Microrelats inspirats en el quadre…
Pageseta, de Dionís Baixeras
L’espera
Quant temps dec portar aquí? Almenys quinze minuts. en Ramonet sempre em fa esperar-lo una bona estona. Mira que li dic: “Si vols, quedem més tard”. Sort n’hi ha que estem a principi d’estiu, i el sol del matí és molt agradable. Les fragàncies del romaní la farigola s’entrelliguen amb els cops de vent de la muntanya. Que maques estan les flors, quins colors, quina alegria per al paisatge. quines ganes de viure, perquè ha plogut ben poc!
Ja surten les ovelles a pasturar. Avui en Cisco també va tard… Els homes d’avui no són com els d’abans, els costa una mica doblegar l’esquena, i això de matinar, tampoc els agrada gaire. A veure, què podré guanyar amb aquests bolets? Al mercat d’Olot cada dia hi ha més competència… En Joaquim diu que els bolets no estan de moda, no sé on anirem a parar…
Ep! Ja ve en Ramonet amb la tartrana. Déu-n’hi-do, ja era hora!
Jordi Lafon (C1 – SLC de Vic)
__________________________________________________
Dona cosint al balcó de Figueres, de Salvador Dalí
Ho tenia tot
Tot al seu voltant era una meravella. La Maria ho tenia tot.
El seu marit ja havia procurat que no li faltés de res, tal com havia de ser dins el seu estatus social. Una llar al punt més alt de la ciutat, uns fills preciosos, unes vistes de les guals gaudia molt de tantes hores que li quedaven, perquè, de la casa no havia de tocar res, ja tenia qui li feia la feina. Tampoc havia de treballar fora de casa. La Maria dedicava hores i hores a fer punta al coixí asseguda al balcó, ja li agradava, era el que li havien ensenyat, i el que li havien dit que havia de fer, ser una bona esposa i una bona mare.
I ho tenia tot, però no tenia res.
Emília Pujol (C1 – SLC de Vic)
__________________________________________________
Cafè de Montmartre, de Santiago Rusiñol
L’últim toc
La Marie ja ho tenia clar, va tirar les espatlles enrere per deixar fluir un respir glaçat com el vent de ponent que passa per les muntanyes nevades. I, mirant les mans d’en Ranier per la punta del nas, va xiuxiuejar lentament “jo ja estic”.
Havia set un dia perfecte. Havia despertat amb el frec ferm d’aquelles mans traçant les corbes de les seves cuixes nues. Per fi havia pogut dormir fins l’alba amb el seu amant. Després, a les botigues, ell li havia comprat cada caprici sense demanar el preu abans. La Marie se sentia com una reina. Però el castell de núvols que ella havia construït dins de la seva ment es va desmuntar a la tarda, al cafè de Montmartre.
-Com s’ho va agafar, la teva dona? Ha muntat un espectacle? -va preguntar.
-No li he dit res – va contestar en Ranier-. Ella és fràgil, es moriria sense mi. No la puc abandonar.
-És clar – va respondre la Marie amb tota la dignitat que podia trobar dins del seu interior destrossat.
-Però no et preocupis, encara ens veurem. Et cuidaré tota la teva vida, t’ho prometo. Avui hem de tornar a les nostres cases, però demà et protaré verdures del mercat.
-Oi, que bé, moltes gràcies -va dir la Marie amb una pausa carregada-. Jo ja estic.
En Ranier va pensar que volia dir que ja estava del cafè i van marxar tranquil·lament fent-se uns petons per acomiadar-se. Però la Marie ja ho tenia clar. Quan en Ranier passés per casa no hi seria. Mai més seria a casa quan en Ranier la busqués.
Mandalynn Hart (C1 – SLC de Vic)
