RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • De poc que no…

    Després d’acomiadar-nos dels nostres amics, el metro ja era tancat. Uns carrers més enllà dels carrers inundats de gent encara de festa, davant una entitat bancària, i dins una gàbia, algú havia abandonat un conill, d’aquests peluts de companyia.

    -Què fas?-em va preguntar la meva companya.

    -No el puc pas deixar aquí, vés a saber qui el trobarà i què li farà! -li vaig respondre, commogut, perquè com un llamp jo ja imaginava que el conillet anava a parar a les mans d’algú a qui sols agraden els animals al plat, com ara un salvatge, un carnisser, un sàdic potser; en fi, a les d’algú sense el meu bon cor.

    La gàbia era incomodíssima de carregar; tanmateix, estava del tot decidit, del tot és dir poc,  me l’emportava. Passeig de Gràcia avall, més d’un noctàmbul quan ens va veure  va somriure en senyal d’aprovació. Camí de casa, rumiava i rumiava què fer l’endemà: ja ho sé, de bon matí aniré a buscar un saquet de pinso especial a les parades de la rambla de les Flors. No me’l puc pas quedar per molt que vulgui, el pis és minúscul i jo que no tinc temps per a res més, per molt que vulgui! Ben esmorzats, trucaré a la protectora de rosegadors, on junt amb d’altres conills hi viurà, ben segur, feliç, feliç, feliç!

    I com somiava jo! I és que la protectora no en va voler saber res:

    • No podem atendre’n ni un més d’aquests malaurats, anem justos de personal i diners -em va dir.

    De seguida a la feina, als amics i als coneguts vaig preguntar si volien un conillet o si sabien d’algú que en volgués un. Res.

    Sempre que podia treia l’orellut de la gàbia perquè estirés les potes per casa. Quina criatura més encantadora i manyaga, quina familiaritat més primerenca,  semblava que ens conegués, a mi i a la meva companya, de tota la vida. No va passar pas gaire temps, però, i ara encara em costa de creure, que a l’hora de tornar-lo a la gàbia fugís com del dimoni. Guardant a tothora les distàncies. Es va tornar esquerp, un estrany. Si no, per què un cop el vaig haver d’acorralar sota el sofà per tal d’engrapar-lo? Per retornar-lo de nou al seu cau. Si no per què de seguida, però, el vaig  haver de deixar anar?

    -El molt “conillot” m’ha mossegat!  -vaig cridar sagnant i, de què que no…!

    Des de llavors, aquella bèstia em feia por. Tot i així, de tant en tant, amb menys freqüència i sempre enguantat  amb guants de motorista, el treia de la gàbia perquè fes exercici i ell m’ho agraïa cagant arreu i rosegant potes d’armari, de cadira o cables elèctrics.

    -Tant de bo t’electrocutis! -el vaig maleir més d’una vegada. Ja només pensava com desfer-me d’ell. Cada cop més desitjava que es morís de mort natural, per no veure’m obligat a matar-lo jo mateix.

    No sé qui va escoltar les meves pregàries, però un bon dia quan vaig obrir la porta del pis hi vaig trobar ben bé un pam d’aigua per tota l’estança! El de dalt s’havia deixat l’aixeta oberta. Quan el veí, responsable de la inundació, va trucar a la porta de casa per fer-se càrrec de la catàstrofe, el vaig obrir carregat amb la gàbia del conill.

    -Quin conill més maco! -va dir la seva filleta.

    -Si el vols te’l regalo, maca! -li vaig dir.

    -No li ho diguis dues vegades, li agraden molt els animalons! -va dir el veí.

    I així va ser com el conill es va mudar al pis de dalt. Sorprenentment, amb la nena l’animaló es comportava com un senyor. Ella i els seus pares n’estaven encantats. Millor així, per a tothom. De què que no faig una bestiesa!

    DP

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles