Cada cap de setmana d’estiu, el dissabte al vespre, ens trobàvem tota un grup d’amics a la terrasseta del bar de la plaça. Aquell dia, l’últim d’arribar va ser en Lluís, el més animal de la colla. Venia content, molt content, ja que havia convençut el seu pare que li deixés el cotxe, un Nissan Patrol nou de trinca. Li va prometre que no correria, vigilaria molt i demostraria que és un noi responsable.
Després d’una bona xerrameca i rialles, en Lluís ens proposa anar fins a Vic amb el Patrol.
Pugem tots cinc al cotxe i a la primera recta, peu a fons de l’accelerador. De cop, veiem unes llums blaves al final de la recta.
– Ull, que hi ha la poli!
Però, massa tard, ja ens han vist i ens fan senyals perquè parem. Va ser llavors quan en Lluís torna a accelerar, esquiva el control policial i novament peu a fons. Nosaltres no ens ho podem creure i li diem:
-Però, què fas, t’has tornat boig!
Immediatament, sentim sirenes i veiem dos vehicles de la Guàrdia Civil que ens persegueixen, s’acostaven amb aquelles llums que no paraven de donar voltes. Semblava de pel·lícula. La veritat és que estàvem força desconcertats, però en Lluís ens diu:
-Tothom tranquil, no patiu, que no ens atraparan.
Ell és un bon conductor i coneixedor de tota la via de camins rurals de la zona, no dubta a trencar pel primer camí de carro i endinsar-se per altres caminets; després baixa per un marge i es fica en un camp fins a arribar a darrere uns arbres, on decideix aturar-se, tancar els llums i parar el motor del cotxe. Ens quedàrem tots ben quiets, observant els llums de les sirenes com buscaven i buscaven, cada vegada una miqueta més lluny.
Vàrem esperar una estoneta més al bosquet fent broma de l’aventura i més tard sortírem per l’altra banda del camí fins a arribar a la carretera en direcció a Vic.
Des d’aleshores han passat uns quants anys, però la sensació d’aquella persecució no l’oblidaré mai.
Rosa
Cap comentari