari i vaig estirar els braços per poder-lo agafar. Ja era meu!

    Finalment, corria cap a la porta de sortida amb el gos ben aferrat entre els braços. Ja era fora. Vaig inspirar i tot gemegant maleïa aquell diumenge que m’havia fet passar en Pitxo.

     La meva mare i jo estàvem ben avergonyits del que havia passat allà dintre de l’església. Tot el trajecte cap a casa no ens vàrem dir res, no sabíem ni què pensar ni què dir. Allò que havia passat a l’església no ho havia de saber ningú.

    L’endemà  ja ho sabia tot el poble i, és clar, tota la meva família.

     

    Carles

    Share

    Article complet

  • Vacances o aventures?

    Fa dos anys, per l’agost, vàrem anar de vacances cap a Itàlia. Només de marxar de Manlleu, ja vàrem tenir un problema amb el cotxe. En arribar a Olot, que és a deu minuts de Manlleu, el cotxe es va espatllar. El meu marit, que és mecànic, el va revisar i va dir: Si amb el que faré ara no va bé, haurem de tornar a casa. Després de mitja hora, el cotxe va arrencar i vàrem poder continuar el viatge sense cap més incidència.

    Un cop arribats a Florència, vam buscar el lloc on havíem d’allotjar-nos. No el trobàvem. Com que no era un hotel, no estava anunciat en grans cartells. Era un pis particular. Finalment el vam trobar, i quin desengany en veure’l, tan vell, descolorit i molt deteriorat. La meva família em va renyar per l’elecció i jo els vaig dir que les fotos de l’interior eren maques. Vaig trucar a la persona encarregada del lloguer del pis i en obrir la porta va semblar que entràvem en un altre món. L’exterior de l’edifici era molt lleig, però l’interior era espectacular i estava al bell mig de Florència.

    Després de quatre dies vàrem marxar de Florència destí a Venècia. En arribar allà, el primer que vàrem voler veure varen ser els canals. Allà hi ha uns vaixells petits que es diuen Vaporetto i que et porten pels voltants de la ciutat. Venen uns bitllets per tot un dia per molt bon preu i nosaltres els vam comprar. Abans de pujar al vaixell s’ha de validar el bitllet i nosaltres no ho vàrem fer. Quan ja portàvem mig matí, els vigilants del vaixell ens varen parar i en veure que no els havíem timbrat ens volien multar amb 300 € de multa. El meu marit s’hi va negar i els va dir que ja ens podien detenir, però que ell no pensava pagar ni un duro més.

    Els meus fills estaven espantats, però el meu marit no baixava del burro ja que els va dir que no portava diners ni documents. Després d’una hora de negociar, vam pagar 30€ de multa i ens van deixar marxar.

     
    Rosa M.

    Share

    Article complet

  • La persecució

    Cada cap de setmana d’estiu, el dissabte al vespre, ens trobàvem tota un grup d’amics a la terrasseta del bar de la plaça. Aquell dia, l’últim d’arribar va ser en Lluís, el més animal de la colla. Venia content, molt content, ja que havia convençut el seu pare que li deixés el cotxe, un Nissan Patrol nou de trinca. Li va prometre que no correria, vigilaria molt i demostraria que és un noi responsable.

    Després d’una bona xerrameca i rialles, en Lluís ens proposa anar fins a Vic amb el Patrol.
    Pugem tots cinc al cotxe i a la primera recta, peu a fons de l’accelerador. De cop, veiem unes llums blaves al final de la recta.

    – Ull, que hi ha la poli!

    Però, massa tard, ja ens han vist i ens fan senyals perquè parem. Va ser llavors quan en Lluís torna a accelerar, esquiva el control policial i novament peu a fons. Nosaltres no ens ho podem creure i li diem:

    -Però, què fas, t’has tornat boig!

    Immediatament, sentim sirenes i veiem dos vehicles de la Guàrdia Civil que ens persegueixen, s’acostaven amb aquelles llums que no paraven de donar voltes. Semblava de pel·lícula. La veritat és que estàvem força desconcertats, però en Lluís ens diu:

    -Tothom tranquil, no patiu, que no ens atraparan.

    Ell és un bon conductor i coneixedor de tota la via de camins rurals de la zona, no dubta a trencar pel primer camí de carro i endinsar-se per altres caminets; després baixa per un marge i es fica en un camp fins a arribar a darrere uns arbres, on decideix aturar-se, tancar els llums i parar el motor del cotxe. Ens quedàrem tots ben quiets, observant els llums de les sirenes com buscaven i buscaven, cada vegada una miqueta més lluny.

    Vàrem esperar una estoneta més al bosquet fent broma de l’aventura i més tard sortírem per l’altra banda del camí fins a arribar a la carretera en direcció a Vic.

    Des d’aleshores han passat uns quants anys, però la sensació d’aquella persecució no l’oblidaré mai.

     

    Rosa

    Share

    Article complet

  • Cal prendre-s’ho seriosament

    En l’època universitària anàvem tots de bòlit buscant cursos i assignatures que ens donessin crèdits, per així acabar la carrera dins dels tres anys. Unes quantes amigues i jo ens vam apuntar en un curs sobre persones amb disminució visual. El professor, que era invident, dividia el curs en activitats teòriques i d’altres de pràctiques, per així fer-ho més amè.

    Una d’aquestes sessions pràctiques consistia a desplaçar-se per l’espai amb els ulls tancats tot utilitzant un pal d’invident. L’activitat la fèiem per parelles. Primer, un utilitzava el pal i l’altre vigilava que no topés amb res, i després ens canviàvem els papers.

    El lloc on fèiem el curs estava molt adaptat i hi havia molts cartells i indicacions amb relleu, per poder-los palpar. Mentre estava immersa en l’excursió amb el pal, vaig topar amb una porta, vaig aixecar la mà per tal d’esbrinar de què es tractava. Durant aquest petit procés tàctil vaig notar que algú m’agafava pel braç i em deia:

    – No, no, aquest és el de senyors! El de noies és allà.

    Dit això, em va arrossegar fins que em va deixar entaforada dins d’un lavabo de dones. Jo, que no vaig gosar ni obrir els ulls ni dir res, només vaig poder dir gràcies molt fluixet.

    Encara astorada de la situació que acabava de viure vaig obrir els ulls i vaig veure que arribava corrent i rient la meva companya, i cridava:

    – No he sabut què fer! S’ha pensat que no hi veies de debò!

     
    Aida

    Share

    Article complet

  • L’ocurrència

    Tot va passar fa molts anys, quan la joventut borbollava ardent per les nostres venes, i la nostra actitud era alegre i despreocupada, amb l’únic objectiu de riure i divertir-se.

    La meva germana petita festejava amb un noi que es deia Josep i que amb el temps es va convertir en el seu home. Per circumstàncies del moment, en Josep va haver de marxar al nord, a mil kilòmetres de distància. En aquells anys no disposàvem de telèfon, i és per això que només es podien comunicar per carta.

    Jo esperava que arribessin les cartes. M’agradava incomodar la meva germana i tenia molta curiositat per saber quins secrets guardaven aquelles línies que ella guardava amb tant ardor. Cada dia, quan arribava la carta la meva pregunta era la mateixa.

    – Me la deixes llegir?
    És obvi que la resposta era NO.

    Cansada d’escoltar la mateixa resposta vaig decidir fer-li una gràcia. Un dia va arribar la carta. La meva germana, després de llegir-la amb aquella cara de felicitat la va guardar. I passades unes hores li vaig dir:

    – No necessito que em deixis llegir la carta, ja sé el que diu.
    -Ah si, i què diu?
    -Hi ha una frase que diu: “t’estimo molt, desitjo que arribi el dia de trobar-nos i no separar-nos mai més, et trobo molt a faltar, petons”.

    Quan la meva germana va sentir la frase va quedar bocabadada. Després, li va sortir una ràbia incontrolada que va descarregar sobre mi.

    –A on l’has trobat? Per què has de llegir una cosa tan privada? No esperava això de tu.

    Jo li vaig explicar que tot havia estat una broma, que volia divertir-me una estona i que no l’havia llegit ni ho faria mai. Ha passat el temps i fins ara no hi ha hagut manera de fer-li entendre que tot havia estat una ocurrència.

     
    Ángeles

    Share

    Article complet

  • El vol d’una sardina

    Sóc mestra d’educació infantil i ara fa dos anys era tutora d’un grup de P3. Cada curs, els grups d’educació infantil reben un nom que serveix per designar tot el grup. Per exemple, la classe dels bombers, els elefants, els cuiners, els lleons, etc. Aquell any en concret érem la classe dels elefants i a mig curs vàrem fer un projecte sobre aquest animal.

    En finalitzar el projecte, vàrem fer una sortida al Zoo de Barcelona. L’objectiu principal era observar els elefants en directe per poder comprovar in situ tot el que havíem après.

    Tot d’una, quan ja voltàvem per dins al Zoo seguint les explicacions d’una veterinària especialitzada en elefants, vaig notar alguna cosa humida que em queia al cap. “Se m’ha cagat un ocell a sobre”, vaig pensar mentre tancava els ulls i m’imaginava una cosa verda i llefiscosa baixant pels meus cabells.
    Davant el meu esglai, tots els nens i la veterinària es van girar cap a mi. Els seus ulls estaven igual de sorpresos que els meus.

    – Se m’ha cagat un ocell al cap! Vaig dir amb cara de fàstic.
    – No! Era un peix el que t’ha caigut al cap – Va dir-me la veterinària.
    – Com? Vaig preguntar molt estranyada.
    – Mira. Va dir ella assenyalant a terra.

    Llavors em vaig adonar que als meus peus hi havia una sardineta. Havia caigut del bec d’alguna de les gavines que volava per sobre el recinte del Zoo i per aquelles casualitats de la vida va anar a aterrar als meus cabells.

    Els nens no paraven de riure; al final la veterinària i jo, també. Em va explicar que feia molts anys que treballava al Zoo i que no li havia passat mai. Vaig pensar que era curiós que em passés a mi.
    Actualment els nens que varen viure aquella experiència amb mi fan P5 i encara recorden el peix que va caure damunt del meu cap.

     
    Laura

    Share

    Article complet

  • Quina nit la d’aquell dia!

    L’àvia era de la Cerdanya i li agradava passar-hi temporades a l’estiu, a una casa, prop de Grus, que tenia la seva germana Mercè. Això sí, compartia la propietat amb altres parents. La casa no era gaire gran, però com que la resta de propietaris no hi anaven gaire sovint, ens apanyàvem prou bé.

    Al pare li agradava anar a caçar, i la veda s’obre per la Verge d’agost, així que va vindre amb la mare i el meu germà. Com que no hi cabíem tots, vàrem buscar un lloc per poder dormir jo. A Prats, que és un poblet prop de Grus i Bellver, hi ha un hostal, la fonda d’en «Jefa», amb habitacions, per qualificar-les d’alguna manera. “Cap problema”, ens va dir el ‘Jefa’, “a algun lloc us el posarem”.

    A la nit em van acompanyar, i la primera sorpresa va ser que havia de compartir l’habitació amb dos nois d’Olot, que dormien a l’altre llit.

    Ja dormíem feia una estona quan vaig sentir veus al passadís, era el «jefa» que obria la porta amb dues persones més, dient que haurien de dormir amb mi. Em vaig quedar garratibat. Però em va passar l’ensurt quan vaig veure que eren el pare i el germà. Resulta que havien arribat la resta de propietaris de la caseta i no hi cabien tots.

    Mentrestant, un dels nois d’Olot li deia a l’altre: “Puigverd no sé si són xinxes o puces, però em ‘carden’ cada queixalada que se m’emporten mitja cama”. Vàrem dormir capiculats, jo al mig de quatre peus.

    Pere

    Share

    Article complet

  • Aires del passat

    Un dia qualsevol, dins de la meva rutina, mentre estava a casa sola preparant el dinar, vaig sentir el timbre del portal.

    – Sí, qui hi ha? Vaig preguntar sorpresa.
    – Hola, sóc el veí, podries baixar a treure el cotxe, ja que necessitem col·locar una grua…
    – Sí, sí, sí, de seguida baixo.
    Jo, sorpresa, sense pensar-m’ho gaire, vaig agafar les claus del cotxe i vaig baixar corrents cap avall, per tal d’esbrinar i aclarir què és el que estava passant. Per poder entendre millor aquesta anècdota, cal retrocedir en la història i explicar que aquest veí en l’actualitat va ser el meu primer amor, quan jo era joveneta. Tot i que mai vàrem arribar a res seriós, la nostra relació es basava en mirades creuades, tímids somriures, alguna conversa molt curta dominada per la timidesa i la manca de recursos a l’hora de flirtejar i per un petó robat, del qual mai hem tornat a parlar. Passats els anys ens hem retrobat dins del mateix edifici i amb la particularitat afegida que ell és el constructor responsable en cas d’avaries o problemes en els habitatges.

    Bé, fet aquest petit incís tornem al moment. Vaig baixar al carrer on hi havia ell i dos dels seus companys de feina. Amb la simpatia i l’amabilitat que el caracteritzen em va dir:
    – Perdona per les molèsties, però necessitaríem posar una grua aquí i si no et fa res hauries de treure el teu cotxe, ja que ens ocupa l’espai…

    – Sí, sí, cap problema, el posaré al garatge, però una pregunta, si l’entro després podré sortir?
    – Sí que podràs sortir, perquè la grua la muntarem un mica lluny de la porta, per això necessitem aquest espai on tens ara el cotxe.
    Jo ben decidida vaig pujar al cotxe, el vaig engegar i quan vaig posar la marxa resulta que la marxa no entrava. Vaig pensar tranquil·lament: “és normal això, sempre m’ho fa, ho torno a intentar i ja estarà”. Però no va ser així, ho vaig intentar unes quantes vegades i no va haver-hi manera. En veure que alguna cosa no rutllava es va apropar i em va preguntar:

    – Passa alguna cosa?
    – Sí, que no m’entra cap marxa.
    – Em deixes intentar-ho.
    – Sí, sí, a veure si pots.

    Ho va intentar amb molta insistència, però res, no va haver-hi manera. Mentrestant, jo m’estava posant molt nerviosa i alhora intentava pensar en què podia fer per moure aquell maleït cotxe. Passats uns minuts ell va exclamar:

    – Res, no, no, no puc fer-hi res! Què et sembla si l’empenyem a dins del garatge i el deixem fins que vingui el mecànic?
    – Sí, d’acord -vaig respondre jo ben enfonsada en el meu mar de nervis i ofuscada per la situació.

    Entre els nois, com si empenyessin un carretó ben lleuger, van posar el cotxe al garatge. Després van sortir, excepte el meu veí. Mentrestant, jo era al costat de la porta esperant que ell baixés del cotxe i em tornés les claus, i quan va baixar es va produir una escena en tres segons que jo la vaig viure com una eternitat. La situació va ser la següent: ell va baixar del cotxe apropant-se cap a mi, i jo veia que cada vegada s’acostava més, més i més… Mentre la distància s’escurçava entre nosaltres, jo em sentia més acalorada i confosa pensant per què s’estava apropant tant, tant i tant… Fins que es va aturar ben bé a davant meu i va començar a estirar el braç per sobre de la meva espatlla. Jo, en veure aquella escassa distància i dominada per la incertesa, em vaig llençar a sobre d’ell fent-li un petó a la galta. Ell, somrient, me’l va tornar i me’n va fer un altre. Quan es van acabar els petons, llavors em vaig adonar que ell estirava el seu braç intentant agafar la cadena que penjava a darrere meu, per tal d’abaixar la porta i no pas per fer-me dos petons, com el meu maleït subconscient dominat per aires del passat s’havia imaginat.

     

    Fadua

    Share

    Article complet

  • El Priorat

    El cap de setmana passat vam marxar al Priorat a descobrir el paisatge de tardor, i per descomptat, una colla de cellers petits, amb uns vins, caves i olis exquisits.

    La veritat és que ens ho vàrem passar molt bé. Érem quatre matrimonis molt ben avinguts. El cas és que un d’aquests matrimonis va heretar una casa a Falset i ens hi va convidar el cap de setmana. Per cert, una casa de poble molt bonica, d’aquestes que quan entres t’hi sents molt a gust i recollit, tot i que és una casa de tres plantes molt gran, amb un jardinet que antigament era l’hort.
    A nosaltres i a una altra parella ens va tocar dormir a la tercera planta. Les habitacions eren amples i espaioses, molt acollidores. La distribució del replà era un repartidor amb les dues habitacions i unes escales petites per anar al lavabo i seguidament l’escala principal amb un secreter antic de decoració per omplir el racó.

    Tot organitzat. La primera activitat va ser visita guiada al celler de Falset, amb cata de vermut i vins. Amb aquestes que ja se’ns hi va fer l’hora de dinar. Els amics ja tenien la taula reservada en un restaurant de Porreres, a set km de Falset. El plat estrella del restaurant és la vedella de la iaia amb bolets i salsa d’avellanes, ah! I acompanyada d’un bon vi del Priorat. Després de dinar vam continuar visitant poblets i vinyes, i tot d’una ja ens havia passat el dia molt ràpidament.
    Doncs bé, com que els nostres amics són molt bons amfitrions ens van oferir un sopar fantàstic de peix regat amb diferents vins i caves. Però el meu estómac no podia ni menjar ni beure més, perquè estava a punt d’explotar.
    No sabeu com vaig patir amb l’olor de les gambes, els llagostins i les cloïsses amb all i julivert, i a més a més, vinga omplir la copa de vi. Jo, dissimuladament, anava substituint el vi per l’aigua, i feia veure que em menjava els llagostins, però els pelava i se’ls menjava el meu marit. En resum, que no vaig sopar i em vaig beure un litre d’aigua. Per tant, a l’hora de dormir tenia la bufeta tan plena que em vaig haver de llevar dos cops a la nit a fer pipí.

    El primer cop, vaig obrir el llum i vaig sentir una veu que deia:

    -Que passa res? -la veïna de l’habitació del costat.
    -No, no, tinc un pipí -vaig contestar jo.
    -Val, bona nit -va contestar ella.

    Però al cap de dues hores, més pipí. Vaig pensar que aquest cop no encendria el llum per no despertar la veïna, tot perfecte. La veritat, no vaig tirar la cadena per no fer soroll, vaig baixar els tres graons, però amb la mala sort que a l’últim em vaig entrebancar i per no caure vaig posar les mans al secreter i després a la barana de l’escala. Per tant, es va sentir un patatxap que tothom va obrir els llums i corrents a l’escala a veure què havia passat, què era aquest soroll.
    -Res, res -vaig dir.
    -Un altre cop? -la veïna va dir.

    Així doncs, quan tingueu pipí no dubteu d’obrir els llums, perquè igualment les coses que no volem que se sàpiguen, la gent igualment les acaba sabent.

     
    Xon

    Share

    Article complet

  • Una nit eterna

    Fa anys , vaig tenir la sort de viatjar a l’Índia, un país impressionant que em va deixar uns records inesborrables: els carrers, mig asfaltats amb forats enormes, plens de bassals d’aigua de les pluges, motos, bicicletes, “rickshaws”, taxis tocant el clàxon, motos amb famílies senceres a sobre, venedors ambulants, petites parades de fruita, espècies i pigments. Tot formava un mar de sensacions indescriptibles, on es barrejava el color i el caos sorollós del trànsit, enmig d’una gran multitud de gent diversa: homes de negocis, dones amb acolorits saris, nens, “santons” i gent necessitada demanant almoina.

     
    Tot aquest cúmul de sensacions les anava rebent camí de l’hotel. Quan vaig arribar-hi vaig veure que es tractava d’un hotel típic del país, amb decoracions hindús per tot arreu. Una cosa que em va encuriosir fou que les portes de les habitacions no tocaven a terra, hi havia un espai d’un pam.

     
    Quan me’n vaig anar a dormir vaig tenir un bon ensurt: vaig moure el coixí, i de sota va saltar una rata, que va fugir qui sap a on! potser va sortir, o es va quedar dins la cambra darrere algun moble. El cas es que no vaig dormir en tota la nit. Vaig deixar el llum de la lampareta obert mentre anava mirant el ventilador del sostre que apaivagava la sufocant calor. Va ser una nit d’hores eternes.

     
    Per a mi va ser un malson, i per a la gent que treballava a l’hotel, un fet sense importància, perquè hi havia ratolins passejant arreu.
    Cada país té la seva cultura.

     

    Cèlia

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes despistat elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural potrta. error rondalla rondalles tradició