RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Realitat i ficció

    Vet aquí una vegada que em trobava passejant amb una amiga pels carrers de Barcelona quan, de sobte, em vaig trobar un antic alumne a qui feia classes particulars. Vaig deixar la conversa i m’hi vaig tirar a sobre, tot fent-li dos petons, al meu primer alumne. Em va fer moltíssima il·lusió ja que la relació que havíem establert tant amb ell com amb tota la seva família va ser molt positiva.

    Després d’haver-li fet dos petons i posar-me la mar de contenta el vaig mirar  a la cara. No entenia res, aquella expressió no tenia res a veure amb l’alegria que jo sentia per dins. Ell em mirava amb cara de fàstic com si es volgués posar a córrer i allunyar-se tant com pogués. Vaig suposar que no es recordava de mi ja que potser feia uns dos anys que li havia fet les classes particulars. Així doncs, li vaig recordar qui era i el vaig disculpar per no haver-se recordat de mi.

    Quin ensurt em vaig emportar quan ell, un marrec de 17 anys tot indignat, em va mirar i em va dir:

    – Tu no m’has fet mai classes a mi!

    I, en aquell precís moment, em vaig adonar de tot. La meva amiga estava al costat rient sense parar i el noi, al qual no coneixia de res, va marxar amb la mateixa cara de fàstic amb què em va rebre.

    Aquell marrec adolescent era un actor d’una de les sèries de televisió que més mirava per aquells moments: Vent del Pla. La televisió té aquests efectes, es posa tant dins de casa nostra que, a vegades, pot passar que confonguem la ficció amb la realitat.

    EP

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles