RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Text final Taller de Narrativa: Le Café Lumi

    Estava desitjant veure la mare. Quedaven hores perquè l’avió aterrés, però sentia que ja  la tenia una mica més a prop. Com podia haver passat tant de temps sense veure-la? Com ho havia suportat?

    Ho tenia tot a punt. El pis endreçat i net perquè la mare no li digués que continuava sent una deixadota.  I era cert, la neteja  i endreça del pis sempre quedaven en segon lloc. Tenia tantes coses al cap: la feina, els estudis, els amics…  i, certament, quan arribava a casa era el moment de la tranquil·litat, el descans, la desconnexió del món en general, per tant, no tenia intenció de continuar endreçant ni netejant, ja ho faria el dissabte, o segurament el diumenge. Darrerament, el diumenge era el dia de fer dissabte. Però ara era diferent, ara venia la mare. I volia que se sentís a gust i còmoda en el seu petit, però acollidor, piset als afores de París.

    Havia decidit marxar de casa ja feia dos anys. Volia millorar el  francès. Des que el pare les va deixar, ella no havia tornat a parlar la llengua paterna. Amb la mare, de tant en tant, la practicava, però no era el mateix. El pare ja no hi era i la seva tristesa l’havia arrossegat fins al punt de no voler sentir ni una paraula francesa. Passats un parell d’anys de la mort del pare,  va adonar-se que, si permetia que el dolor per la seva  pèrdua l’enfonsés, acabaria oblidant tot el que ell li havia ensenyat i compartit amb ella.

    Fou així com un dia va parlar amb la mare i li va comentar que, tot i que  ho tenia força clar, volia saber la seva opinió. Marxaria a París, estudiaria i treballaria i recuperaria de nou la felicitat i, potser,  se sentiria, de nou, més a prop del pare. La mare, evidentment, es va alegrar i van preparar-ho tot per al viatge.

    El més difícil era trobar un habitatge, que no estigués lluny del centre, però  que li permetés pagar-se el lloguer. Va buscar una feina en una petita cafeteria del centre que tenia a prop de l’escola d’idiomes. Le Café Lomi era el lloc on s’havia sentit acollida des del primer moment, no només per l’ambient i el tracte proper de la gent i perquè el local era preciós i acollidor , sinó també perquè allà havia fet nous amics.

    Tot va esdevenir de casualitat. Un dia caminant pels carrers de París, a prop de la Tour Eiffel, va passar per davant d’una cafeteria i va fixar-se en un paper que hi havia enganxat en la vidriera: “Es necessita cambrer o cambrera per treballar”.

    -Un cop de sort!- va pensar. Entrà. Va dirigir-se a la barra i va parlar amb un cambrer per informar-se sobre la nota que hi havia al vidre. El cambrer la va acompanyar i li va presentar l’encarregat de la cafeteria , el qual, després de fer una breu entrevista, li va dir que començaria l’endemà mateix fent una prova per veure com se sentia i com es defensava com a cambrera. Si tot anava bé,  podria quedar-se durant una llarga temporada.

    Le Café Lumi.  Una petita cafeteria, desprenia l’aroma del bon cafè que es podia olorar des del carrer. Entrant a la dreta hi havia la barra,  sempre plena de tasses amb cafès fumejants amb un petit dibuix fet amb l’escuma; un cor, una espiga, una cara somrient… a punt per ser servits als clients. Al darrera hi havia dues cafeteres d’últim model que feien un cafè boníssim. Al costat esquerre una pila de gots petits, tasses i plats nets. Hi havia molta varietat de cafès cadascun amb un aroma amb més o menys intensitat: cafè sol, cafè amb llet, tallat, descafeïnat, capuccino… També, se servien tes, xocolata desfeta, pastetes i entrepans petits.

    Le Café Lumi. Un lloc acollidor. Les taules de fusta rodones, i les cadires o més aviat còmodes butaques amb la pell de color granat, creaven un ambient agradable i diferent a d’altres cafeteries. Permetia passar les hores dels clients que no tenien pressa, convidava a passar estonetes de relax, allunyant els pensaments i preocupacions del dia a dia, parlant i rient entre amics, llegint un llibre, el diari  i fins i tot  aprofitant l’estona per acabar algun petit document de la feina amb l’ordinador, posar-se al dia amb els correus electrònics o fent el xafarder al facebook, mentre es prenien el fumejant i aromàtic cafè.  Els clients entraven i sortien amb més o menys fluïdesa segons els motius que els portaven a fer una parada a Le Café Lumi. El que fa una parada ràpida perquè ha d’agafar el metro de les 9 en punt o bé el que espera a la seva parella o aquella qui vol explicar confidències amb les amigues.

    Per a la Carme, la cafeteria, era més que una feina. Se sentia com a casa. També, va ser el lloc on va conèixer la Louise, la Sophie, en Luka, la Julie i en Jacob. La Louise era el cafè curt, però intens, amb un temps que li permetia gaudir del seu moment saborejant l’intensitat de l’escuma que sobresortia de la tassa. La Sophie era molt cafetera, el bon cafè colombià amb aroma de flors era el seu preferit. En Luka en canvi preferia els cafès descafeïnats, li agradava el cafè, però sense que l’intensa amargor li deixes un mal regust al paladar i sovint es demanava un tallat. La Julie preferia els tes i les infusions, i se les prenia mentre degustava les galetones dolces, que la Carme li posava en el plat juntament amb els dos sobres de sucre morè.

     

    Estava desitjant veure la mare. Havia fet hores extres a la cafeteria per poder recebre-la a l’aeroport i passar tot el dia amb ella.  Estava feliç  i emocionada. Mirava el rellotge tot sovint, li semblava que així li passaria el temps més ràpid. Estava previst que el vol aterrés a les dotze del migdia.

    Orly és el segon aeroport de París. Ubicat només a uns 12km del sud de la ciutat. No tan gran com l’aeroport Charles de Gualle , però tot i així, hi havia molta gent corrents amunt i a vall. Carregaven, alguns, maletes grosses i pesades, d’altres només un petit equipatge de mà. Les pantalles lluminoses s’anaven actualitzant i informaven dels vols d’arribada i de sortida. La Carme observava el seu voltant i recordava la primera vegada que havia trepitjat aquell aeroport. Sola. En una mà la maleta, a l’altra l’ordinador. I amb el cor i la ment carregats d’il·lusió per poder complir els seus objectius. Havia passat tant de temps. Va tornar a mirar el rellotge, i les pantalles, que en aquell moment informaven que el vol venia amb trenta minuts de retard. Va seure i va continuar observant l’entorn , els grans finestrals deixaven veure els  enormes avions a la pista. Una matrimoni gran revisava l’equipatge, buscant un els bitllets que van trobar en una bossa que duia la dona penjada.  Quina sensació de por, neguit i angoixa sents quan comproves si has agafat els bitllets o un altre document i no el trobes, va pensar la Carme. I després l’alegria que sents quan per fi ho tens a les mans i  pots respirar alleugerit.

    Va aixecar la vista i va veure a la pantalla l’arribada del vol estava anunciat. Es va aixecar d’un bot i va dirigir-se al grup de gent que s’apilava per rebre als familiars, amics…

    Les portes es van obrir i allà era la mare, amb un somriure a la cara i amb els ulls plens de llàgrimes, emocionats de trobar-se de nou amb la seva nena, la Carmeta, com dolçament li deia quan era més petita, i encara ara, en algun moment quan parlaven per telèfon i s’explicaven tot allò que havien fet durant el dia, l’una a Barcelona i l’altra a París.

    Es van mirar als ulls i es van fer una forta abraçada. Totes dues emocionades callades i envoltades d’aquella imatge que es repetia en la resta de persones que hi havia a prop seu.

    – Carme, Carmeta, filla. Com t’he trobat a faltar!

    -I jo a tu mare, molt.

    -Deixa’m mirar-te. Estàs preciosa filla. Vols dir que no estàs més prima? Ja menges bé, Carme?

    -Sí mare, estic com sempre, el què passa que ara feia molt que no ens veiem. Deixa’m ajudar-te amb la maleta que deus estar cansada.

    Mare i filla van anar fins a la sortida i allà van agafar el bus que les portaria fins a l’estació de trens. Van treure els bitllets i van esperar una mica fins que va arribar l’Orlyval, el tren que les portaria fins al centre de París. Allà agafarien un autobús que les portaria a prop, d’on vivia la Carme.

    Un cop a casa, la Carme va deixar la maleta de la mare a l’habitació que tenia preparada per l’ocasió. Va preparar unes infusions de menta i van seure totes dues al sofà del menjador per posar-se al dia. La Carme parlava sovint amb la seva mare, la Lluïsa. De fet es trucaven tres cops per setmana i, si algun dia tenien alguna cosa urgent que explicar també ho feien.

    La Carme, mirava atenta a la seva mare. Tenia un semblant alegre i una expressió diferent a la cara,  però alhora alguna cosa la tenia cohibida, preocupada, parlava més de pressa que de costum i li semblava que no estava del tot relaxada  fins i tot, li costava aguantar-li la mirada en algun moment de la conversa.

    -Mare- va dir la Carme amb un to suau. -Et veig diferent, preocupada potser?

    -No Carme, estic bé…  bé de fet potser una mica cansada del viatge, ja saps que els espais amb tanta gent m’atabalen i m’esgoten.

    -Bé, si ho necessites, pots estirar-te una estona a descansar, ja parlarem després amb calma. De fet tenim molts dies per estar juntes.

    -No, no pateixis estic bé, ja descansaré al vespre.

    -Bé doncs, ajuda’m a fer el dinar que després per la tarda anirem a fer un passeig pel centre i vorejarem el Sena.

    París era una ciutat amb encant. Gran, amb gent de tot arreu, residents, turistes i gent que, com la Carme, en algun moment de la seva vida havien decidit anar a viure allà.  Els edificis: Notre Dame, la Torre Eiffel, els camps Elíseos fins a l’Arc del Triomf, el museu del Louvre, entre d’altres, feien que París encisés a la gent tant de dia com de nit.

    -Mare demà anirem a visitar Notre Dame i després el Louvre i a la tarda…

    -Carme, espera ‘t un moment.-Va tallar-la la mare. –T’he d’explicar una cosa.

    La Carme va sentir com un cop de calor  li sortia de l’estómac  i li recorria tot el cos fins a les galtes.

    Què passa mare?

    Bé… t’he d’explicar una cosa. Demà… a la tarda, vindrà un amic, l’Albert, és un home agradable i simpàtic i…

    -Com? De què parles mare? Quin amic? –va interrompre-la la Carme.

    -Ara ja fa cosa de cinc mesos, L’Albert, va venir a l’agència, volia viatjar a París i ens vam posar a parlar de tu i de París en general. Ara ens estem coneixent, ja fa un temps i… volia explicar-t’ho abans però vaig pensar que, per telèfon, aquestes coses no es diuen.

    -Mare de què m’estàs parlant? Has conegut a algú i vindrà aquí demà? Un home que no coneixo de res i m’ho dius ara? Què esperes que ho entengui? Doncs no mare, no ho entenc.

    Les dues van tornar, en silenci, cap a casa. El camí es va fer més llarg que mai, cadascuna immersa en els seus pensaments. La Lluïsa trista per la incomprensió de la seva filla. La Carme enfadada i decebuda perquè havia vist que la mare no tenia prou confiança en ella per explicar-li les coses. Quan van arribar a casa van fer el sopar, lleuger i van anar a descansar.

    L’endemà la Carme encara estava dolguda però la nit d’abans li havia servit per pensar. Va esmorzar, la mare encara dormia. Va agafar la seva bicicleta i va dirigir-se a la cafeteria. Allà hi va trobar la seva colla d’amics. Tots la van rebre contents i demanant-li com havia estat la trobada amb la mare. La Carme, els hi va explicar com havia anat tot i els amics van quedar-se bocabadats.

    -Carme, – va dir la Sophie- no pots enfadar-te amb la mare per aquest motiu. De fet de seguida que ella ha vist que la relació amb l’Albert s’enfortia ha vingut per dir-t’ho.

    – Sí Sophie, ho sé, però no em puc imaginar la mare a casa amb un home que no sigui el meu pare.

    – Però la teva mare ho ha respectat fins ara i també té dret a refer la seva vida. No crec que perquè comenci una relació amb una altra persona, ella s’oblidi del teu pare. – va continuar la Louise.

    -Ho sé, sé que vaig ser injusta amb ella. Però tinc por que l’Albert no l’estimi com ho va fer el pare, o bé que l’allunyi de mi.

    -I li has dit això a la teva mare? –va demanar la Julie.

    En Jacob que havia estat escoltant tota la conversa li va dir: -Jo crec, Carme, que has de parlar amb ella, tranquil·la i sense enfadar-te. Comentar-li el què en penses i no fer-li  passar més neguit del què ja té. De fet, tu mateixa la vas veure més nerviosa que de costum i ara ja saps perquè.

    -Es clar dona- va dir en Luka, parla amb ella i així ho mireu de solucionar perquè sinó la que estàs creant distanciament entre les dues ets tu mateixa.

    El matí a la Carme li va passar volant, servint cafès i fent sempre que podia una parada per parlar amb els amics que l’animaven a parlar i solucionar el problema amb la mare.

    Quan va arribar a casa la mare havia sortit. Li havia deixat una nota en la que li deia que sortia a fer un passeig pel centre.

    La Carme va seure al sofà i va mirar els whatsapps  que tenia en el grup d’amics. Tots l’animaven i encoratjaven a parlar amb la mare.

    La porta es va obrir i va aparèixer la mare amb un posat trist i desconsolat.

    -Hola carme, li va dir- He estat pensant que potser seria millor…

    -No mare, no vull que marxis.

    -No marxaré filla, volia dir-te que potser no és bona idea presentar-te a l’Albert, podem esperar un temps més. De fet ell ve avui, per un viatge de negocis i només volia veure’ns, perquè té moltes ganes de conèixer-te.

    – De debò,Mare?

    -I tant filla. És un home encantador, i mai podrà substituir l’amor que vaig sentir i sento pel teu pare. Però ell em fa feliç, puc riure de nou i compartir amb algú part de la meva vida. Fins ara he estat sola perquè ho he necessitat i perquè no volia que ningú em prengués ni substituís els moments que havia viscut amb el pare. Però l’Albert em respecta i em fa estar de nou il·lusionada, al seu costat. M’estima i em fa feliç.

    -Doncs, així mare no hi tinc res a dir. Respecto i entenc el què m’estàs dient i… bé jo només vull que siguis feliç però que no t’oblidis del pare ni t’allunyis de mi.

    -I no ho faré mai això, Carmeta, mai!

    A la tarda mare i filla havien quedat en un bar a prop de Notre Dame, amb l’Albert. La Lluïsa nerviosa per com seria la trobada. La Carme, encuriosida per saber com seria l’Albert, quina seria la primera impressió que tindria d’ell.

    La porta que donava al carrer s’obrí, era l’Albert. Primer va mirar a la Lluïsa amb un somriure, i els ulls il·luminats per l’emoció. Després a la Carme.

    En aquell moment la Carme se’n va adonar. Tot aniria bé.

    Laura Merino

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

microrelat