Un dia qualsevol, dins de la meva rutina, mentre estava a casa sola preparant el dinar, vaig sentir el timbre del portal.
– Sí, qui hi ha? Vaig preguntar sorpresa.
– Hola, sóc el veí, podries baixar a treure el cotxe, ja que necessitem col·locar una grua…
– Sí, sí, sí, de seguida baixo.
Jo, sorpresa, sense pensar-m’ho gaire, vaig agafar les claus del cotxe i vaig baixar corrents cap avall, per tal d’esbrinar i aclarir què és el que estava passant. Per poder entendre millor aquesta anècdota, cal retrocedir en la història i explicar que aquest veí en l’actualitat va ser el meu primer amor, quan jo era joveneta. Tot i que mai vàrem arribar a res seriós, la nostra relació es basava en mirades creuades, tímids somriures, alguna conversa molt curta dominada per la timidesa i la manca de recursos a l’hora de flirtejar i per un petó robat, del qual mai hem tornat a parlar. Passats els anys ens hem retrobat dins del mateix edifici i amb la particularitat afegida que ell és el constructor responsable en cas d’avaries o problemes en els habitatges.
Bé, fet aquest petit incís tornem al moment. Vaig baixar al carrer on hi havia ell i dos dels seus companys de feina. Amb la simpatia i l’amabilitat que el caracteritzen em va dir:
– Perdona per les molèsties, però necessitaríem posar una grua aquí i si no et fa res hauries de treure el teu cotxe, ja que ens ocupa l’espai…
– Sí, sí, cap problema, el posaré al garatge, però una pregunta, si l’entro després podré sortir?
– Sí que podràs sortir, perquè la grua la muntarem un mica lluny de la porta, per això necessitem aquest espai on tens ara el cotxe.
Jo ben decidida vaig pujar al cotxe, el vaig engegar i quan vaig posar la marxa resulta que la marxa no entrava. Vaig pensar tranquil·lament: “és normal això, sempre m’ho fa, ho torno a intentar i ja estarà”. Però no va ser així, ho vaig intentar unes quantes vegades i no va haver-hi manera. En veure que alguna cosa no rutllava es va apropar i em va preguntar:
– Passa alguna cosa?
– Sí, que no m’entra cap marxa.
– Em deixes intentar-ho.
– Sí, sí, a veure si pots.
Ho va intentar amb molta insistència, però res, no va haver-hi manera. Mentrestant, jo m’estava posant molt nerviosa i alhora intentava pensar en què podia fer per moure aquell maleït cotxe. Passats uns minuts ell va exclamar:
– Res, no, no, no puc fer-hi res! Què et sembla si l’empenyem a dins del garatge i el deixem fins que vingui el mecànic?
– Sí, d’acord -vaig respondre jo ben enfonsada en el meu mar de nervis i ofuscada per la situació.
Entre els nois, com si empenyessin un carretó ben lleuger, van posar el cotxe al garatge. Després van sortir, excepte el meu veí. Mentrestant, jo era al costat de la porta esperant que ell baixés del cotxe i em tornés les claus, i quan va baixar es va produir una escena en tres segons que jo la vaig viure com una eternitat. La situació va ser la següent: ell va baixar del cotxe apropant-se cap a mi, i jo veia que cada vegada s’acostava més, més i més… Mentre la distància s’escurçava entre nosaltres, jo em sentia més acalorada i confosa pensant per què s’estava apropant tant, tant i tant… Fins que es va aturar ben bé a davant meu i va començar a estirar el braç per sobre de la meva espatlla. Jo, en veure aquella escassa distància i dominada per la incertesa, em vaig llençar a sobre d’ell fent-li un petó a la galta. Ell, somrient, me’l va tornar i me’n va fer un altre. Quan es van acabar els petons, llavors em vaig adonar que ell estirava el seu braç intentant agafar la cadena que penjava a darrere meu, per tal d’abaixar la porta i no pas per fer-me dos petons, com el meu maleït subconscient dominat per aires del passat s’havia imaginat.
Fadua
Cap comentari