En ocasions actuem precipitats per la por o per la suposició. Això és el que vaig aprendre arran de l’anècdota que em va passar i que us vull explicar.
Era un divendres a la tarda, m’havia despertat de la migdiada, i em venia de gust anar a fer un volt per Vic. Em vaig arreglar per sortir, vaig agafar les claus de casa i les del cotxe i vaig marxar. Seguidament em vaig dirigir on creia que hi hauria el cotxe. Al primer lloc que vaig mirar no hi era, així que vaig pensar que encara estava adormida i no recordava on l’havia aparcat. Això em passa de vegades. I vaig anar al segon lloc on podia estar.
Quan vaig arribar-hi i vaig veure que no hi era, de sobte, em vaig posar en alerta i més encara quan vaig recordar que efectivament l’havia aparcat allà mateix. Vaig pensar: “Que estrany! El deu haver agafat l’Alan?”, la meva parella.
Tot seguit el vaig trucar. El meu neguit va augmentar quan ell em va dir que no l’havia agafat i no sabia què podia haver passat. Quan vaig penjar, convençuda que l’havien robat, vaig reaccionar ràpidament i el primer que vaig fer va ser trucar als mossos d’esquadra. Vaig marcar el 112 i em va contestar una operadora:-
– Bona tarda, digui’m, què li passa?
– Bona tarda, escolti’m, m’han robat el cotxe – vaig respondre amb veu tremolosa.
– Des d’on truca – em va preguntar
– Des de Sant Joan de les Abadesses – vaig contestar.
– On tenia el cotxe aparcat? – va continuar preguntant-me
– El tenia aparcat al pàrquing públic del carrer Mestre Guiu – li vaig dir
L’operadora va intentar tranquil·litzar-me, preguntant-me:
– Se’l podria haver endut la grua?
– No, impossible! Sempre l’aparco aquí i no hi hauria motiu perquè se l’enduguessin – vaig respondre una mica esverada!
– Molt bé! No s’amoïni, ara mateix li faig arribar una unitat. Gràcies – es va acomiadar l’operadora.
Em va sorprendre la rapidesa amb la qual van arribar. Després de fer-me moltes preguntes, em van aconsellar acompanyar-los a comissaria a posar una denúncia.
– Oh! Vaja, la tarda del divendres la passaré a comissaria. Caram! – vaig pensar
El cas és que hi vaig anar. Quan, per fi, vaig arribar a casa estava exhausta i el cap m’anava a mil, pensant en tots els inconvenients que em comportaria quedar-me sense el cotxe. Vaig dirigir-me al menjador, absorta en pensaments negatius. I de cop em vaig fixar en un tros de paper que hi havia al costat de l’ordinador, era una nota. La vaig llegir i deia:
– Mama! Sóc la Laura. Sorpresa! He arribat abans d’hora del viatge. No he volgut despertar-te, he agafat les claus de recanvi del cotxe i me’n vaig a Vic. Tornaré per sopar. T’estimo!
M’hauríeu d’haver vist la cara. Em vaig quedar de pedra. Com s’havia embolicat tot per haver reaccionat d’una manera tan exagerada.
EM
Cap comentari