No fa gaires dies quan estàvem dinant, el meu fill petit va començar a fer una dissecció del tall de pollastre que tenia damunt del plat, mentre donava detalls del que havia fet amb els seus companys, a l’hora del pati, després de trobar un ocell mort.
– No es poden explicar coses fastigoses mentre es menja! -Vam saltar immediatament els pares.
Llavors el seu germà hi ficà cullerada, recordant una anècdota seva, relacionada amb un animal mort. Contràriament al que podeu pensar, de les nostres cares va sortir un somriure.
Hi ha una edat en què molts nens tenen una obsessió amb tot allò que té a veure amb els dinosaures. Així que un dia els vam portar a Vallcebre, al Berguedà, a veure unes petjades fossilitzades de dinosaure.
Les petjades estan situades en una gran llosa de pedra, inclinada com si fos una paret. De prop, te les has d’imaginar ja que no són gaire definides, ni són gaire grosses, però de lluny es veu el que pot ser la cadència d’unes passes.
No sé si els nens, que llavors devien tenir uns 4 i 6 anys, ho van entendre, però el que sé segur és que s’ho van passar d’allò més bé. S’empaitaven en el prat d’herba entre les pedres i els pins, i jugaven a buscar tresors.
A l’hora de marxar, vam veure el més gran que venia corrent, abraçat amb el que semblava un gran tronc blanc. Es va posar a cridar:
– He trobat un dinosaure!
Com suposàvem, portava una gran carcanada, segurament d’ovella. Tot i la repugnància del primer moment, vam riure i ens va emocionar de veure els ulls del nen que desprenien una alegria indescriptible.
Ens va costar molt fer-li entendre el que era aquella espinada. Potser, per a ell, ara només és una divertida anècdota, però, per a mi, un bon record d’una mirada il·lusionada.
JMC
Cap comentari