RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Text final Taller de Narrativa: Pel mal camí

    Els cereals s’havien estovat massa. Costa agafar el punt precís quan has de compartir l’hora de l’esmorzar amb en Roc, el meu fill de tres anys. La Júlia anava i venia d’un costat a l’altre mentre preparava la maleta per passar un cap de setmana a Puigcerdà. Volíem que en Roc descobrís la neu i poguéssim seguir ampliant l’àlbum de fotos familiar.

    La Júlia va tornar cap a la cuina per consultar que tot estigués en ordre i ajudar-me amb el nen mentre acabava d’esmorzar. Els cereals s’havien estovat massa, però encara es podien menjar.

    Vaig consultar el mòbil a la taula, un mal costum que m’intentava treure sense gaire èxit. De cop em va arribar una nota de veu al Whatsapp. Era la Nicole, la meva companya de laboratori. Me la van assignar com a parella quan jo tot just feia tres anys que havia arribat a la Divisió de Policia Científica. Una noia jove, esbojarrada i un pèl maldestre. Havia passat per la instrucció de la resta de companys de la divisió, bastant més veterans que jo, i cap d’ells s’havia vist amb cor i prou paciència com per tenir-la més de dues setmanes al costat. Deien que era caòtica i que no seguia les instruccions. Coneixent-la després, sempre m’ha semblat que el rebuig amagava la por que una dona jove els acabés passant la mà per la cara.

    Rebre una nota de veu de la Nicole a aquelles hores del matí, sabent com n’és de dormilega, només podia tenir un significat. Un cop de dit a la pantalla va confirmar les meves sospites:

    -Jack, flipa nen. Ja pots anar cagant llets cap a la Fageda d’en Jordà. Tinc tot el material. Ves-hi directe. Ens han assignat un Hansel i Gretel, nen. UN HANSEL I GRETEL!

    En els anys que portàvem treballant junts, la Nicole havia tingut temps de crear un codi propi per referir-nos en clau als tipus de casos que ens trobàvem. Ella vivia amb molta il·lusió quan trobava una concordança ocurrent i el cert és que a mi tant se me’n fotia. Vaig acabar seguint-li el joc en veure-la tan motivada. Segons el Nicode (sí, també li havia posat nom al recull de barbaritats), un Hansel i Gretel era quan en el camí d’un bosc, en comptes de molles de pa, s’hi trobaven les diferents peces d’un cos esquarterat.

    Després d’escoltar la nota de veu, vaig donar més importància a com m’afectaria a mi aquell desgraciat esdeveniment que no pas a la víctima. El cap de setmana en família se n’anava en orris, i no era ni molt menys la primera vegada.

    La mirada de la Júlia i la meva es van trobar. Abans que pogués obrir la boca, ja m’havia donat un permís tan innecessari com poc sincer.

    -Ves-hi, no passa res.

    -Ja n’estic fart de tot això, Júlia, no…

    -Nosaltres marxem, ja vindràs quan estiguis.

    Sense dir res, la Júlia va agafar el nen i se’l va emportar cap a l’habitació per acabar de vestir-lo. Poques vegades et sents tan sol com quan deceps algú a qui estimes. Notes com s’allunya i també com t’allunyes tu d’allò que creies ser. Palplantat al bell mig de la cuina, em vaig trobar en terra de ningú. Vaig tancar els ulls un moment, vaig respirar fort i vaig sortir de casa sense mirar enrere.

    El trajecte en cotxe de Manlleu a la Fageda d’en Jordà el vaig fer tan capficat en la brevíssima conversa amb la Júlia que ni tan sols em vaig adonar que havia superat sobradament els límits de velocitat. Després de vint minuts de conducció en pilot automàtic, vaig arribar a destí.

    L’aparcament de la Fageda d’en Jordà presentava una imatge gens habitual per ser un cap de setmana de tardor. Un equip de quatre mossos en custodiava l’entrada i proposava els turistes que anaven arribant que posposessin la visita per un altre dia. Em vaig obrir pas mostrant la placa i vaig aparcar el cotxe al costat del Land Rover de la Nicole. El capó encara era prou calent, així que no faria més de deu minuts que havia arribat. Vaig deixar a l’aparcament totes les preocupacions personals que m’havien acompanyat des que havia sortit de casa i em vaig disposar a entrar al bosc.

    Vaig trigar poc en trobar els primers companys i amb ells també el primer bocí de la víctima. Sense material a mà, era inútil fer-ne una anàlisi acurada, però una mirada experimentada ja permetia veure alguns detalls: fragment de la part baixa de la cama. Tall irregular. I el que era més dur: en el moment del tall, la víctima era viva.

    Vint-i-tres fragments després, la unitat de policia judicial m’esperava al voltant de la part més sencera: tronc i cap es mantenien junts, descansant sobre un abric de pell i mal tapats per un vestit plenament ensangonat. Era una noia, probablement d’uns 18 o 19 anys, no més. Malgrat la meva incursió, ningú es va dignar a dirigir-me la paraula, fruit de la superioritat moral que creien tenir al cos judicial. Ells resolien els casos, nosaltres només recollíem proves.

    -Jack, espavila, que ho hauré de fer tot jo o què? –em va dir una veu per darrere.

    Em vaig girar i vaig trobar-me la Nicole, vestida de dalt a baix amb un mono blanc i amb una bossa a la mà.

    -Té, la roba, a la carpa tens el maletí.

    – Gràcies. Mentre em canvio, comença a valorar el cos de la víctima.

    – Però quin tros, Jack? – va dir entre murmuris- és un Hansel i Gretel…

    – Ja saps la resposta, Nicole. I saps el que espero de tu. Aprofita, i fes lloc al voltant de la noia.

    La Nicole va posar l’esquena dreta i va canviar el somriure per un posat gairebé militar mentre deia “Sí, senyor”. Mentre marxava cap a la carpa, escoltava com feia fora la colla d’estirats de la unitat judicial com si fossin ovelles d’un ramat i ella en fos la pastora. Estava com un llum, però quan es centrava era excel·lent.

    Vaig tornar ràpid, carregat amb el maletí i ben tapat, com requeria el protocol. La Nicole romania quieta i preparada com un gosset que espera a que el treguin a passejar.

    -Va, digues -vaig animar-la.

    Entre tots dos vam repassar un ampli llistat d’aspectes a tenir en compte i les proves específiques que podrien convertir-se en claus per a la investigació. Les tasques de recopilació de proves ens va ocupar tot el matí i el migdia, treballant sense aturador, immersos en aquell espai neutre del pensament que es crea quan es segueix un mètode inqüestionable. Havíem fet la feina i l’havíem fet bé.

    Quan vam acabar d’ordenar totes les proves, el sol ja s’amagava entre la calidesa de les fulles dels faigs. La Nicole es va comprometre a portar les proves a comissaria per analitzar-les i es va acomiadar amb una abraçada. Vaig excusar no acompanyar-la fins a l’aparcament, volia quedar-me una estona voltant entre els arbres per copsar l’ambient en què es podria haver comès l’assassinat. No era la meva tasca, ni molt menys, però sempre m’havia semblat oportú per saber interpretar alguns resultats.

    Sol entre els faigs, vaig agafar el mòbil per trucar la Júlia. Un Whatsapp seu ho va aturar tot. “Marxo amb el nen a casa dels meus pares. Necessito temps per pensar. No podem seguir així”. Vaig sentir com les forces m’abandonaven. Em mereixia tot aquell dolor. El cor em va començar a bategar ràpid i les temples resistien la pressió amb dificultat. Em vaig sentir petit, ofegat per les infinites fulles que vestien el terra. Els faigs em miraven, tant els feia aquella figura indefensa que havia entrat a les seves contrades i que en marxaria més buit que com n’havia entrat. El bosc es va enfosquir de cop. La Fageda d’en Jordà va seguir immutable malgrat el tètric recompte: una víctima morta, l’altra ferida, i l’hivern encara no havia arribat.

    David Osa

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles