RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Text final Taller de Narrativa: Setembre al “Cafè del Sol”

    Agafa la paleta i es mira el color verd. Tanca els ulls i imagina una exposició dels seus quadres. Seria en una galeria petita, una sala amb les parets blanques. I què, una recepcionista amb vestit jaqueta et donaria un tríptic amb la seva autobiografia? I a la inauguració? Ple d’ignorants felicitant-me mentre mengen canapès amb gust de maionesa? No, no. Es veuria pobre. Té pocs quadres. La seva primera època com a pintora era grisa i no li agradava veure aquells quadres que reflectien la seva pena, els seus sentiments i que la farien vulnerable als ulls de desconeguts. Es decebria amb les opinions crítiques d’uns que en aquells moments no eren testimonis de la seva tristesa.

    Torna a mirar el color verd i hi afegeix una mica de groc. Ara els seus quadres són més intensos, el color més viu, la pinzellada més marcada. La seguretat que la Lali ha guanyat els últims anys també es transmet en els seus olis.

    Mentre renta els pinzells es convenç que en té prou amb pintar per escopir allò que porta dins. La satisfà passar hores aïllada en el seu refugi amb l’única preocupació d’omplir les teles blanques. El pare l’hauria entès. N’estaria orgullós d’aquesta passió seva. Per la mare, és un maldecap pensar que l’Eulàlia es passa les seves estones lliures sola, tancada en un pis vell i fred, pintant unes formes abstractes i estranyes. Per ella no en té res de fred. Aquestes finestres altes com les d’una església, li donen calidesa i una llum especial. Segurament inapreciable per algú que veu tots els blaus de la mateixa tonalitat.

    Avui ha quedat amb en Joan. Són amics des de petits. Eren veïns a la plaça del Sol. D’adolescents compartien festes i rialles i ara, des que en Joan havia tornat de Londres on hi havia passat uns anys, es passaven hores parlant d’art i filosofia. En Joan és poeta, aquesta coincidència creativa i artística els fa tenir una complicitat especial. Per això és un dels pocs privilegiats a qui deixa veure els seus quadres de tant en tant.

    Li sona el mòbil.

    • Lali, sóc aquí! Baixes?
    • Joan, avui m’agradaria ensenyar-te el que estic pintant

    El noi puja corrent l’escala fosca i estreta. Entra somrient, li agrada l’olor de resina que fa aquest lloc. Ella també somriu, avui està especialment guapa. Encuriosit, mira les obres recents. Queda sorprès, bocabadat, callat. La mira i ella nota com les galtes se li tornen vermelles. Lali, això és impressionant. Fa mesos que intenta convèncer-la que exposi els seus quadres. Creu que s’ha de fer un lloc com a artista, que té capacitat sobrada i que sols falta voluntat. Voluntat de fer un pas endavant i deixar la vida de mestra. Mai parla dels infants, de l’educació o dels projectes amb la passió amb què sí que ho fa quan parla de Munch, Gauguin o Picasso. Es recull la cabellera amb un monyo. Em convides a una birra?

    Mentre van cap al bar, els pensaments la contradiuen. No té cap intenció de vendre la seva obra, no podria guanyar-s’hi la vida. Li fa mandra tot el que suposaria l’organització i sobretot el trasllat de les obres. Però en el fons, sap que una punxada d’il·lusió de tant en tant apareix i la fa somniar.

    Arriben a aquella plaça testimoni dels seus jocs de petits, ara plena de turistes bevent cervesa a ple sol. En noi camina de pressa, sembla content però neguitós. Li dona un cop a l’espatlla i el fa parar en sec. Joan, hem de parlar. Ell se la mira cansat, últimament donen massa voltes amb les galeries i  els quadres. Hi vaig pensant, potser arribarà el dia, però de moment no vull exposar. Oi que m’entens? Parla amb veu de pena, a veure si així li fa cas i deixen aquest tema per una temporada. Ell, com si no hagués escoltat la pregunta, l’estira assenyalant el “Cafè del Sol” i diu: avui anem allà.

    Fa anys que no hi entra, no recorda ni de quin color són les parets. En Joan sempre vol anar al bar de l’Antonio, més senzill i de tota la vida, com diu ell. Se’l mira amb cara de no entendre res. Ell obre la porta i tot fent-li una reverència la fa passar primer. Sembla convençut amb la seva decisió i ella es deixa sorprendre.

    Queda meravellada, sembla una catedral gòtica, un xarrup d’aire fresc. Ho repassa tot centímetre per centímetre. El temps s’ha aturat. Una enorme barra de marbre, la cafetera, tamborets alts. Hi ha un noi llegint el diari i una parella conversant en un sofà. Parets blanques i unes aquarel·les de colors llampants atreuen la mirada de qualsevol. Al fons, un cartell li crida l’atenció. “Ets artista i t’agradaria exposar?” Una glopada de felicitat li puja des de l’estómac. El noi s’ha quedat a l’entrada impacient esperant la seva reacció. Sona Kevin Johansen. Ella es gira i li somriu.

    Eva Font

     

     

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles