RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per novembre, 2015

  • Una gran decepció

    Tinc un germà, en Xavier, que fa més de quaranta any que viu als Estats Units. Fins fa poc vivia a Washington i allà tenia una feina de responsabilitat, lligada a l’alta diplomàcia. Vivia en una zona residencial anomenada “Silver Spring” coneguda per les seves cases, els seus jardins i perquè molta de la gent que hi viu té transcendència mediàtica.

     
    Us explico tot això perquè, per mantenir el contacte i compensar la distància, ell em trucava (i de fet em truca) sovint. Era habitual que m’expliqués, després de posar-nos al dia de les novetats familiars, les observacions faunístiques del seu jardí. No us ho he dit abans, però jo era i sóc encara, malgrat que cada vegada hi puc dedicar menys temps, molt aficionat a l’ornitologia i al coneixement de la fauna i flora en general. Casa seva, com correspon al barri que us he descrit, estava envoltada d’un gran jardí que, per la part del darrere, tenia continuïtat, sense cap tipus de tancat que en delimités l’espai, en una extensa zona boscosa.

     
    Doncs bé, com us deia, sovint quan em trucava m’explicava, per exemple, que mentre ho feia, veia com un cérvol es passejava pel jardí, o que, com que era primavera i hi havia un munt de flors, els colibrís feien vols impossibles i acrobàtics davant la finestra, o que un gran picot havia fet niu en un arbre i des de la cuina veien les seves anades i vingudes. Mentre m’ho explicava, a mi se m’encenia una gran pantalla panoràmica, a tot color i alta definició, on veia totes aquelles meravelles i que, malgrat que la conversa ja havia acabat, es mantenia encesa molta estona.

     
    El desig de poder-ho viure en primera persona i poder fer-hi una estada per vacances, va anar creixent. Vàrem haver d’esperar que la nostra filla tingués l’edat mínima per poder emprendre aquell viatge i, finalment, un dia de finals de juliol, ens vàrem envolar cap a Washington, carregats d’il·lusió i ganes de conèixer el país, la ciutat, i la nostra filla jugar amb els seus cosins i, sobretot, en el meu cas, gaudir d’aquell jardí i entorn natural.

     
    Arribats a destí, el que fins llavors havia sigut un somni va començar a esdevenir realitat i aquesta moltes vegades, com sabeu, no coincideix plenament amb el que hem imaginat. El meu germà ens va venir a buscar a l’aeroport i per arribar a casa seva vàrem haver de creuar tota la ciutat. El paisatge i l’arquitectura eren fantàstics, però els advertiments i indicacions que ell ens donava ho deslluïen tot una mica: “aquest és el barri llatí no hi heu d’anar, és poc recomanable”, “aquest és el barri xinés, millor que no us hi passegeu, ja que és força perillós”, “pel centre de la ciutat tampoc és aconsellable vagarejar-hi després de fer-se fosc”. Finalment, però, vàrem arribar a casa seva i, ni el barri, ni la casa, ni el jardí ens varen decebre, eren tal com ens ho havíem imaginat: una meravella. No ens vàrem poder reunir amb tota la família fins al vespre a l’hora de sopar. Aquesta va ser una primera decepció, tota la família treballava i els meus nebots, els cosins de la meva filla, amb qui tantes ganes tenia de jugar, anaven cada dia a un casal de 7 del matí fins a les 5 de la tarda. Seria difícil coincidir i conviure.

     
    La nit va costar de passar, els nervis, el “jetlag” i les ganes d’explorar l’entorn em feien estar neguitós. Tan bon punt començava a clarejar, em vaig vestir i, carregat amb la càmera fotogràfica, la guia d’ocells, que tantes vegades havia fullejat per tal de preparar-me per poder identificar les noves espècies que esperava trobar, els prismàtics i una llibreta per apuntar les descobertes, vaig sortir sigil·lós per no despertar la família i no espantar la nombrosa fauna que m’esperava.

     
    No feia ni cinc minuts que havia començat la descoberta que tot es va precipitar. Tot d’una vaig sentir crits i vaig veure un home molt malcarat que m’amenaçava. Els crits varen despertar altres veïns i, entre ells, el meu germà que en veure què passava va baixar corrent, gairebé sense vestir i estirant-se dels cabells per la situació que s’havia creat. Jo no entenia res. Quan va ser al meu costat em va dir que anés ràpidament cap a dins a casa mentre ell intentava calmar els ànims. Va resultar que aquell barri tan “selecte” tenia vigilància privada i estava prohibit passejar-hi per als no veïns. La societat americana viu obsessionada per la seguretat i no dubten a utilitzar les armes si creuen que aquesta seguretat està en perill. Vaig córrer el risc real, doncs, que em detinguessin o, qui sap, si alguna cosa pitjor. Veure un personatge desconegut, mirant amb prismàtics i fotografiant l’entorn era altament sospitós. Se m’havia acabat doncs els somni de gaudir de la natura amb llibertat. Només la podria mirar a traves dels vidres, que poc es diferenciava de la pantalla que havia imaginat o els reportatges que havia vist per televisió.
    Les meravelles, a vegades, darrere una imatge brillant que ens enlluerna, amaga una realitat més fosca i decebedora.
    Una gran decepció!

     
    Francesc C.

    Share

    Article complet

  • Anècdota real

    Tinc la gran sort de treballar en una de les feines que més em cridava l’atenció de petit, la de policia. Aquesta feina m’ha fet passar molts bons moments i, per tant, tinc moltes anècdotes.
    Recordo un dia, ja fa uns anys, que em trobava patrullant juntament amb un meu company de nom José Luís. Ens van requerir des d’un domicili ja que entre el veïns hi havia un petit problema i no s’acabaven de posar d’acord.

    Un cop vam poder parlar amb les parts i la situació estava tranquil·la, una de les parts només feia que explicar-li el problema al meu company José Luís. El cas era que cada cop que el veí es dirigia cap al meu company li deia “Pepe Luís” en comptes del seu nom.

    El veí no parava de dirigir-se cap al meu company amb el nom equivocat fins que aquest li va dir: “Perdoni senyor, no em digui més Pepe Luís”. El veí seguidament li va demanar disculpes i li va dir: “Disculpi, disculpi! Senyor Pepe Luís”.

    Finalment vam finalitzar el servei i no hi va haver manera de fer-li entendre al veí que el meu company no es deia Pepe Luís. El veí es va pensar en tot moment que el company estava ofès per no dir-li “Senyor” davant el seu nom.

     
    Francesc

    Share

    Article complet

  • Setinades i fines

    Linus_Van_Pelt_by_Bele_xb7Tot i que sabem que la realitat supera la ficció, quan una explicació ens sembla massa rebuscada i inversemblant ens sorgeix el dubte. El dubte, precisament, sobre la seva veracitat. Aquesta és la petita història d’una veritat sota sospita.

    La més gran de les meves nebodes, quan era petita, solia anar acompanyada d’una peça de roba entre els dits. No era un peça de roba qualsevol, havia de ser un peça setinada i fina. Aquell “finet”, com l’anomenava ella, era el seu gran talismà. I, a còpia d’anar-lo portant, s’anava gastant, de manera que quan un “finet” finia, calia substituir-lo per un altre. La condició era sempre la mateixa: havia de ser una peça de tacte finíssim.

    Un bon dia, un dia qualsevol, vaig anar a buscar la meva neboda amb cotxe. No em demaneu on anàvem. No ho sé. El cas és que va pujar ella al cotxe amb una peça de roba als dits que em va fer sospitar. Era una peça de roba fina, sí, setinada, sí, i tant!, com moltes altres calcetes de puntes de costura d’alta llenceria.

    – Mare meva, on vas amb això? D’on ho has tret? –li vaig preguntar una mica esverada.

    – Ho ha trobat remenant calaixos. No li ho he pogut arrancar dels dits! –va respondre  preocupada la mare de la criatura.

    Veient el desfici de la nena per la finor de la peça, no vaig dir res més i ella i calcetes van pujar al cotxe. Quan vam sortir, però, li vaig comentar que no podia anar pel carrer amb aquell ‘finet’ tan especial i que calia guardar-lo. Convençuda ella, vam deixar-lo ben tancat a la guantera del cotxe. Allà es va quedar el ‘finet’ durant temps perquè la nena i jo mateixa ens en vam ben oblidar.

    Un altre dia qualsevol, en plena jornada laboral, vaig passar a buscar amb cotxe la meva cap per anar a una reunió. Feia poc que jo treballava en aquella organització i no ens teníem gaire confiança. Es va cordar el cinturó i em va dir:

    – M’he deixat el paquet de mocadors. No en tens pas cap?

    – Sí, i tant! Obre la guantera i agafa els que vulguis.

    Només d’obrir el petit calaix, van lliscar suaument unes clacetes blaves setinades i fines a la catifa del cotxe. Van quedar ben esteses lluint totes les puntes.

    – Caram! –gosà balbucejar ella.

    – Oh! Sí…és que a la meva neboda…bé, li agrada la roba fina i… –vaig intentar explicar!

    – Ah! Sí, és clar, no m’has d’explicar res…tots hem estat joves… –va dir sorneguerament.

    No n’hem parlat mai més. Ella té una història i jo la meva veritat.

    Assumpta

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició