RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Setinades i fines

    Linus_Van_Pelt_by_Bele_xb7Tot i que sabem que la realitat supera la ficció, quan una explicació ens sembla massa rebuscada i inversemblant ens sorgeix el dubte. El dubte, precisament, sobre la seva veracitat. Aquesta és la petita història d’una veritat sota sospita.

    La més gran de les meves nebodes, quan era petita, solia anar acompanyada d’una peça de roba entre els dits. No era un peça de roba qualsevol, havia de ser un peça setinada i fina. Aquell “finet”, com l’anomenava ella, era el seu gran talismà. I, a còpia d’anar-lo portant, s’anava gastant, de manera que quan un “finet” finia, calia substituir-lo per un altre. La condició era sempre la mateixa: havia de ser una peça de tacte finíssim.

    Un bon dia, un dia qualsevol, vaig anar a buscar la meva neboda amb cotxe. No em demaneu on anàvem. No ho sé. El cas és que va pujar ella al cotxe amb una peça de roba als dits que em va fer sospitar. Era una peça de roba fina, sí, setinada, sí, i tant!, com moltes altres calcetes de puntes de costura d’alta llenceria.

    – Mare meva, on vas amb això? D’on ho has tret? –li vaig preguntar una mica esverada.

    – Ho ha trobat remenant calaixos. No li ho he pogut arrancar dels dits! –va respondre  preocupada la mare de la criatura.

    Veient el desfici de la nena per la finor de la peça, no vaig dir res més i ella i calcetes van pujar al cotxe. Quan vam sortir, però, li vaig comentar que no podia anar pel carrer amb aquell ‘finet’ tan especial i que calia guardar-lo. Convençuda ella, vam deixar-lo ben tancat a la guantera del cotxe. Allà es va quedar el ‘finet’ durant temps perquè la nena i jo mateixa ens en vam ben oblidar.

    Un altre dia qualsevol, en plena jornada laboral, vaig passar a buscar amb cotxe la meva cap per anar a una reunió. Feia poc que jo treballava en aquella organització i no ens teníem gaire confiança. Es va cordar el cinturó i em va dir:

    – M’he deixat el paquet de mocadors. No en tens pas cap?

    – Sí, i tant! Obre la guantera i agafa els que vulguis.

    Només d’obrir el petit calaix, van lliscar suaument unes clacetes blaves setinades i fines a la catifa del cotxe. Van quedar ben esteses lluint totes les puntes.

    – Caram! –gosà balbucejar ella.

    – Oh! Sí…és que a la meva neboda…bé, li agrada la roba fina i… –vaig intentar explicar!

    – Ah! Sí, és clar, no m’has d’explicar res…tots hem estat joves… –va dir sorneguerament.

    No n’hem parlat mai més. Ella té una història i jo la meva veritat.

    Assumpta

     

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició