RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per novembre, 2016

  • Molta pressa

    Va passar fa molt temps. Un dia, amb la meva amiga, vàrem agafar el cotxe per anar a comprar a Andorra. Jo anava de copilot. Teníem pressa, molta pressa per arribar. Quan ja havíem passat la Collada de Tosses i anàvem cap a la Seu, de cop i volta vàrem veure uns senyals a la carretera.

    En un primer moment no en vam  fer cas, però cada vegada n’hi havia més i eren més grosses i lluminoses. Nosaltres teníem una fita molt clara: arribar a Andorra. De cop i volta, ens vàrem adonar que a cada cantó de la carretera hi havia uns operaris que gesticulaven i  cridaven…

    Nosaltres ens vàrem fer les interessants. Eren uns operaris i vàrem pensar que ens deien “piropos”, però la realitat era molt diferent. La carretera estava tallada i no ens va quedar més remei que fer mitja volta  i refer el camí. Llavors varen ser ells els que reien.

    MP

    Share

    Article complet

  • Tornada rocambolesca

    Érem a l’aeroport de Hanoi, l’Ana, en Dani, en Joan i jo. Havíem passat tot un mes voltant per Vietnam, fent el viatge a l’inrevés de com el sol fer la gent, començant per l’antiga Saigon i pujant el país fins a Hanoi, destí final.

    Era hora de facturar i, per primer cop en tots els viatges que hem fet junts, vàrem tenir la pensada d’utilitzar aquelles màquines que et precinten la maleta amb una mena de paper film de cuina, per tal d’evitar que tant els empleats dels mateixos aeroports com els de les companyies aèries, o qualsevol persona amiga d’allò que els és aliè, puguin obrir-te l’equipatge sense que te n’adonis, ja sigui per prendre’t alguna cosa o ja sigui per afegir-n’hi alguna altra.

    Ja a la cua de facturació, rodejats, entre d’altres, de xeics àrabs -si més no ho semblaven- que carregaven diversos televisors immensos -bé, ells no, sinó el servei que els acompanyava-, ja que allà no trobaves cues diferents per facturar depenent del tipus de bitllet que haguessis adquirit, va arribar el nostre torn.

    Els empleats de la companyia aèria van començar a mirar-nos de forma estranya i a parlar entre ells -impossible entendre res, és clar!-, ens repassaven de dalt a baix un a un. Tres de nosaltres anàvem amb pantalons curts: en Joan i jo amb aquells desmuntables que porten una cremallera a cada cuixa per tal d’afegir o treure els camals i poder-los portar tant curts com llargs, i en Dani amb les típiques bermudes.

    Doncs bé, va resultar que les mirades i les converses d’aquells empleats eren degudes al fet que havien rebut ordres dels seus superiors que en cas que hi hagués lloc disponible a primera classe, en hi posessin a nosaltres -sorpresa que ens va preparar un alt executiu de la companyia, gran amic nostre-, però és clar, amb aquella indumentària no ens estava permès accedir-hi! L’encarregat es va dirigir a nosaltres per explicar-nos la situació i preguntar si no teníem més pantalons que els que portàvem, que si havíem de viatjar en primera classe, aquella manera de vestir no era l’adequada… No vàrem trigar ni dos segons a rebentar el precintat de les maletes -amb l’ajuda d’un ganivet de grans dimensions que ens van facilitar els mateixos empleats-, i a rescatar tant els camals dels pantalons, en el nostre cas, com uns texans llargs en el cas d’en Dani, que va haver de viatjar amb les bermudes a sota perquè no podia quedar-se en calçotets enmig de l’aeroport…

    Total, finalment vam poder tornar en primera classe, gaudint del fet de ser en un avió amb un servei de luxe, perfectament atesos, amb les maletes desprecintades -despesa inútil-, i en el cas d’en Dani, estil botifarró.

    PA

    Share

    Article complet

  • De pel·lícula…

    La setmana passada vam fer una sortida familiar amb els nens  i  vam anar al cinema a veure una pel·lícula infantil. Ni el meu home ni jo vam llegir el resum de la pel·lícula que havíem triat, perquè com que vam veure la imatge d’un nen en la foto vam pensar que seria per a nens. Però a mesura que es projectava la pel·lícula vam descobrir que no era tan infantil com nosaltres pensàvem. Hi havia un nen que patia pallisses dels seus companys de col·legi, la seva mare patia un càncer i es va morir, i el nen es trobava sol enmig de tot això.

    Després de veure-la ens vam adonar que no era per a nens petits. L’anècdota d’aquella tarda va ser que no es pot anar a veure una pel·lícula sense haver llegit abans el resum perquè sovint les coses no són el que semblen.

    CL

    Share

    Article complet

  • Petit gran amic

    De sobte, un dia sense pensar-ho va entrar a la meva vida! La meva mascota. Era un dia qualsevol, però ara que m’ho miro amb distància no era qualsevol dia, sinó el dia que va arribar, perquè  ho recordem com a molt entranyable. Era una gosseta blanca petitona, moníssima.

    Els primers dies van ser dubtosos de si l’havíem d’acollir. No teníem clar com s’adaptaria a la seva nova casa i nosaltres no sabíem si ho faríem tot bé, però la veritat és que ens ho va posar  tan fàcil i es portava tan bé que es va guanyar el lloc.

    Fa quatre anys que la tenim i ens ho dóna tot, i quan dic tot vol dir TOT. És amor incondicional? Podria dir amistat? La seva fidelitat no té límits.  Sempre està contenta, amb la cueta que no li para de bellugar d’alegria.  Sembla que t’entengui quan li parles i a vegades només amb una mirada o un sospir comprèn el que passa.  Que intel·ligents que són! Ens aporta un munt de coses positives i ens fa molt riure. Estem molt contents, perquè fins i tot d’alguna manera forma part de la nostra família.

    Ara entenc més que mai l’expressió “fer el gos”. Hores i hores ajagut  sense fer res, quin gust de vida!

    EY

    Share

    Article complet

  • La fi de la primera innocència

    Recordo amb enyorança la il·lusió que sentia quan era petita la nit de Reis. De fet, encara que ara ja fa anys que no sóc un infant, cada cinc de gener m’abrigo ben abrigada i vaig a veure la gran cavalcada de la meva ciutat. És com si tornés a ser una nena. Quan veig la carona de tots els menuts, amb aquells ulls brillants i el fanalet a la mà, torno a sentir el mateix tremolor i la mateixa alegria que sentia aleshores. Llavors penso que n’és de maca la seva innocència!

    A mi aquesta innocència me la va fer perdre la Montse, una veïna que tenia un parell d’anys més que jo. Un dia de les vacances de Nadal, va venir a jugar a casa i em va trobar escrivint la carta a ses Majestats, i em va etzibar:

    -Va Rosa, deixa d’escriure, que això no serveix per a res.

    – Què vols dir? –li vaig preguntar jo.

    – Que no ets sàvia? -em va demanar tota fatxenda.

    I va ser llavors que em va explicar que tot era fals, que els Reis eren els pares i que eren ells els que ens compraven els regals. Jo, en lloc d’agafar-m’ho malament i sense de dir-li res del descobriment a la meva mare, vaig anar a l’exposició de la botiga de joguines del carrer de casa. Un cop allà, vaig fer una llista de tot el que volia i li vaig dir a una dependenta:

    -Mira vull encarregar tot això que ja ho passarà a buscar la meva mare.

    La noia em va mirar tota estranyada i em va dir:

    -Per poder-te guardar totes aquestes joguines m’has de portar 500 pessetes de paga i senyal.

    Quan vaig arribar a casa i li vaig dir a la meva mare que em donés els diners, ja us podeu imaginar quina cara va posar, i no cal ni dir les represàlies que va rebre la Montse més tard.

    RM

    Share

    Article complet

  • Deu anys més tard

    Un dia d’estiu, de sobte va sonar el mòbil.

    -Que ets la Ivet?

    -Si sóc jo.

    -Truquem de la protectora d’animals que tenim en Tim aquí.

    -Com? No pot ser, en Tim fa 10 anys que ens va desaparèixer i ja deu ser mort.

    -No és mort no, ens l’han portat aquesta setmana. El podeu venir a recollir?

    -Si és clar, avui mateix venim.

    Docs sí,  aquest va ser el dia més sorprenent que hem tingut mai. Després de 10 anys que ens va desaparèixer en Tim ens trucaven per dir-nos que estava viu i que l’havien portat a la protectora. No era mort, tal com ens pensàvem, sinó que ens l’havien robat i quan se’n van cansar el van abandonar.

    Aquell mateix dia el vàrem anar a buscar i, pobret, a l’acte no ens coneixia, però de mica en mica va anat recordant la seva infantesa a casa nostra.

    Ara podem tornar a sortir a passeig amb el nostre gosset!

    IC

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició