RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Treballem amb textos’

  • Un malson

    Les nits d’estiu al sud són desesperants, i va ser per això que el meu pare i jo vàrem decidir dormir a la intempèrie. Era una nit de lluna plena, però el meu pare va quedar adormit com un soc. Jo estava meravellada observant el cel blau intens. Tenia la sensació d’estar en una habitació infinita amb una làmpada meravellosa feta amb les incomptables estrelles lluents.

    De cop i volta els gossos van començar a bordar com bojos i em van espantar. En un obrir i tancar d’ulls van aparèixer davant nostre dos homes de tres metres d’alçada, el rostre arrugat i els ulls grossos.

    Extraterrestres! -vaig pensar.

    Vaig quedar paralitzada, volia despertar el meu pare, però no em podia moure, les seves rialles burletes encara em feien més por. Tot s’havia acabat, aquells militars amb el fusell als seus braços ens mataríem i jo no hi podia fer res! De cop i volta, de la manera que havien arribat van desaparèixer i tot va tornar a la normalitat.

    Tot i que han passat molts anys, els meus records són vius i semblen  reals, un fet que realment va succeir, però el meu seny em diu que només podia ser un malson.

    AC

    Share

    Article complet

  • Record d’un viatge

    El dia que vaig marxar per primera vegada a Colòmbia, va ser un dia molt especial. Dies abans, vaig passar molts nervis pel fet d’anar tan lluny tot sol. Sabia que a l’altra punta del món m’esperava la meva xicota, però tot i així, els nervis no em deixaven tranquil.

    Cap a les 8 del matí, ja era a l’aeroport del Prat, a punt per embarcar el meu llarg viatge. Decidit del que feia,  vaig pujar a l’avió i cap a Colòmbia.

    Vaig arribar a la terminal de vols internacionals 12 hores després d’haver marxat de Barcelona. Estava desorientat, cagat de por. En aquella època encara fumava i vaig decidir sortir a fora de l’aeroport a fer una cigarreta. Just en aquell moment, se m’acosta un home i em demana foc. Sorprès per l’accent li vaig demanar si era colombià, i em va dir que era de Barcelona, que feia 4 anys que vivia a Colòmbia. Quina casualitat que la primera persona que vaig conèixer a Colòmbia fos català.

    Em va demanar d’on era, com estava Catalunya i així va començar una conversa en català. El taxista que l’esperava no sabia què passava, ni entenia el que estàvem parlant.

    A partir d’aquell dia, sempre he pensat que no saps mai on et pots trobar el teu veí.

    CS

    Share

    Article complet

  • Un gran enrenou

    A l’estiu de l’any passat, vaig anar de vacances als Estats Units amb la meva família. Vam visitar diverses ciutats, i vam estar dos dies a Washington. Un d’aquests dies a mitja tarda passejàvem pels jardins de davant de la Casa Blanca quan de sobte uns policies es van adreçar a nosaltres per dir-nos que havíem de marxar d’allà, que no hi podíem estar, sense més explicacions i donant-nos molta pressa per abandonar la zona.

    Aquestes indicacions també les van donar a centenars de turistes que en aquells moments visitaven la Casa Blanca, igual que nosaltres, i tots vam quedar desconcertats amb aquella actuació policial i quan vam veure  que a mesura que abandonàvem aquesta zona l’acordonaven perquè ningú hi tingués accés. Amb pocs minuts va quedar deserta.

    Ja apartats de les proximitats de la Casa Blanca i sense saber d’on havien sortit, vam quedar envoltats d’un nombre important de policies de tots tipus, els que anaven amb cavalls, els que sortien dels cotxes de policia, d’altres enfilats a les teulades dels edificis del voltant de la Casa Blanca, d’altres sobrevolant l’espai aeri de la zona amb els helicòpters policials. Tots ells molt armats. Tanta moguda policial va donar lloc a moments de confusió i incertesa per als turistes que estàvem a la zona.

    Finalment, enmig d’aquell ensurt i amb la ment que ja pensava el pitjor, vam entendre el motiu d’aquell enrenou tan impressionant.  Simplement era el president dels Estats Units d’Amèrica, el senyor Obama, que tornava a casa seva després d’un dia normal de treball.

    L’helicòpter del senyor Obama va aterrar davant d’una gran porta de la Casa Blanca, va baixar tranquil·lament envoltat de seguretat i va entrar a casa seva per sopar amb la seva família, dormir i el dia següent tornar anar a treballar. Després tots aquells policies van desaparèixer com per art de màgia, es van retirar les cordes de la zona i tot va tornar a la normalitat.

    Quant d’enrenou per un acte tan quotidià com és tornar a casa després d’un dia de feina!

    SS

    Share

    Article complet

  • Una de joguines

    Per una altra anècdota que avui no us explicaré la meva botiga de joguines es diu Gargamel Joguines. El nom de Gargamel fa referència a un personatge de la televisió que sempre feia la guitza als barrufets.

    Un dia, ara ja fa molt de temps, va passar un viatjant de joguines per vendre’ns un dels seus productes. La meva germana estava darrere del taulell i es va dirigir a ella tot seriós:

    –  Que no hi és en Gargamel?  -va preguntar

    La meva germana no va poder aguantar el riure i després d’un moment li va contestar mig seriosa:

    -Doncs no, ha anat a empaitar barrufets.

    L’home es va quedar tot parat i confós alhora. Ell sempre havia pensat que Gargamel era el cognom de la família.

    De fet no ha tornat mai més, no sabem si és pel riure de la meva germana i la vergonya que va passar o perquè el producte no ens va interessar.

    LM

    Share

    Article complet

  • El despertador del malson

    El meu cas és una anècdota. Visc en un pis molt petitó a on un petit soroll sembla que sigui un tro d’ una gran tempesta, ressona tot. En el meu pis no estic sola, hi tinc un gos de mida petita que és el meu vigilant i la nineta dels meu ulls. Està pendent de tot, truca el telèfon i si jo no puc agafar-lo, ve ell i em comença a lladrar d’una manera diferent de com ho fa quan està al carrer amb altres gossos. Ell amb el seu llenguatge m’està dient agafa’l, que t’estan trucant. La veritat, és un encant de gos.

    Però, un dia de cop i volta el meu despertador va decidir que ja no volia tocar més, se´m va espatllar, així que vaig haver de comprar un despertador nou.

    L’endemà, a les set del matí com cada dia, el despertador va començar a tocar com un desesperat, i és clar en el meu piset tan petitó, semblava que tingués una alarma de protecció a casa. El meu gos es va espantar tant que no sortia de sota al llit. No sé si va ser el despertador que el va trasbalsar tant que ara, abans que siguin les set del matí, no sé com ho sap, deu minuts abans, rasca el llit perquè em desperti i pari el famós despertador.

    EM

    Share

    Article complet

  • Un cas com un cabàs

    Hi ha gent que la mala sort els persegueix, no és que la busqui, és que ella sempre li va al darrere. Aquest és el cas d´un meu company, que des de petit ha estat de mala sort en moltes ocasions.  Sempre m´ha fet pensar en aquella famosa sèrie de TV3 que es deia N´hi ha que neixen estrellats, en la qual el protagonista es deia Frank Spencer i la seva dona era la famosa Betty, que sempre era cridada pel seu marit quan n´hi havia passat alguna de grossa.

    Per posar uns quants exemples us explicaré tres casos que li varen passar a aquest meu company.

    Un dia vàrem anar a pescar tota la colla i aquest meu company, en el moment de “tirar la canya” al riu, va estar de tanta mala sort que se li va clavar l’ham al nas.  Quin fart de riure que ens vàrem fer quan ja sabíem que no havia estat greu.  Al cap d´un temps, altre cop amb la colla d´amics anàrem a buscar bolets per la muntanya.  Havíem quedat a les 3 de la tarda al vehicle del meu company, que per la mala sort ell ens havia portat, i quan vam ser-hi tots ens va comentar que havia perdut les claus del seu vehicle per la muntanya.  Ja ens veus a tots tornar a buscar per la muntanya i no bolets, sinó les claus del vehicle.

    Finalment, l´última cosa que li va passar va ser quan en una cacera del senglar se li va disparar accidentalment l´escopeta a un dels caçadors, amb tanta mala sort que la bala va anar a parar a l´espatlla d´aquest meu company.

    Hi ha gent que faci el que faci, el destí els persegueix.

    AP

    Share

    Article complet

  • La meva història

    La meva història va ser una mica surrealista o potser van ser alguns factors de mala sort o simplement un cúmul de circumstàncies. Quan em vaig quedar embarassada feia sis anys que buscava aquest moment, imagineu-vos la meva alegria!

    No van passar ni quinze dies de felicitat, quan un dia a la tarda vaig tenir unes inquietants pèrdues que em van fer anar a l’hospital. Recordo amb exactitud la cortineta i la llitera que allà hi havia per estirar-me. Amb la cara plena de llàgrimes el ginecòleg em diu que tot està bé, però que haig de fer repòs absolut durant tot l’embaràs.

    En un primer moment estava tranquil.la, però m’inquietava el fet d’estar set llargs mesos estirada en un llit, quan em moria de ganes de viure aquest embaràs i compartir-lo amb tothom.

    Al cap d’uns mesos, quan ja estava de trenta-cinc setmanes la llevadora em diu que puc aixecar-me i començar a fer vida normal, perquè si la criatura naixés estaria a terme i podria anar a Vic. Aquella mateixa tarda, com que jo em trobava bé, vam decidir sortir a fer un tomb al carrer. Just aquella nit  vaig trencar aigües.

    Un part difícil i complicat que va durar 25 hores i que al final va acabar amb fòrceps. Quan va néixer en Pau, vaig veure un preciós nen rosset d’ulls blaus, un somni! Poc després me’l venen a buscar a l’habitació de l’hospital i se l’emporten sense dir-me què passa, i al cap de 17 hores sense saber res en absolut  em comenten que han de fer el trasllat a un hospital especialitzat en nens prematurs, com seria el Parc Taulí de Sabadell. Imagineu-vos la notícia, i sense dormir i el cap embolicat amb un munt d’idees pessimistes, em recomanen que m’acomiadi del nen per si el trasllat no sobreviu.

    Allò va ser la pitjor notícia de la meva vida. Tot estava a punt per iniciar el viatge en solitari de tots els membres de la família, una ambulància per a en Pau, una altra per a mi i el cotxe de darrere amb el  meu marit. Un cop arribat allà i després de viure dues apnees pel camí, en Pau es va recuperar molt bé. Final del malson!

    Avui en Pau és un nen feliç amb una família feliç de tenir-lo.

    ML

    Share

    Article complet

  • Una empastifada

    A casa som cinc germans i oficialment jo sóc la més entremaliada de tots cinc. Vivíem en un àtic amb una terrassa gran plena de jocs: un tobogan, un trapezi, un gronxador. Un dia se’m va acudir fer una broma als meus germans, que consistia a posar sabó a la barra del trapezi i així el primer que decidís utilitzar-lo relliscaria i cauria de cul a terra. Just quan havia empastifat el trapezi ma mare ens va cridar per anar a dinar.

    Durant el dinar se’m va oblidar totalment la broma. Quan vam acabar de menjar el primer que vaig fer va ser sortir a la terrassa i penjar-me del trapezi!

    Mare meva! Els meus germans encara riuen cada vegada que recordem aquell dia.

    MLC

    Share

    Article complet

  • Realitat i ficció

    Vet aquí una vegada que em trobava passejant amb una amiga pels carrers de Barcelona quan, de sobte, em vaig trobar un antic alumne a qui feia classes particulars. Vaig deixar la conversa i m’hi vaig tirar a sobre, tot fent-li dos petons, al meu primer alumne. Em va fer moltíssima il·lusió ja que la relació que havíem establert tant amb ell com amb tota la seva família va ser molt positiva.

    Després d’haver-li fet dos petons i posar-me la mar de contenta el vaig mirar  a la cara. No entenia res, aquella expressió no tenia res a veure amb l’alegria que jo sentia per dins. Ell em mirava amb cara de fàstic com si es volgués posar a córrer i allunyar-se tant com pogués. Vaig suposar que no es recordava de mi ja que potser feia uns dos anys que li havia fet les classes particulars. Així doncs, li vaig recordar qui era i el vaig disculpar per no haver-se recordat de mi.

    Quin ensurt em vaig emportar quan ell, un marrec de 17 anys tot indignat, em va mirar i em va dir:

    – Tu no m’has fet mai classes a mi!

    I, en aquell precís moment, em vaig adonar de tot. La meva amiga estava al costat rient sense parar i el noi, al qual no coneixia de res, va marxar amb la mateixa cara de fàstic amb què em va rebre.

    Aquell marrec adolescent era un actor d’una de les sèries de televisió que més mirava per aquells moments: Vent del Pla. La televisió té aquests efectes, es posa tant dins de casa nostra que, a vegades, pot passar que confonguem la ficció amb la realitat.

    EP

    Share

    Article complet

  • Els genolls pelats

    Més que una anècdota, és un ensurt que em va passar no fa gaires dies, i el tinc molt present perquè encara tinc els genolls pelats.

    Vaig anar a buscar el meu fill a l’entrenament de futbol, i resulta que quan ja sortíem cap a buscar el cotxe, la meva filla, que era a gimnàs, em va començar a enviar whatsaps. Jo vaig voler contestar-la i vàrem començar una petita conversa. Al carrer feien obres i era fosc. Mentre estava mirant el mòbil, em vaig entrebancar i vaig caure ben llarga a terra.

    El meu fill i el seu amic, després de demanar si estava bé, es van fer un bon tip de riure. Jo em vaig aixecar molt de pressa, com si no m’hagués passat res. Però quan vaig arribar a casa, vaig veure que tenia els texans estripats i els genolls ben pelats, com quan tenia vuit anys. I tot i fer veure que no m’havia fet mal, i tant si me n’havia fet. Era un mal que ja no recordava.

    MR

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles