Per primer cop aquesta tardor, la meva primera tardor viscuda en solitud, el matí s’ha llevat blanc de gebrada. L’hivern, que s’acosta, ensenya les seves urpes i malgrat la paüra que em provoca el seu avís, sé que m’haig d’esforçar en seguir la meva rutina. Dies vindran en que la neu i el fred en reclouran a la borda i hauré de limitar l’activitat física, llavors serà l’hora de la quietud i la reflexió, de lectures plàcides i, qui sap, si el moment d’ordenar i escriure els esbossos que durant tots els anys passats he sigut incapaç de fer créixer.
De moment faig com els nous amics, que vaig coneixent poc a poc, i amb qui comparteixo aquest entorn meravellós. M’apresso a preparar-me pel recolliment hivernal. Fa dies que observo com els gaigs, cridaners, fan rebost enterrant aglans aquí i allà i els lirons, discrets, amaguen pinyons i avellanes dins el refugi que tenen, en l’antic niu de pigot, al vern de vora el corral. Jo, seguint el seu model, fa dies que, a més d’acumular vitualla, aplego llenya que, amb el petit xerrac que vaig comprar de segona mà al Tori de Virós, vaig tallant a mida de la cuina-estufa de ferro colat. Em sembla que per fusta no hauré de patir, però si que em preocupa tenir prou combustible per fer funcionar el generador elèctric sense problemes. Fins ara, amb el dipòsit de 50 litres en tinc per passar aproximadament un mes, però d’ara endavant, segur que en gastaré molt més. Hauré de parlar amb en Jaume de Cal Nadalet, de Tírvia, perquè quan vagi a Llavorsí me’n compri un altre i ja me’l porti ple de benzina. En Jaume és ja, a més d’un bon amic, en el meu principal missatger i transportista. Ell m’ajuda a que el meu nou arrelament sigui més planer. Supleix les meves mancances i ineptituds, amb experiència i saviesa, però, sobretot, amb predisposició i generositat. Mai li podré agrair prou.
La decisió de prescindir del cotxe no va ser fàcil. Per una banda, tenia clar que no el volia, que tal i com plantejava la meva nova vida, no hi tenia ni cabuda ni sentit. Tampoc volia deixar sense cotxe a la Neus. El cert és que ella l’utilitza poc, però no la volia privar d’aquesta autonomia. Per l’altra banda, aquí dalt, les distàncies i l’aïllament s’amplifiquen, sobretot en cas de mal temps, sense un mitjà de transport. Sigui com sigui, la decisió està presa i fins ara no me n’he hagut de penedir. Aquesta privació té la virtut de fer-me caminar més, cosa que em satisfà. A Farrera, Burg o Tírvia, que són els pobles que tinc més a la vora, no hi ha cap botiga, però les coses més bàsiques, pa, llet, ous, verdura, carn, les compro a Cal Nadalet o a cal Bonicoi de Burg, que tenen una casa de turisme rural i, entre el que ells produeixen i el que compren per als seus clients, acostumen a tenir sempre una mica de tot. Però, sobretot, prescindir del cotxe m’obliga a no poder prescindir el veïns i això és el millor de tot. El que va començar sent simplement un tracte comercial entre veïns, quan els demanava (a canvi d’una retribució econòmica, que a la pràctica, la veritat sigui dita, no volen cobrar mai), que em portessin el que necessitava o poder baixar amb ells a comprar-ho a Llavorsí, Rialp o Sort, amb el pas del temps ha esdevingut un tracte d’amistat. La coneixença i la seva bondat, han fet que, cada vegada més, siguin ells els que m’ofereixen la seva ajuda. M’il·lusiona que malgrat tot just fa dos mesos que m’he instal·lat, comenci a deixar de ser “aquell nou vingut que s’ha instal·lat a les bordes” per començar a ser el “ Bernat de Besset”. Espero ser mereixedor d’aquesta confiança i saber correspondre-la.
Malgrat la fredor matinal, el dia s’ha llevat clar, els rajos del sol esborren el gebre i l’herba dels prats perleja. Les fulles dels àlbers emmirallen la llum sobre les blades daurades, els aurons vermells i els avets foscos, gairebé negres i encara gebrats, que s’il·luminen com arbres de nadal. Uns tallarols picotegen les baies d’un sanguinyol i un raspinell s’enfila pel tronc del bedoll de la vora del camí. La quietud és absoluta i el cant de les grives i el xiu-xiu del bruel, l’engrandeixen. M’assec a l’esglaó de l’entrada, el sol m’acarona, m’amaro de tardor i atresoro energia. Moment de benaurança, tan bonic que el necessito compartir. Això és, potser, el més feixuc del viure sol, no poder compartir tanta excel·lència i encís. M’entristeix que la Neus, el Guiu, la Laia o els bons amics no gaudeixin amb mi aquests moments d’encant. La bellesa compartida és pura delícia, viscuda en solitud, melangia. Els enyoro i em torba ser tan afortunat.
Tanco els ulls, el sol m’afalaga i penso en tot el que deixem enrere vivint d’esquena a la natura. Agraeixo a la Neus el sacrifici i la generositat que ha tingut al fer-se càrrec de la importància que té per mi aquesta nova vida i donar-me l’oportunitat de transformar, un futur incert, gris, en una esperança de creixement personal i il·lusió. Sé que per molts es fa difícil entendre aquesta separació i titllen la meva positura d’egoista i desatent. A mi, a vegades, també em burxa aquest pesar, però llavors m’encoratja saber que és un acord fet des del respecte i l’amor profund de tota una vida de convivència i harmonia. Malgrat la distància, són moltes més les coses que ens uneixen que les que ens separen. La llunyania ens atansa i l’absència ens fa més dependents l’un de l’altre.
Em desvetlla el so, encara llunyà però ja conegut, de la moto del Quirze, el pastor. Acostuma a pujar un parell de dies per setmana a vetllar el ramat. Les vaques ja les varen baixar cap a Tírvia fa quinze de dies per por del mal temps, però encara hi tenen una vintena d’eugues que pasturen els prats més alts per acabar d’aprofitar la poca herba que encara hi queda. En Quirze és un home discret, d’edat indefinida, de cara colrada pel sol i clivellada pel fred, sempre amb un bastonet de regalíssia a la boca, gorra de llana, jupa vella, pantalons de vellut negre, botes de pell girada i un sarró a l’esquena. Quan passa, muntanya amunt o de tornada a Farrera, on viu, sempre miro d’aturar-lo i xerrar una estona. La seva conversa em distreu però, sobretot, és per mi una font de saviesa molt valuosa. Coneix tot els voltants a la perfecció i m’explica com anar i descobrir els racons més bonics i amagats o les tresqueres més ràpides i segures.
Atura la seva moto, una vella i atrotinada Puch, i s’acosta.
– Ep, Bernat, sembles una singratalla assegut aquí parant el sol
– Bon dia, Quirze, ja ho veus feia el badoc i mirava d’escalfar-me. Aquesta primera gebrada m’ha agafat desprevingut. Encara tinc la pell prima.
– Ves-t’hi acostumant i no et queixes, que aquest any bé prou que triga d’arribar el fred. Coi!, altres anys, a aquestes alçades del santoral, ja hauríem d’haver tingut alguna gelada. Ja veuràs quan es giri la gisca i comencin a caure borruscalls com llençolets i ho cobreixin tot de neu. Llavors sabràs quin pa i donen aquí dalt
– No m’espantis, que ja saps que sóc novell en aquest ofici i el fred em fa respecte. Vols entrar i fer un cafè o menjar alguna cosa?, jo encara no he esmorzat.
– No fas cara d’esporuguir-te, tu. No gràcies, abans de marxar ja m’he ben atipat. Tiro amunt, a repassar els cóms. Les eugues, males pècores, em sembla que han tornat a arrencar la mànega i ara es perd tota l’aigua. Bestiar del dimoni!
– Entra quan baixis, ja tindré l’estufa encesa i et podràs escalfar.
– Si, fes foc que, a bocafoscant, es girarà fred. A veure si el temps torna d’una vegada a ser com hauria de ser, fot!, que sembla que s’hagi capgirat. Per cert, a tu que t’agrada veure feram, adés, quan he travessat el rierany, una mica més avall, a l’alçada dels Clots, saps d’on parlo?, he vist un ramat de cervos. Em sembla que hi havia un banyut i sis o set cerves. Si t’hi afanyes encara els hi trobaràs fotent-se l’herba del pobre Cinto.
– Carai, si que m’agradarà veure’ls. Ara hi aniré. Agafaré els prismàtics, un mos i a veure si encara hi sóc a temps.
– Apa, siau i bona empaitada!
-Adéu i gràcies, Quirze
Va marxar, deixant un rastre pudent de fum blanc d’oli mal cremat. Aquella motorota un dia tindrà pana i li donarà un disgust.
Les bordes de besset, com la majoria, estan estratègicament situades, al límit de la zona boscosa i just on comencen els prats, de cara a solei, prop d’una bona font i a la vora del camí. Són dues edificacions. Les dues tenen dues plantes, la part alta serveix per acumular-hi el fenc i als baixos, en una hi ha un corral per tancar-hi bestiar i a l’altra la meva morada. Són edificacions rústegues, murs de pedra i sostre de pissarra, senzilles però sòlides i carregades d’història. Arrelades al territori i adaptades al medi. El meu habitatge consta de dues sales i un petit bany. Les parets son encalcinades i el terra da llosa. En una de les sales, la de la porta d’entrada, hi tinc una taula, quatre cadires, una estufa que em serveix per cuinar i escalfar-me, una pica, quatre postades, una butaca vella, un llum de peu i una làmpada penjada del sostre. A l’altre sala, el dormitori, un llit amb matalàs de llana, una tauleta de nit amb un llum de pinça, un armari i una cadira. El bany té una pica, un plat de dutxa, un termos elèctric per l’aigua calenta i el vàter. Tinc aigua corrent que ve directament de la font i l‘electricitat la faig amb un generador que engego a estones. Tot el que haig de menester per una vida austera, còmode i envejable. Cap dubte.
Francesc Comes
