Tot va passar fa molts anys, quan la joventut borbollava ardent per les nostres venes, i la nostra actitud era alegre i despreocupada, amb l’únic objectiu de riure i divertir-se.
La meva germana petita festejava amb un noi que es deia Josep i que amb el temps es va convertir en el seu home. Per circumstàncies del moment, en Josep va haver de marxar al nord, a mil kilòmetres de distància. En aquells anys no disposàvem de telèfon, i és per això que només es podien comunicar per carta.
Jo esperava que arribessin les cartes. M’agradava incomodar la meva germana i tenia molta curiositat per saber quins secrets guardaven aquelles línies que ella guardava amb tant ardor. Cada dia, quan arribava la carta la meva pregunta era la mateixa.
– Me la deixes llegir?
És obvi que la resposta era NO.
Cansada d’escoltar la mateixa resposta vaig decidir fer-li una gràcia. Un dia va arribar la carta. La meva germana, després de llegir-la amb aquella cara de felicitat la va guardar. I passades unes hores li vaig dir:
– No necessito que em deixis llegir la carta, ja sé el que diu.
-Ah si, i què diu?
-Hi ha una frase que diu: “t’estimo molt, desitjo que arribi el dia de trobar-nos i no separar-nos mai més, et trobo molt a faltar, petons”.
Quan la meva germana va sentir la frase va quedar bocabadada. Després, li va sortir una ràbia incontrolada que va descarregar sobre mi.
–A on l’has trobat? Per què has de llegir una cosa tan privada? No esperava això de tu.
Jo li vaig explicar que tot havia estat una broma, que volia divertir-me una estona i que no l’havia llegit ni ho faria mai. Ha passat el temps i fins ara no hi ha hagut manera de fer-li entendre que tot havia estat una ocurrència.
Ángeles
Cap comentari