La Lola era una noia filla única, que tothom anomenava la consentida. Vivia en un poblet del Pirineu i es creia que només amb això era feliç perquè tot anava dedicat a ella.
Tot el neguit va començar un final d’estiu de l’any 1994. Va ser llavors quan la Lola per primera vegada a la seva vida es va sentir perduda i esgotada. Podríem dir que havia perdut el camí de la felicitat.
La seva unitat familiar es va esmicolar quan el seu pare va morir a causa d’un càncer molt agressiu. Només el va suportar durant quatre setmanes i, per tant, no es va poder acomiadar de ningú i tampoc ho va fer de la Lola. La seva mare, unes setmanes més tard d’aquella tràgica situació, es va enamorar d’un home que doblava l’edat del seu pare, tant en físic com amb fets. L’entorn de la Lola es feia cada vegada més petit. Va ser llavors quan va decidir marxar i deixar-ho tot. Una bona feina, una família, posició social, equilibri econòmic, una llar…
Volia trobar la felicitat perduda tot viatjant pel món, però la Lola no va tenir en compte que per trobar-la patiria un accident que la deixaria en coma profund durant quinze dies, quinze dies de foscor amb el cos sense resposta i totes les funcions fora de línia, amb uns pronòstics de vida quasi nuls. Però el seu cor no deixava de bategar per continuar en vida. Resistia aquella situació d’autodefensa feta pel seu propi organisme per aclarir el camí que hauria d’escollir. Un cop va posar una mica d’ordre en el seu interior, va deixar descansar el seu cos i va creure que valia la pena despertar de nou. La Lola va decidir tornar al món caòtic que havia criticat i potser fins i tot havia odiat.
Res havia canviat, tot estava igual, però ella era feliç, ja que se sentia viva. Es volia menjar el món i durant una llarga temporada va ser com l’estrella més brillant del firmament, però a mesura que el temps passava s’esfumava aquell símptoma de ser immortal. La Lola no va canviar, però va entendre que la felicitat és ser, viure i deixar viure. Sentir-se viva i viure en tot moment la seva felicitat, ja que només la Lola n’era la responsable.
MS
Cap comentari