En l’època universitària anàvem tots de bòlit buscant cursos i assignatures que ens donessin crèdits, per així acabar la carrera dins dels tres anys. Unes quantes amigues i jo ens vam apuntar en un curs sobre persones amb disminució visual. El professor, que era invident, dividia el curs en activitats teòriques i d’altres de pràctiques, per així fer-ho més amè.
Una d’aquestes sessions pràctiques consistia a desplaçar-se per l’espai amb els ulls tancats tot utilitzant un pal d’invident. L’activitat la fèiem per parelles. Primer, un utilitzava el pal i l’altre vigilava que no topés amb res, i després ens canviàvem els papers.
El lloc on fèiem el curs estava molt adaptat i hi havia molts cartells i indicacions amb relleu, per poder-los palpar. Mentre estava immersa en l’excursió amb el pal, vaig topar amb una porta, vaig aixecar la mà per tal d’esbrinar de què es tractava. Durant aquest petit procés tàctil vaig notar que algú m’agafava pel braç i em deia:
– No, no, aquest és el de senyors! El de noies és allà.
Dit això, em va arrossegar fins que em va deixar entaforada dins d’un lavabo de dones. Jo, que no vaig gosar ni obrir els ulls ni dir res, només vaig poder dir gràcies molt fluixet.
Encara astorada de la situació que acabava de viure vaig obrir els ulls i vaig veure que arribava corrent i rient la meva companya, i cridava:
– No he sabut què fer! S’ha pensat que no hi veies de debò!
Aida
Cap comentari