El dia que vaig marxar per primera vegada a Colòmbia, va ser un dia molt especial. Dies abans, vaig passar molts nervis pel fet d’anar tan lluny tot sol. Sabia que a l’altra punta del món m’esperava la meva xicota, però tot i així, els nervis no em deixaven tranquil.
Cap a les 8 del matí, ja era a l’aeroport del Prat, a punt per embarcar el meu llarg viatge. Decidit del que feia, vaig pujar a l’avió i cap a Colòmbia.
Vaig arribar a la terminal de vols internacionals 12 hores després d’haver marxat de Barcelona. Estava desorientat, cagat de por. En aquella època encara fumava i vaig decidir sortir a fora de l’aeroport a fer una cigarreta. Just en aquell moment, se m’acosta un home i em demana foc. Sorprès per l’accent li vaig demanar si era colombià, i em va dir que era de Barcelona, que feia 4 anys que vivia a Colòmbia. Quina casualitat que la primera persona que vaig conèixer a Colòmbia fos català.
Em va demanar d’on era, com estava Catalunya i així va començar una conversa en català. El taxista que l’esperava no sabia què passava, ni entenia el que estàvem parlant.
A partir d’aquell dia, sempre he pensat que no saps mai on et pots trobar el teu veí.
CS
Cap comentari