Vet aquí que un dia quan vaig arribar a casa, després d’un dia de treball, obro la porta d’entrada i de sobte em ve un gos a rebre. Jo, sorprès, me’l quedo mirant tot bocabadat i pensatiu, què hi feia aquell gos dintre la casa?
Era un gos -impossible d’esbrinar-ne la raça- camacurt, llargarut i rodanxó com un botifarró. Tenia les faccions de la cara semblants a les d’una rata: la boca estreta, amb unes dents trinxadores, capaces de trossejar qualsevol os per molt difícil que fos de rosegar.
El meu pare va venir i em va explicar que li havien donat una gent de pagès i que de nom es deia Pitxo. Jo li vaig dir que mai havia vist un gos tan lleig. A més, no era cap cadell, perquè aproximadament tenia uns sis anys i difícilment se’l podia ensenyar alguna cosa.
En Pitxo va viure catorze anys, i ens les va fer veure de tots colors. Feia el que volia, mai no va estar estacat, ni portava collar i dormia i menjava allà on volia. Només hi va haver una persona a qui va fer cas, i va ser a la meva mare. Així doncs, el vaig donar per impossible i no vaig tenir cap mena de tracte amb el gos.
Un bon exemple que no feia cap cas a ningú de casa meva va ser un diumenge, quan la meva mare i jo vàrem anar a missa de dotze. Quan va arribar l’hora d’anar a prendre l’eucaristia i la gent es posava per fer cua, de cop i volta va aparèixer en Pitxo d’un no res. Allò era del tot surrealista, inversemblant, caòtic, impossible de creure (per anècdotes, una com aquesta!): un gos fent cua per anar a prendre l’eucaristia.
La meva mare i jo no sabíem què fer ni on amagar-nos. La gent cada cop s’esvalotava més i volien fer-lo fora de la manera més ràpida possible.
-Què hi fa aquest gos aquí ? de qui és ? Això és un sacrilegi! -cridava el mossèn…
Una veueta tot tremolosa va sortir de la meva gola:
– És meu…
El mossèn em va mirar amb un ulls grossos i vermellosos, gairebé traient foc pels ulls.
-Doncs , ja el pots fer fora d’aquí -va exclamar.
Ja em vaig veure entre corredisses darrere d’en Pitxo, amunt i avall de l’església…
– Pitxo, vine aquí! -deia jo tot desconcertat, fins que finalment ell mateix es va ficar en la seva pròpia trampa: d’un bot va anar a ficar-se per la petita porta que tenia el confessionari.
– Ja et tinc, ets meu, quan t’arreplegui ja et faré confessar jo -vaig pensar.
Vaig entrar a dintre del confessionari i vaig estirar els braços per poder-lo agafar. Ja era meu!
Finalment, corria cap a la porta de sortida amb el gos ben aferrat entre els braços. Ja era fora. Vaig inspirar i tot gemegant maleïa aquell diumenge que m’havia fet passar en Pitxo.
La meva mare i jo estàvem ben avergonyits del que havia passat allà dintre de l’església. Tot el trajecte cap a casa no ens vàrem dir res, no sabíem ni què pensar ni què dir. Allò que havia passat a l’església no ho havia de saber ningú.
L’endemà ja ho sabia tot el poble i, és clar, tota la meva família.
Carles
