RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Text final del Taller de Narrativa: VIDA

    El cel despertà rogenc aquella albada. De puntetes, vaig sortir al jardí humit de rosada, i subjectant una tassa de te, vaig deixar que m’embolcallés aquella sensació de serenitat. Una sensació coneguda des de ben petitona i que guardava impresa a la meva pell. Per un instant, em semblà sentir l’àvia que em cridava des de la cuina, i aquella olor d’herba fresca i pètals de rosa que, malgrat el pas del temps, tenien un poder evocador. Però, ja no hi havia les rialles i corredisses dels nets durant les nostres estades a la Garrotxa. El silenci i la quietud, havien esdevingut ostes de la quotidianitat.

    L’àvia era asseguda al menjador. Uns fins rajos de sol començaven a il·luminar-li la cara. Tenia la mirada perduda, absent. Patia d’Alzheimer des de feia uns anys, i això feia que ens entendrís més encara. M’hi vaig apropar, i acaronant-li els seus cabells blancs, li vaig fer un petó. Ella somrigué.

    Havia arribat el dia. Avui, partia cap a l’imprevist. El meu cor es dividia en petits bocins que desitjaven restar al costat de tots aquells que formaven part de la meva vida. No hi havia espai pel dolor. Ara ja no. Finalment, l’operació era imminent. Ingressava aquella mateixa nit i no volia ni acompanyants, ni llàgrimes, ni compassió. Necessitava tota la fortalesa de la que era capaç per afrontar aquest esdeveniment. I ho volia fer sola. Hi tenia tot el dret, malgrat les cares llargues i les preguntes absurdes d’aquells que creien saber el que més em convenia. Ja feia temps que havia après a cuidar-me sola. I vaig decidir dedicar-me un dia, qui sap si seria el meu darrer. Volia passejar per la ciutat que em va acollir quan era estudiant, perdre-m’hi com solia fer, embriagar-me de vida, de colors, sons, moviment, d’alè… Decidida, vaig pujar al bus amb el meu diari i la Polaroid que em  van regalar els pares pel meu darrer aniversari. Sentia la necessitat d’enregistrar aquell moment, de capturar l’essència del que em definia perquè quedés constància de que vaig existir per si ja no hi havia un demà. Així que, vaig recórrer la ciutat en bicicleta. El meu antic barri mantenia el seu encant amb les terrasses plenes de gom a gom. Les placetes i carrerons transitats per vianants,  s’havien convertit en un aparador de comerços. Encara hi havia alguna llibreria de vell, el meu cinema preferit i els restaurants on solia anar amb les meves companyes de pis i els amics de la facultat. Passejant pel meu passat, la meva vida s’anava omplint de contingut, i de sobte, a través de l’enfoc de la mirada, vaig començar a immortalitzar espais coneguts. Desitjava capturar aquell present tal i com el sentia: lliure i ple de vida, com jo mateixa. Vaig seguir caminant sense cap rumb predeterminat, immersa dins un oceà de gent quan de sobte vaig creuar-me amb una mirada coneguda. Eren aquells ulls ferotgement verds que tant havia contemplat, admirat, estimat. Fou un instant que deturà completament el temps i em paralitzà talment com una estàtua de gel. Era en Biel. El meu primer amor, que vaig conèixer en una d’aquelles festes en un pis d’estudiants d’uns amics en comú. Quan vaig recuperar l’alè, vaig córrer als seus braços per fondre’m en una forta abraçada. Ell em va estrènyer ben fort durant uns segons que es feren eterns en els quals, vaig tenir la sensació que cap dels dos volia que s’acabessin.

    -Tens temps per un cafè? – em digué.

    -M’he agafat el dia lliure – li vaig respondre.

    -Et sembla bé que anem a l’antiga teteria i recordem vells temps?

    -Fet! Quina il·lusió trobar-te, Biel.

    -Igualment, preciosa!

    Ens vam asseure al nostre racó preferit amb les respectives tasses fumejant i les mirades plenes d’espurnes de pura curiositat. Així que vam permetre’ns reviure moments de descobertes, d’intensitat, d’emocions a flor de pell. Li vaig proposar de fer un passeig per la platja. Feia una mica de fred, així que em rodejà amb el braç i vaig sentir un calfred que em pujà  per l’esquena. Li vaig fer un somriure còmplice i vam passejar en silenci. Tenia la sensació de ser a casa, en lloc segur, de sobte em sentia protegida i invulnerable. Ens vam asseure a la sorra amb el so de les onades de fons i l’olor de sal i la brisa fresca acaronant-nos els rostres. Va ser llavors que li vaig explicar que m’havia de sotmetre a una operació delicada. No ho havia explicat a ningú, a part de la família. Però estava segura de que ell sabria contenir una informació com aquella i mostrar-me l’empatia que necessitava. I no em vaig equivocar.

    -Estàs bé? – em preguntà.

    Vaig assentir mentre el mirava.

    En Biel sabia que era suficientment forta i no van caldre masses paraules per acompanyar aquell moment. Vam passar la resta del dia junts tal i com solíem fer i abans d’acomiadar-nos, em va convidar a pujar al seu pis. Havia composat algunes cançons amb uns amics músics i sentia la necessitat de compartir-les amb mi. No m’hi vaig oposar, així que vam pujar al terrat amb unes copes de vi negre i la ciutat als nostres peus.

    No podia demanar més.

    Havia conegut la felicitat.

    Cristina Castells

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles