RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘ACTIVITATS DE L’ANY VINYOLI’

  • Alguns microrelats inspirats en quadres…

    Microrelats inspirats en el quadre…

    Pageseta, de Dionís Baixeras

    L’espera

    Quant temps dec portar aquí? Almenys quinze minuts. en Ramonet sempre em fa esperar-lo una bona estona. Mira que li dic: “Si vols, quedem més tard”. Sort n’hi ha que estem a principi d’estiu, i el sol del matí és molt agradable. Les fragàncies del romaní la farigola s’entrelliguen amb els cops de vent de la muntanya. Que maques estan les flors, quins colors, quina alegria per al paisatge. quines ganes de viure, perquè ha plogut ben poc!

    Ja surten les ovelles a pasturar. Avui en Cisco també va tard… Els homes d’avui no són com els d’abans, els costa una mica doblegar l’esquena, i això de matinar, tampoc els agrada gaire. A veure, què podré guanyar amb aquests bolets? Al mercat d’Olot cada dia hi ha més competència… En Joaquim diu que els bolets no estan de moda, no sé on anirem a parar…

    Ep! Ja ve en Ramonet amb la tartrana. Déu-n’hi-do, ja era hora!

    Jordi Lafon (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

                                                                                      Dona cosint al balcó de Figueres, de Salvador Dalí

    Ho tenia tot

    Tot al seu voltant era una meravella. La Maria ho tenia tot.

    El seu marit ja havia procurat que no li faltés de res, tal com havia de ser dins el seu estatus social. Una llar al punt més alt de la ciutat, uns fills preciosos, unes vistes de les guals gaudia molt de tantes hores que li quedaven, perquè, de la casa no havia de tocar res, ja tenia qui li feia la feina. Tampoc havia de treballar fora de casa. La Maria dedicava hores i hores a fer punta al coixí asseguda al balcó, ja li agradava, era el que li havien ensenyat, i el que li havien dit que havia de fer, ser una bona esposa i una bona mare.

    I ho tenia tot, però no tenia res.

    Emília Pujol (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

    Cafè de Montmartre, de Santiago Rusiñol

    L’últim toc

    La Marie ja ho tenia clar, va tirar les espatlles enrere per deixar fluir un respir glaçat  com el vent de ponent que passa per les muntanyes nevades. I, mirant les mans d’en Ranier per la punta del nas, va xiuxiuejar lentament “jo ja estic”.

    Havia set un dia perfecte. Havia despertat amb el frec ferm d’aquelles mans traçant les corbes de les seves cuixes nues. Per fi havia pogut dormir fins l’alba amb el seu amant. Després, a les botigues, ell li havia comprat cada caprici sense demanar el preu abans. La Marie se sentia com una reina. Però el castell de núvols que ella havia construït dins de la seva ment es va desmuntar a la tarda, al cafè de Montmartre.

    -Com s’ho va agafar, la teva dona? Ha muntat un espectacle? -va preguntar.

    -No li he dit res – va contestar en Ranier-. Ella és fràgil, es moriria sense mi. No la puc abandonar.

    -És clar – va respondre la Marie amb tota la dignitat que podia trobar dins del seu interior destrossat.

    -Però no et preocupis, encara ens veurem. Et cuidaré tota la teva vida, t’ho prometo. Avui hem de tornar a les nostres cases, però demà et protaré verdures del mercat.

    -Oi, que bé, moltes gràcies -va dir la Marie amb una pausa carregada-. Jo ja estic.

    En Ranier va pensar que volia dir que ja estava del cafè i van marxar tranquil·lament fent-se uns petons per acomiadar-se. Però la Marie ja ho tenia clar. Quan en Ranier passés per casa no hi seria. Mai més seria a casa quan en Ranier la busqués.

    Mandalynn Hart (C1 – SLC de Vic)

    Share

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents

    Biografia

    Joan Vinyoli va néixer a Barcelona el 3 de juliol de 1914.

    El 2 d’abril de 1919 va néixer la seva germana Carme i un mes i mig després va morir, als 39 anys, el seu pare.

    La seva infantesa va estar marcada pels problemes econòmics que tenia la família, i pels bons estius que passava a Santa Coloma de Farners.

    El 1922 va començar a estudiar a l’escola dels Jesuïtes del carrer Casp, a Barcelona.

    Quan tenia 13 anys va guanyar la Viola d’Or en els Jocs Florals que es van celebrar a Santa Coloma de Farners.

    Als 16 anys va començar a treballar en una editorial, fins als 49 anys que es va jubilar.

    L’estiu de 1931 va fer un curset de català a Santa Coloma de Farners, i al cap de dos anys va començar els seus estudis de batxillerat.

    Va començar a estiuejar a Santa Coloma perquè un amic del seu pare els va oferir la casa. Allà va descobrir-hi la natura i la poesia.

    El paisatge i l’entorn natural de Santa Coloma deixen una empremta molt important en els seus poemes: el riu, els arbres, les sortides amb els amics, el so de les destrals dels llenyataires, el tennis, el ping-pong…són alguns dels elements que apareixen a la seva poesia.

    Dos anys abans de morir, Vinyoli encara guardava un record ben viu de la seva estada a Santa Coloma de Farners. Els estius passats a Santa Coloma són recordats amb nostàlgia. A vegades són records concrets, com ara les arrossades o els passeigs. Això ho podem veure exemplificat en el següent poema:

    
    
    TEMPS
    "Torna'm, ah, torna'm
    als anys de la noiesa,
                     amb els amics
    a la riera, amb els passeigs
    i les pistes de tenis
                     i el ping-pong.
                                    No. No.
    Torna'm a la furiosa
    passió que de mi va fer un altre.
    Ja no seré mai més el noi
    que feia jocs.
                      I me n'alegro."

     

     Joan Vinyoli va arribar a Begur l’agost de 1954 amb la seva família per estiuejar i des de llavors va repetir cada any fins l’any 1978.

    Va quedar impressionat per aquest poble: per la seva olor i el seu paisatge. Tot l’inspirava, el mar, el castell, la tramuntana, els pescadors, l’arbre que deixa el bosc cridat pel mar, el cel, les nits…

    Li agradava escriure en una taula del bar Frígola, apartat de la seva colla d’amics. Escrivia en uns folis que sempre portava en una carpeta de gomes.

    De Begur va dir en Joan Vinyoli “era el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital”.

    Després d’una llarga malaltia va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1984.

    L’obra poètica de Joan Vinyoli, influïda per Carles Riba, Holderlin, R.M. Rilke o Shakespeare, té més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres.

    Els temes recurrents de la poesia de Vinyoli són l’amor, el pas del temps i el record. En l’etapa de maduresa, la meditació de Vinyoli, més que sobre la mort, és sobre la mutabilitat: com tot passa, es perd i s’enfonsa en el record.

    Durant la seva trajectòria com a poeta, que va de 1937 a 1984, Joan Vinyoli va rebre diversos premis de crítica de poesia i també la Creu de Sant Jordi, entre altres.

     

    ____________________________

    Grup de bàsic 2 – Vic (Fina)

    Grup de bàsic 2 – Vic (Montse Bové)

    Grup de bàsic 2 – Vic (Raquel)

    Grup de bàsic 2 – Manlleu (Alícia)

    Share

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents

    Com era Joan Vinyoli

    Joan-Vinyoli (1)joan-vinyoli

     

     

    Físicament, Joan Vinyoli era un home alt i més aviat fort. Li agradava molt passejar per la platja sense camisa per veure i sentir l’olor del mar.

    Tenia la cara grossa i més aviat quadrada. Tenia els cabells curts, llisos i negres. Portava patilles i un barret. Tenia el nas gros i llarg. Tenia la pell clara. No tenia els ulls ni grossos ni petits. Tenia la boca petita, amb els llavis prims. Tenia les celles gruixudes i el coll curt i ample. Portava una camisa blanca.

    Era una persona molt intel·ligent, també treballadora i optimista. Amb la seva dona era afectuós i amb els amics era discret. Era un home pacient, i per això va obtenir molts èxits literaris. Durant la guerra va escriure el seu primer llibre, perquè era optimista a pesar de les circumstàncies.

    Als matins, li agradava molt escriure i llegir. Al migdia feia esport. Als vespres, sovint parlava per telèfon amb la família i els amics. A les nits, li agradava jugar a cartes o tocar el piano.

    A la primavera li agradava caminar per la muntanya. A l’estiu, els caps de setmana li agradava anar a la platja i nedar. Era un home molt actiu.

     

    _____________________________

    Grup de bàsic 1 – Vic (Raquel)

    Grup de bàsic 1 – Vic (Montse Bové)

    Grup de bàsic 1 – Vic (Ariadna)

    Grup de bàsic 1 – Vic (Ariadna)

     

    Share

    Article complet

  • Un poema inicial

    El campanar

     

    Sovint, sovint, com per la dreta escala

    d’un campanar, fosca i en runes,

    pujo cercant la inaccessible llum;

    ple de fatiga dono voltes,

    palpants els murs en la tenebra espessa,

    graó rere graó.

     

    Però de temps en temps,

    sento la veu de les campanes,

    clara i alegre, ressonar,

    tocant a festa allà en l’altura,

    i veig per la finestra en el silenci

    de l’alba els camps estesos, esperant.

     

    Aurores de la infància, com us trobo

    llavors, ah, com encara dintre meu,

    una llavor de joia perdurable

    pugna per fer-se planta exuberant!

    Com crides, infantesa, en les profundes

    capes del cor, com, de genolls, et trobo,

    Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

     

    JOAN VINYOLI

    Del recull Les hores retrobades,1951

     

    Share

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents

    Sovint, sovint

     

    De temps en temps enyoro la meva infància quan corria pels camps de la meva terra i gaudia del cant dels ocells. Encara recordo quan anava a banyar-me al riu que estava a prop de casa meva. Penso quan jugava a futbol amb els meus amics i després berenàvem tots junts. Sovint, sovint, em vénen tots aquests records al cap, em fan bategar el cor i m’omplen de felicitat, però ara que m’he fet gran m’he adonat que tot ha canviat molt…

    Ara els meus amics ja no hi són. El riu on jugàvem ja no existeix. Al camp de futbol només hi ha ciment, ferro i vidre. M’he adonat que la vida no és tan fàcil. Ara em bellugo però no com abans, sobrevisc però no visc. Sovint, sovint, recordo la meva infantesa. El temps passa i he d’acceptar els nous reptes. M’he traçat un camí i el seguiré… 

    Ara, com que ja tinc 30 anys, ha arribat el moment de pensar en el futur. He pensat en tu i en com serà la teva infància. He imaginat un món ideal i especial per a tu, com el que jo tenia. El teu riure, tan innocent, corrent lliurement… Sovint, sovint, penso en tu. Ets el meu present i el meu futur. Espero que la teva infantesa sigui tan feliç i meravellosa com la meva, fill… 

    Sí, fill meu, espero tot això! I espero saber ajudar-te a fer-te gran i a ensenyar-te a triar el bon camí. A protegir-te d’aquells problemes i mals que la vida sempre ens té reservats. Això és el que em diu ara, en aquests moments, el meu cor. Però, de ben segur que sovint, sovint la raó em dirà que t’hauré de deixar lliure, que hauràs de viure la teva pròpia vida, que de temps en temps t’equivocaràs, que potser marxaràs, que…

    Espero, fill estimat, ensenyar-te a gaudir de les petites coses de la vida! En definitiva, moltes vegades, les més importants!

    El temps passa molt de pressa. Ara ja sóc vell i he recorregut el meu camí. Em sento feliç com en la meva infància. He donat valors, he donat esperança, he donat amor… Sovint, sovint, penso… que malgrat tot he pogut sobreviure i viure com un home lliure!

    ___________________

    Grup de nivell elemental – Torelló (Judit)

    Grup de nivell elemental – Vic (Fina)

    Grup de nivell elemental – Vic (Montse Bové)

    Grup de nivell elemental – Vic (Llúcia)

    Grup de nivell elemental – Vic (Fina)

     

    Share

    Article complet

  • Un poema inicial

     

    Feina de vell

     

    En fer-se fosc, foraviler, passejo,

    cercant allò que mai no trobaré.

    Travo paraules amb dolor i records

    de goigs viscuts. Famèlics gats acuden

    a devorar-me. Somnis, heu fugit.

    Palpo la roca i l’arbre i m’hi recolzo.

    És hora ja de tornar a casa. Vell,

    duc a la mà la pedra del poema.

     

    JOAN VINYOLI

    Del recull A hores petites, 1981

     

    (http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-vinyoli)

     

    Share

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents

    El miratge més dolç

    En fer-se fosc, foraviler, passejo, cercant allò que mai no trobaré. M’aturo a cada contrada buscant-me a mi mateix. En una sola direcció camino inquiet, sense resposta. No afluixo el pas fins que trobo un petit racó on hi ha un desconegut assegut sota els arbres que em mira somrient. Em sorprèn la seva mirada càlida i propera.

     M’hi acosto, el saludo i li pregunto d’on prové. Passen uns segons fins que m’assenyala la muntanya més llunyana. Sense obrir boca, es treu un paper arrugat de la butxaca i me’l dóna. L’agafo.

    Una bella cal·ligrafia emplena aquell tros de paper que traspua sentiments. Dolces paraules, de musicalitat amarades, toquen el meu fibló, i llisca una llàgrima per la meva galta. Rellegeixo el text altra vegada, s’entrecreuen les nostres mirades i se’ns agermanen les ànimes.

    Aquell home de terres llunyanes, tot ell era poesia. Trec un vell llibre del meu sarró i el llegeixo en veu alta:

     Et penso i sé que em penses.
     T’hi sé i sé que m’hi saps.
     Et cerco i sé que et trobaré.
     

    El silenci rebleix el moment i sense paraules ens fusionem en una sentida abraçada.

    Et cerco i sé que et trobaré. Torno a mirar aquell home mentre el cor em batega ràpidament i tot de records em vénen al cap. No sé si aquesta persona que estic veient és real o un miratge, no puc assimilar tantes sensacions, no sé si el que veig i el que sento és real, però em deixo endur per aquestes emocions i permeto que els records flueixin.

    Recordo perfectament les tardes d’estiu jugant al bosc. Allà el temps s’aturava i només existíem ell i jo: fèiem cabanyes, ens convertíem en exploradors, anàvem a buscar animalons, fèiem camins secrets…, i totes aquelles coses tan fantàstiques que caben a la imaginació dels infants. Ens havíem criat junts, havíem crescut junts, ens consideràvem com germans…, però aquell núvol de felicitat es va desfer.

    Recordo amb molta exactitud tots els detalls del dia que ell i la seva família van marxar; va ser una tarda grisa i plujosa. Ell i jo ja érem adolescents i tornàvem de l’institut. Com cada tarda teníem previst quedar-nos a casa seva per fer els deures i després poder escriure poesia: ens fascinaven els poemes. Però aquell dia quan vam arribar vam trobar la casa oberta de bat a bat i la seva família l’esperava per marxar. No van donar cap explicació.

    Mai he pogut saber-ne els motius, només sé que aquell dia van marxar i no van tornar. Les primeres nits, els plors s’apoderaven de l’habitació i pel meu cap només hi passaven aquelles tres últimes frases que el dia abans que marxessin havíem escrit junts:

    Et penso i sé que em penses.
    T’hi sé i sé que m’hi saps.

     

    Mentre els versos s’esvaïen i, de mica en mica, desapareixien de la meva ment per portar-me de nou a la realitat, vaig alçar la mirada i vaig veure que aquell desconegut era allò que mai no trobaria, mentre, en fer-se fosc, passejava. Així va ser com els meus ulls van deixar de veure’l malgrat que la meva pell no podia deixar de sentir-lo.

    És hora ja de tornar a casa, de deixar de passejar com un foraviler i d’anar a perseguir els somnis que han fugit. Avui, prenc amb determinació un nou camí per passejar-hi a l’alba, prop del poble i per cercar allò que vull trobar: aquell nen fet home que em dedicava versos que em fonien l’ànima.

    Certament, tot i pensar que res no trobaria en el meu caminar, el destí m’ha capgirat els plans i m’ha recordat el que més anhelo. Així doncs, me’n vaig a buscar els sentiments que vaig deixar en aquell nen:

     

    Et penso i sé que em penses.
    T’hi sé i sé que m’hi saps.
    Et cerco i sé que et trobaré.
    Sí, et cerco i sé que et trobaré!

     

     

     

    _______________________

    Grup de nivell superior – Manlleu (Assumpta)

    Grup de nivell superior – Manlleu (Assumpta)

    Grup de nivell superior – Vic  (Núria)

    Grup de nivell superior – Vic (Núria)

     

     

    Si voleu fer el xafarder aquí teniu altres introduccions que han elaborat l’alumnat de nivell superior de Manlleu

    Seguint el fil_textos_alumnat

    I si voleu comprovar com han desenvolupat aquesta introducció aquí teniu altres opcions de l’alumnat de nivell superior de Manlleu

    Seguint el fil_textos 2_alumnat

    I encara més textos que ha elaborat l’alumnat de nivell superior de Vic

    Seguint el fil_textos 3_alumnat

     

    Share

    Article complet

  • Un poema inicial

    Sunt lacrimae rerum

     

    A Tamariu, a casa en Pere Patxei,

    encomana un cremat, beurem a poc a poc

    a l’hora que la mar s’agrisa.

    Ploren les coses, plora el temps,

    plora la vida no viscuda,

    plora també la vida que hem viscut.

    Sunt lacrimae rerum.

     

    Ai, aquest “ai” és un bressol

    de moltes hores en què sempre anàvem

    pel vell sorral i vèiem l’ample mar

    guspirejant parlant-nos en metàfores.

    “La dolència de amor que no se cura

    sino con la presencia y la figura.”

     

    Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca

    i corre a amagar-se en qualsevol forat.

    Però quan em recordo dels amics que han mort

    irremissiblement, els insubstituïbles,

    em torno un gira-sol que puja d’un femer

    i fa com un que parla amb entelada veu,

    en una tarda càlida d’estiu,

    davant el somriure dels morts que se li fan propers.

     

    Ara tot d’una la tenora

    ressona a Pals i contemplem les illes

    i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:

    davant aquestes coses cal plorar.

    Passa la tarda sobre els camps d’arròs

    de l’Empordà xops d’aigua.

     

    És tard, és hora de tornar a Begur

    en l’autocar que ens deixarà a la plaça.

    Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses

    ben amanides amb llimona i pebre.

    Cau la nit, la nit fantasmagòrica

    del rei Begur que senyoreja el castell,

    la nit dels fars i de les barques a l’encesa,

    del cel altíssim estelat.

    Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

    però tu i jo vivim al botó de la roda,

    on és imperceptible el moviment.

     

    Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians

    i les orenetes que xisclen, llançades.

    Que l’estiu matusser no faci gaire mal.

    Ajudem-nos els uns als altres

    amb paciència, bon vi, moderació,

    per no caure en el daltabaix.

    Els arbres es clivellen,

    els fruiters regalimen goma.

     

    JOAN VINYOLI

    Del recull Tot és ara i res, 1970

    Share

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents

    Les idees perduren

    A Tamariu, a casa en Pere Patxei, encomana un cremat, beurem a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa. Recordarem històries de la nostra joventut. I recordarem, sobretot, aquell temps de somnis i d’aquell incipient moviment literari de lluita, que havíem creat amb l’objectiu de canviar el món. Quina aventura! Quina força de joventut que, completament convençuda, creia que unes quantes idees serien el germen que configuraria una nova forma d’entendre l’ésser i la humanitat! Volíem dotar aquelles paraules de contingut, que poguessin ser enteses per tothom, des d’una perspectiva més a prop del cor i de la realitat.

    A casa d’en Pere Patxei el temps ja no té mesura, ja no s’encomana un cremat ni es beu a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa. Neix un nou dia a la platja de Tamariu; comencen a arribar les barquetes dels pescadors per descarregar la pesca de la nit. Ara recordem anys de lluita, de nits actives, corrents com la marinada en els carrerons de les viles de pescadors. El tocadiscs fa silenci mentre el bastó de mànec de plata d’en Pere fa un toc al terra de fusta tot ajudant-lo a aixecar-se per canviar de vinil. En Pere es gira amb els ulls enllagrimats i amb el somriure de murri i entre les mans un pot d’esprai verd àcid. En Geroni és el primer de posar-se dempeus, llavors els altres.

    Tothom s’atura davant de la finestra, contemplant el dia que comença. Estan preparats per lluitar d’una nova manera. Ja no tenen la mateixa força física d’antany, però encara tenen les seves idees ben clares i una fortalesa mental inigualable. La passió per canviar el món és el que els dóna força a cadascú; les històries antigues i les futures finalment s’ajunten en el present i marquen l’inici d’una nova història. És el moment de començar l’acció. A la llunyania s’escolten les campanes de la plaça…

    En la llunyania s’escolten les campanes de la plaça i comencen a córrer veus que el Pere Patxei s’ha mort. Llavors, tot el poble s’ajunta per recordar-lo i decideix passar a l’acció per fer realitat el somni de canviar el món i dur a terme la seva manera de pensar.

    Potser hauríem de tornar als costums d’abans. Ara vivim massa intensament i no tenim temps ni de seure una estona per fer tertúlia, encomanar un cremat, beure’ns-el a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa.

     

    Grup de nivell intermedi –  Manlleu (Alícia)

    Grup de nivell intermedi  – Torelló (Judit)

    Grup de nivell intermedi 2 – Vic (Montse Baqué)

    Grup de nivell intermedi 3 – Vic (Ariadna)

     

     

    Share

    Article complet

  • Un poema inicial

    D’una terra (VI)

     

    És ara, quan la tarda va fonent-se,

    que penso en aquell sol de quan jo era infant,

    i veig la clara vall plena de boira

    i al fons la llisa mar blavosa i gran.

    A l’indret on a mirar-la em parava

    s’hi ajuntaven, en conflent suau,

    els caminals rogencs i tortuosos,

    plens de silenci i de profunda pau!

    Filla del cel, allà, la poesia,

    un dia vaig trobar de bon matí:

    en un tombant secret que jo sabia,

    vora el torrent humit la vaig sentir.

    Oh veu del rossinyol!, tu em descobries

    mons de bellesa, soledat i cel;

    en aquell punt, dins l’ànima naixies,

    meravellós, inconegut anhel.

     

    JOAN VINYOLI 

    Del recull De vida i somni, 1948

    (http://www.mapaliterari.cat/ca/mapa/guia/15/joan/itinerari-poetic-joan-vinyoli)

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles