RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘ACTIVITATS D’ALUMNES I VOLUNTARIS’

  • El meu país

    de María Eugenia Marín Castanyeda (nivell de bàsic 2)

     

    Colòmbia és un país format per 32 departaments en què es pot trobar una gran diversitat ètnica colombiana com els blancs, negres, mestissos i una dotzena de grups indígenes que conviuen al país compartint les seves arrels. Colòmbia és el segon país més poblat del subcontinent després del Brasil.

    Colòmbia és gran i bonic, a Colòmbia podem trobar tantes coses i tants llocs, llocs on visitar i conèixer, on anar i gaudir de la seva bellesa. A Colòmbia podem gaudir de la nostra gran varietat de cultures i de la nostra gran varietat de paisatges.

    Podem trobar bells llocs turístics i gaudir dels seus paisatges com són la vall de l’Odora que es troba a tan sols uns quilòmetres del municipi de Salento i és un dels atractius naturals més importants de l’Eix cafeter i de la meva ciutat natal.

    També ens podem trobar amb els diferents sabors dels menjars típics que representen Colòmbia i cada ciutat i una d’elles és la safata paisa considerat el plat representatiu de Colòmbia.

    Seure a parlar amb els nostres avis és riure i sobretot aprendre, ja que els nostres avis han vist tantes coses i mai deixen de creure que aquest tros de terra és la perfecció.

    A Colòmbia tot és alegria. En aquest meravellós tros de terra la gent és riallera, humil i treballadora, la gent és entusiasta i apassionada pel que fa.

    A Colòmbia respirem cafè i prenem cafè, els nostres pagesos conreen de la millor manera i mai falta un gran somriure en els seus rostres, és una cosa que els caracteritza.

    Colòmbia és un país amb una gran diversitat d’ètnies i cultures, Colòmbia és, és simplement un gran país.

    Viure a Colòmbia, viure a la zona andina és dia rere dia sentir l’olor de cafè i el riure de la gent. Pereira queren dona festera y morena (on la gent s’estima i les dones són festeres i morenes), ciutat de les portes obertes, aquí es rep a tothom amb els braços oberts i això sí, amb un bon cafè.

    Colòmbia també és per a la seva gent, per a la seva gent que tira pel dret, per a la seva gent amb somnis i amb ganes de dia rere dia sortir a lluitar.

    Colòmbia és gran i bonic, aquest tros de terra és un gran paradís i viure aquí és un absolut privilegi i jo, jo soc colombiana de cor.

    Share

    Article complet

  • Carta a un amic

    de Carolina Rodriguez Valencia (nivell de bàsic 2)

     

    Hola amiga,

    Soc la Carolina, visc a Torelló, Barcelona.

    El poble és petit, però és molt bonic. Té moltes muntanyes i llocs on pots anar a caminar.

    Els paisatges són bonics, a la primavera hi ha moltes flors de molts colors i formes. A l’estiu fa molta calor, m’agrada molt perquè pots anar a la platja.

    M’agrada el tren per anar a conèixer altres pobles, és molt ràpid. M’agrada sortir a prendre cafè o una copa en un bar, l’atenció és molt agradable.

    Abans vivia a Colòmbia, a la meva ciutat Pereira hi ha coses diferents, no tenim les quatre estacions de l’any. La platja no és a prop de la meva ciutat, però sí que hi ha paisatges molt bonics i les persones són molt agradables, i el menjar és deliciós.

    Una abraçada,

    Share

    Article complet

  • Rastre de guerra i mort

    de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

     

    “El pare ha sigut atacat”… i una fredor va recórrer el meu cos. De cop ho vaig veure tot negre, tan sols era conscient d’una por tan fosca, d’aquella que lluita contra una esperança tan dèbil. Dies eterns d’angoixa, sense ganes de menjar, només pensant en tu i en la mare, desitjant que tot sigui un ensurt. La mare va haver de fugir, la van amagar en Els Ficus amb les petites i el seu fill gran.

    Quatre draps en una maleta i vaig cap a tu. El viatge més trist de la vida, ni tan sols vas esperar l’abordatge, el teu cor no va poder més. Aquella fredor es va transformar en dolor i la por en el suplici més gran de l’ànima. Quin viatge més llarg, esperant i esperant asseguda, sense parar mai de plorar.

    Una abraçada a la mare i tothom arrenca plorar. “No hi ha temps -em diu en Josep- anem a acomiadar el pare, a dir-li l’últim adeu”. Te’n vas en un cotxe tan maco!, tu! Que no volies canviar ni les rodes del teu trasto quan ja era un perill!

    Unes flors per acompanyar el record del dia que et van operar. No sabia què fer per alleujar el teu mal. “Papa, si pogués et donaria el meu cor”, i tu em vas respondre: “Jo et donaria el meu perquè en tinguis dos”. Eres molt rar pare, impredictible, sorprenent fins i tot per marxar. T’has volgut quedar sota un arbre, a l’ombra perquè el sol et feia mal.

    Tornem sobre les nostres petjades, la mare al seu refugi, en Josep amb els seus fills. El petit i jo cap a casa que la nena no podia venir, es va quedar amagada, sola, en una casa tan gran; també havia sigut atacada i estava morta de por.

    És trist arribar a casa sabent que el pare no hi és. No tinc ni l’habitació preparada, perquè l’Amàlia també va marxar, plorant, tot i que no volia, però… “Arreplega’t on puguis, només són nets els llençols”. Mai havia vist així casa nostra, amb tot tirat per terra, quin desordre, quanta brutícia! Per aquí ha passat una guerra, deixant el seu rastre de mort. El temps s’ha paralitzat enmig d’una lluita titànica i una fugida veloç.

    Roba, antibiòtics, palanganes, xeringues, sabons… tot barrejat; senyals de desesperació. No hi ha res per menjar, tot s’ha fet malbé, fins i tot el cafè s’ha florit. Tampoc es pot cuinar, no hi ha res net i tot representa un risc; només hi ha les empremtes de la maleïda mort. S’ha emportat l’alegria i les ganes de celebrar.

    No hi ha temps per pair aquesta pèrdua, el petit ja evidencia l’atac; el valent, el que va acompanyar el pare fins al final, el que va sentir les seves últimes paraules, el que li va dir “aquí seré quan tu surtis”. Aviat el gran també seria atacat, sembla que no acaba mai el malson. Morts i morts cada dia, que trist aquesta guerra sense fi.

    Share

    Article complet

  • Massa d’hora per marxar

    de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

     

     

     

     

    Has marxat massa d’hora,

    Encara són tendres les mongetes,

    Acaba de brotar l’alfàbrega

    I al raïm li queden anys.

     

    No tastaràs el nou julivert,

    Ni l’arròs que espera el coriandre.

    S’està assecant el romaní

    I les flors acomiaden l’estiu.

     

    Amb sort aguantarà el gerani,

    Tan fort, tan verd i tan vermell

    I els cactus amb les seves espines,

    Esperant la primavera per florir.

     

    No sé si és massa d’hora,

    Potser és el temps just;

    No sé si has trigat gaire,

    Només sé que ja has marxat

    Share

    Article complet

  • El 23 d’abril, dia de Sant Jordi

     

    Sant_Jordi_CPNL.mp4

    Ja sabeu que Sant Jordi és un dia molt especial per als catalans (d’origen i d’adopció). És el dia en què tradicionalment regalem roses i llibres a les persones que estimem.

    És el nostre dia dels enamorats, de les parelles. Però no estimem només les nostres parelles: pares, fills, germans, amics, veïns… comparteixen i omplen la nostra vida de sentit.

    Per això des del Centre de Normalització Lingüística d’Osona us volem convidar a tots perquè aprofiteu l’excusa que Sant Jordi ens ofereix per fer-los saber que els estimeu. No tenim res més nostre que l’amor que els oferim, un amor que cap coronavirus, cap confinament, ni cap crisi econòmica ens podrà prendre. No cal sortir de casa ni gastar diners per fer-li saber a algú que l’estimes, només cal un poema escrit a mà, una flor del balcó o dibuixada, un plat especial, un petó i una abraçada fets des de dins del cor, una trucada… poseu-hi imaginació! La felicitat és feta de petits detalls.

    I, per si trieu l’opció del poema…  aquests dies us en penjarem alguns, a veure si us inspiren. Cliqueu a l’apartat comentari/respondre i digueu-nos si us agrada.

    Comencem amb un poema que, de fet, és una cançó del cantautor Lluís Llach:

     

    Que tinguem sort

    Si em dius adeu,

    vull que el dia sigui net i clar,

    que cap ocell

    trenqui l’harmonia del seu cant.

     

    Que tinguis sort

    i que trobis el que t’ha mancat

    amb mi.

     

    Si em dius: “et vull”,

    que el sol faci el dia molt més llarg,

    i així, robar

    temps al temps d’un rellotge aturat.

     

    Que tinguem sort,

    que trobem tot el que ens va mancar

    ahir.

     

    I així pren, i així pren

    tot el fruit que et pugui donar

    el camí que, a poc a poc,

    escrius per demà.

    Que demà, que demà 

    mancarà el fruit de cada pas;

    per això malgrat la boira, 

    cal caminar.

     

    Si vens amb mi,

    no demanis un camí planer,

    ni estels d’argent,

    ni un demà ple de promeses, sols

    un poc de sort,

    i que la vida ens doni un camí 

    ben llarg.

     

    Lluís Llach

     

    Discografia

    • I si canto trist (1974)
    • Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 (1985) 
    • Verges 2007 (2007)

     

    Sentiu-la al Youtube en versions diferents:

    https://www.youtube.com/watch?v=JzW4trGkVds (Lluís Llach) amb la lletra 

    http://www.youtube.com/watch?v=Rl5IvJEJ3fs (Manu Guix)

    http://www.youtube.com/watch?v=c98dGRfOoXw (Dani el Flaco)

     

    També us volem convidar perquè hi afegiu els poemes d’amor que us agradin especialment, seran molt benvinguts. Només heu d’obrir un comentari nou i escriure-hi el poema. Vinga, us animeu?

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició