RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘ACTIVITATS DE L’ANY VINYOLI’

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents…

    La solitud d’un vell pescador

     

    És ara quan la tarda va fonent-se que penso en aquell sol de quan jo era infant i, mirant com es ponia, contemplava el retorn de les barques de pesca al port de Voramar.

    Com cada estiu, l’àvia Caterina m’esperava a l’andana, riallera i enèrgica, amb el sis-cents que acabava d’estrenar. M’abraçava amb força i deia: “Ai, Quimet, com has crescut”. Ho deia amb la il•lusió que deixés de ser tan escanyolit.

    Als matins vagarejava pel port i sempre volia ajudar -més aviat destorbava- a en Pere, un pescador amb una barba blanca que li emmarcava la cara, però que no amagava la cicatriu profunda de la galta dreta. Tenia un tarannà sorrut i solitari i quan els grans en parlaven , si t’hi acostaves, callaven…

    La meva curiositat pel seu passat  cada vegada anava creixent i em tenia més i més intrigat. Mai havia gosat demanar-li, però mentre l’ajudava amb les xarxes, sovint pensava i imaginava històries de mar i de dones, on en Pere era el protagonista.

    Fins que un dia vaig tenir la valentia i el cor fort de demanar-li com s’havia fet la cicatriu, esperant que em revelés aquell misteri que em tenia tan capficat. Per un moment, es va quedar palplantat i amb una mirada gèlida em va dir : “Fuig d’aquí, cony de vailet! No n’has de fotre res!”

    Aquella resposta tan freda i contundent em va entristir, però alhora enfortia el meu desig de descobrir el misteri. Dins meu creixien l’angoixa i el neguit, i em sentia incapaç d’asserenar-me perquè no en tenia la resposta.

    Passats uns dies, vaig decidir anar a visitar l’àvia Caterina, amb la intenció de treure’n l’entrellat. Se li van negar els ulls i amb un nus a la gola em va confessar que ella mateixa era la causant de tot.

    Em va explicar que una nit, quan ja dormia, va sentir un soroll a la cuina. Els gossos bordaven i, molt espantada, es va llevar. A la paret del passadís hi havia eines penjades. Va agafar-ne unes tisores. De sobte, es va trobar una ombra al davant i, sense saber qui era, les hi va clavar.

    Vaig quedar astorat! No m’esperava aquesta resposta: l’avia Caterina, la responsable de la cicatriu! Ara entenia l’actitud d’en Pere.

    Però en lloc de quedar satisfet amb la informació, la meva curiositat va anar en augment, què hi feia en Pere a casa de l’àvia? Ella no me’n va voler dir res, eren coses del passat i recordar-ho li feia mal.

    Volia saber què va passar de totes totes, i cap a en Pere em vaig dirigir. El sol ja començava a estar a la posta i hi havia una llum especial, al fons vaig divisar el vell pescador, feinejant com sempre, no parava mai!

    Em vaig acostar sigil•losament, no volia que m’enviés un envit i em fes fora: “Pere, l’àvia m’ha explicat la causa de la teva cicatriu!”, ho vaig dir ràpid i baixet, però em vaig apartar de sobte en veure la seva cara. Vaig quedar glaçat, el seu nas es va inflar, les orelles eren vermelles i els ulls li brillaven per la ràbia continguda, estava realment empipat!: “Doncs si ja ho saps, què carai hi fas aquí? Fuig, carai de vailet! No m’emprenyis o rebràs!”.

    Vaig fugir com un “llamp serè”, malgrat que no em donava per satisfet. Vaig tornar amb l’àvia Caterina i li vaig comentar el que havia passat. Com que em coneixia va pensar que no deixaria d’insistir, perillava la meva integritat física i m’ho va explicar: “En Pere venia a declarar-me el seu amor, i es va decidir un dia a la nit! Abans era un home atractiu i trempat, es feia amb tothom, però arran d’aquell fet es va tornar esquerp i solitari”. A l’àvia li sabia molt de greu, era un fet que li pesava, ella era la responsable del caràcter i del físic actual d’en Pere, però ho va fer per protegir-se, en cap moment li volia fer mal.

    Una història trista, vaig pensar. Ara veig en Pere amb millors ulls, intentaré fer-me amic seu per retrobar el caràcter alegre de la seva joventut. A fi de comptes, si tot hagués sortir bé, podria haver estat el meu avi.

    ___________________________________

     

    Grup de nivell de suficiència – Vic (Montse)

    Grup de nivell de suficiència – Vic (Llúcia)

    Grup de nivell de suficiència – Vic (Ariadna)

    Grup de nivell de suficiència – Manlleu (Gemma)

     

    Per veure altres propostes del grup S1 de Vic (Montse Baqué), mireu-vos la  Compilació narracions Seguim el fil S1.

     

     

    Share

    Article complet

  • El vell i el mar

     

    El mar és ple, però jo em passo dies

    omplint-lo de mirada.

    Cal saber-ho fer:

    que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis

    i el seu saber-se dur i compacte, ric

    com la balena, que tot d’una en surt

    i que amb un cop de cua els pescadors afona.

    No, que romangui llis, indiferent

    a la teva enyorança, a la teva recança.

    Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.

    Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.

     

    JOAN VINYOLI

    Del recull Domini màgic, 1984

     

    Share

    Article complet

  • Un poema inicial

    Perfectament recordo

     

    Perfectament recordo que venies

    pel carrer de la mar, amb foc als ulls,

    quan em veieres en el fosc on t’esperava.

    Sense dir res vàrem anar a un carrer

    del vell raval, terrós i pedregós i rost,

    i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem

    sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;

    i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls

    vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,

    i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim

    uns altres, ja per sempre units.

     

    JOAN VINYOLI 

    Del recull Vent d’Aram, 1976

     

    Share

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents

     La primera vegada

    Perfectament recordo aquell estiu. Llavors, jo tenia 15 anys. Era un dia de molta calor i vaig anar al riu a banyar-me. Anava en bicicleta quan vaig xocar amb un noi. Quin espant! Afortunadament no li vaig fer mal. Es deia Daniel, i amb ell veuria el mar per primera vegada.

    En Daniel tenia 18 anys i estudiava a la universitat. Ell anava al mar per concentrar-se en els estudis i per trobar tranquil•litat. Mentre tiràvem pedres al mar, xerràvem de les nostres vides i del futur. M’agradava el seu caràcter i la seva manera de pensar. Teníem coses en comú. A ell també li agradava llegir i viatjar. Mai oblidaré aquell estiu. Va ser fantàstic i vaig fer una amistat fidel.

    L’estiu s’acabava i el dia s’escurçava. Era l’última vegada que ens vèiem i el temps era massa curt per tot el que volíem viure. En les nostres darreres converses recordàvem els moments viscuts. Estàvem tristos, però alhora il•lusionats fent plans per retrobar-nos. Ja era de nit i durant un moment ens vam quedar muts, en silenci, només escoltant el batec dels nostres cors, i ens vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units.

    __________________________

    Grup de bàsic 3 – Vic (Fina)

    Grup de bàsic 3 – Manlleu (Alícia)

    Grup de bàsic 3- Torelló (Judit)

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles