RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Treballem amb textos’

  • Molt bo! Molt fresquet!

    L’any passat, la meva cunyada ens va convidar, a la meva parella i a mi, a participar a la festa sorpresa del cinquantè aniversari del meu germà que es celebrava a Hospitalet de Llobregat. Vam arribar a l’hora indicada coincidint amb altres familiars i amics del meu germà amb els quals ja havia coincidit en alguna altra celebració, batejos, comunions…

    Tot parlant, un dels amics, fent un gran esforç per intentar parlar el català, ens va preguntar: d’on sou?

    Nosaltres vam contestar: de Torelló.

    -Oh! Bona terra de cava! La Marta, que és la meva parella, i jo ens vam mirar sorpresos pensant: cava? Torelló? Aquest home s’equivoca! Li vam demanar per què ho deia, i ell va contestar: Sí, home! Allà teniu el cava “Agustí Torelló”, molt bo! Molt fresquet!

    XS

    Share

    Article complet

  • Pidolant per Barcelona

    Tots sabem que Barcelona és una cuitat moderna, cosmopolita i plena de turistes, però que ens confonguessin per uns pidolaires no ens ho esperàvem.

    Fa uns 3 anys, el meu marit i jo vàrem anar a l’aeroport de Barcelona a acompanyar un familiar. Per no deixar els dos gossos que tenim sols a casa, ja que un era un cadell de tres mesos, ens van acompanyar. I com que la intenció era anar a l’aeroport i tornar, anàvem vestits amb un xandall i no gaire arreglats.

    En sortir de l’aeroport, com que feia molt bon dia, se’ns va ocórrer anar a visitar la basílica de Santa Maria del Mar, monument que jo tenia moltes ganes de veure. Aparquem el cotxe, i tots quatre (nosaltres dos, en Gandalf i la Nala) arribem a la plaça on hi ha l’església. Estava plena de gent. Primer entra el meu marit i jo em quedo a fora amb els gossos. Després entro jo. La meva sorpresa va ser quan vaig sortir. Estaven tots tres asseguts a terra al costat d’un fanal, rodejats de gent tocant els gossos, i veig que algú els tira una moneda.

    Perquè ens va fer vergonya, però si ens haguéssim quedat una estona més, aquells turistes ens pagaven el sopar a Barcelona. Això sí, vàrem riure molt.

    NM

    Share

    Article complet

  • Molta pressa

    Va passar fa molt temps. Un dia, amb la meva amiga, vàrem agafar el cotxe per anar a comprar a Andorra. Jo anava de copilot. Teníem pressa, molta pressa per arribar. Quan ja havíem passat la Collada de Tosses i anàvem cap a la Seu, de cop i volta vàrem veure uns senyals a la carretera.

    En un primer moment no en vam  fer cas, però cada vegada n’hi havia més i eren més grosses i lluminoses. Nosaltres teníem una fita molt clara: arribar a Andorra. De cop i volta, ens vàrem adonar que a cada cantó de la carretera hi havia uns operaris que gesticulaven i  cridaven…

    Nosaltres ens vàrem fer les interessants. Eren uns operaris i vàrem pensar que ens deien “piropos”, però la realitat era molt diferent. La carretera estava tallada i no ens va quedar més remei que fer mitja volta  i refer el camí. Llavors varen ser ells els que reien.

    MP

    Share

    Article complet

  • Tornada rocambolesca

    Érem a l’aeroport de Hanoi, l’Ana, en Dani, en Joan i jo. Havíem passat tot un mes voltant per Vietnam, fent el viatge a l’inrevés de com el sol fer la gent, començant per l’antiga Saigon i pujant el país fins a Hanoi, destí final.

    Era hora de facturar i, per primer cop en tots els viatges que hem fet junts, vàrem tenir la pensada d’utilitzar aquelles màquines que et precinten la maleta amb una mena de paper film de cuina, per tal d’evitar que tant els empleats dels mateixos aeroports com els de les companyies aèries, o qualsevol persona amiga d’allò que els és aliè, puguin obrir-te l’equipatge sense que te n’adonis, ja sigui per prendre’t alguna cosa o ja sigui per afegir-n’hi alguna altra.

    Ja a la cua de facturació, rodejats, entre d’altres, de xeics àrabs -si més no ho semblaven- que carregaven diversos televisors immensos -bé, ells no, sinó el servei que els acompanyava-, ja que allà no trobaves cues diferents per facturar depenent del tipus de bitllet que haguessis adquirit, va arribar el nostre torn.

    Els empleats de la companyia aèria van començar a mirar-nos de forma estranya i a parlar entre ells -impossible entendre res, és clar!-, ens repassaven de dalt a baix un a un. Tres de nosaltres anàvem amb pantalons curts: en Joan i jo amb aquells desmuntables que porten una cremallera a cada cuixa per tal d’afegir o treure els camals i poder-los portar tant curts com llargs, i en Dani amb les típiques bermudes.

    Doncs bé, va resultar que les mirades i les converses d’aquells empleats eren degudes al fet que havien rebut ordres dels seus superiors que en cas que hi hagués lloc disponible a primera classe, en hi posessin a nosaltres -sorpresa que ens va preparar un alt executiu de la companyia, gran amic nostre-, però és clar, amb aquella indumentària no ens estava permès accedir-hi! L’encarregat es va dirigir a nosaltres per explicar-nos la situació i preguntar si no teníem més pantalons que els que portàvem, que si havíem de viatjar en primera classe, aquella manera de vestir no era l’adequada… No vàrem trigar ni dos segons a rebentar el precintat de les maletes -amb l’ajuda d’un ganivet de grans dimensions que ens van facilitar els mateixos empleats-, i a rescatar tant els camals dels pantalons, en el nostre cas, com uns texans llargs en el cas d’en Dani, que va haver de viatjar amb les bermudes a sota perquè no podia quedar-se en calçotets enmig de l’aeroport…

    Total, finalment vam poder tornar en primera classe, gaudint del fet de ser en un avió amb un servei de luxe, perfectament atesos, amb les maletes desprecintades -despesa inútil-, i en el cas d’en Dani, estil botifarró.

    PA

    Share

    Article complet

  • De pel·lícula…

    La setmana passada vam fer una sortida familiar amb els nens  i  vam anar al cinema a veure una pel·lícula infantil. Ni el meu home ni jo vam llegir el resum de la pel·lícula que havíem triat, perquè com que vam veure la imatge d’un nen en la foto vam pensar que seria per a nens. Però a mesura que es projectava la pel·lícula vam descobrir que no era tan infantil com nosaltres pensàvem. Hi havia un nen que patia pallisses dels seus companys de col·legi, la seva mare patia un càncer i es va morir, i el nen es trobava sol enmig de tot això.

    Després de veure-la ens vam adonar que no era per a nens petits. L’anècdota d’aquella tarda va ser que no es pot anar a veure una pel·lícula sense haver llegit abans el resum perquè sovint les coses no són el que semblen.

    CL

    Share

    Article complet

  • Petit gran amic

    De sobte, un dia sense pensar-ho va entrar a la meva vida! La meva mascota. Era un dia qualsevol, però ara que m’ho miro amb distància no era qualsevol dia, sinó el dia que va arribar, perquè  ho recordem com a molt entranyable. Era una gosseta blanca petitona, moníssima.

    Els primers dies van ser dubtosos de si l’havíem d’acollir. No teníem clar com s’adaptaria a la seva nova casa i nosaltres no sabíem si ho faríem tot bé, però la veritat és que ens ho va posar  tan fàcil i es portava tan bé que es va guanyar el lloc.

    Fa quatre anys que la tenim i ens ho dóna tot, i quan dic tot vol dir TOT. És amor incondicional? Podria dir amistat? La seva fidelitat no té límits.  Sempre està contenta, amb la cueta que no li para de bellugar d’alegria.  Sembla que t’entengui quan li parles i a vegades només amb una mirada o un sospir comprèn el que passa.  Que intel·ligents que són! Ens aporta un munt de coses positives i ens fa molt riure. Estem molt contents, perquè fins i tot d’alguna manera forma part de la nostra família.

    Ara entenc més que mai l’expressió “fer el gos”. Hores i hores ajagut  sense fer res, quin gust de vida!

    EY

    Share

    Article complet

  • La fi de la primera innocència

    Recordo amb enyorança la il·lusió que sentia quan era petita la nit de Reis. De fet, encara que ara ja fa anys que no sóc un infant, cada cinc de gener m’abrigo ben abrigada i vaig a veure la gran cavalcada de la meva ciutat. És com si tornés a ser una nena. Quan veig la carona de tots els menuts, amb aquells ulls brillants i el fanalet a la mà, torno a sentir el mateix tremolor i la mateixa alegria que sentia aleshores. Llavors penso que n’és de maca la seva innocència!

    A mi aquesta innocència me la va fer perdre la Montse, una veïna que tenia un parell d’anys més que jo. Un dia de les vacances de Nadal, va venir a jugar a casa i em va trobar escrivint la carta a ses Majestats, i em va etzibar:

    -Va Rosa, deixa d’escriure, que això no serveix per a res.

    – Què vols dir? –li vaig preguntar jo.

    – Que no ets sàvia? -em va demanar tota fatxenda.

    I va ser llavors que em va explicar que tot era fals, que els Reis eren els pares i que eren ells els que ens compraven els regals. Jo, en lloc d’agafar-m’ho malament i sense de dir-li res del descobriment a la meva mare, vaig anar a l’exposició de la botiga de joguines del carrer de casa. Un cop allà, vaig fer una llista de tot el que volia i li vaig dir a una dependenta:

    -Mira vull encarregar tot això que ja ho passarà a buscar la meva mare.

    La noia em va mirar tota estranyada i em va dir:

    -Per poder-te guardar totes aquestes joguines m’has de portar 500 pessetes de paga i senyal.

    Quan vaig arribar a casa i li vaig dir a la meva mare que em donés els diners, ja us podeu imaginar quina cara va posar, i no cal ni dir les represàlies que va rebre la Montse més tard.

    RM

    Share

    Article complet

  • Deu anys més tard

    Un dia d’estiu, de sobte va sonar el mòbil.

    -Que ets la Ivet?

    -Si sóc jo.

    -Truquem de la protectora d’animals que tenim en Tim aquí.

    -Com? No pot ser, en Tim fa 10 anys que ens va desaparèixer i ja deu ser mort.

    -No és mort no, ens l’han portat aquesta setmana. El podeu venir a recollir?

    -Si és clar, avui mateix venim.

    Docs sí,  aquest va ser el dia més sorprenent que hem tingut mai. Després de 10 anys que ens va desaparèixer en Tim ens trucaven per dir-nos que estava viu i que l’havien portat a la protectora. No era mort, tal com ens pensàvem, sinó que ens l’havien robat i quan se’n van cansar el van abandonar.

    Aquell mateix dia el vàrem anar a buscar i, pobret, a l’acte no ens coneixia, però de mica en mica va anat recordant la seva infantesa a casa nostra.

    Ara podem tornar a sortir a passeig amb el nostre gosset!

    IC

    Share

    Article complet

  • El gos i l’eucaristia

    Vet aquí que un dia quan vaig arribar a casa, després d’un dia de treball, obro la porta d’entrada i de sobte em ve un gos a rebre. Jo, sorprès, me’l quedo mirant tot bocabadat i pensatiu, què hi feia aquell gos dintre la casa?

    Era un gos -impossible d’esbrinar-ne la raça- camacurt, llargarut i rodanxó com un botifarró. Tenia les faccions de la cara semblants a les d’una rata: la boca estreta, amb unes dents trinxadores, capaces de trossejar qualsevol os per molt difícil que fos de rosegar.

    El meu pare va venir i em va explicar que li havien donat una gent de pagès i que de nom es deia Pitxo. Jo li vaig dir que mai havia vist un gos tan lleig. A més, no era cap cadell, perquè aproximadament tenia uns sis anys i difícilment se’l podia ensenyar alguna cosa.

    En Pitxo va viure catorze anys, i ens les va fer veure de tots colors. Feia el que volia, mai no va estar estacat, ni portava collar i dormia i menjava allà on volia. Només hi va haver una persona a qui va fer cas, i va ser a la meva mare. Així doncs, el vaig donar per impossible i no vaig tenir cap mena de tracte amb el gos.

    Un bon exemple que no feia cap cas a ningú de casa meva va ser un diumenge, quan la meva mare i jo vàrem anar a missa de dotze. Quan va arribar l’hora d’anar a prendre l’eucaristia i la gent es posava per fer cua, de cop i volta va aparèixer en Pitxo d’un no res.  Allò era del tot surrealista, inversemblant, caòtic, impossible de creure (per anècdotes, una com aquesta!): un gos fent cua per anar a prendre l’eucaristia.

    La meva mare i jo no sabíem què fer ni on amagar-nos. La gent cada cop s’esvalotava més i volien fer-lo fora de la manera més ràpida possible.

     -Què hi fa aquest gos aquí ? de qui és ? Això és  un sacrilegi! -cridava el mossèn…

     Una veueta  tot tremolosa va sortir de la meva gola:

     – És meu…

     El mossèn em va mirar amb un ulls grossos i vermellosos, gairebé traient foc pels ulls.

    -Doncs , ja el pots fer fora d’aquí -va exclamar.

     Ja em vaig veure entre corredisses darrere d’en Pitxo, amunt i avall de l’església…  

    – Pitxo, vine aquí! -deia jo tot desconcertat, fins que finalment ell mateix es va ficar en la seva pròpia trampa: d’un bot va anar a ficar-se  per la petita porta que tenia el  confessionari.

     – Ja et tinc, ets meu, quan  t’arreplegui ja et faré confessar jo -vaig pensar. 

    Vaig entrar a dintre del confessionari i vaig estirar els braços per poder-lo agafar. Ja era meu!

    Finalment, corria cap a la porta de sortida amb el gos ben aferrat entre els braços. Ja era fora. Vaig inspirar i tot gemegant maleïa aquell diumenge que m’havia fet passar en Pitxo.

     La meva mare i jo estàvem ben avergonyits del que havia passat allà dintre de l’església. Tot el trajecte cap a casa no ens vàrem dir res, no sabíem ni què pensar ni què dir. Allò que havia passat a l’església no ho havia de saber ningú.

    L’endemà  ja ho sabia tot el poble i, és clar, tota la meva família.

     

    Carles

    Share

    Article complet

  • Vacances o aventures?

    Fa dos anys, per l’agost, vàrem anar de vacances cap a Itàlia. Només de marxar de Manlleu, ja vàrem tenir un problema amb el cotxe. En arribar a Olot, que és a deu minuts de Manlleu, el cotxe es va espatllar. El meu marit, que és mecànic, el va revisar i va dir: Si amb el que faré ara no va bé, haurem de tornar a casa. Després de mitja hora, el cotxe va arrencar i vàrem poder continuar el viatge sense cap més incidència.

    Un cop arribats a Florència, vam buscar el lloc on havíem d’allotjar-nos. No el trobàvem. Com que no era un hotel, no estava anunciat en grans cartells. Era un pis particular. Finalment el vam trobar, i quin desengany en veure’l, tan vell, descolorit i molt deteriorat. La meva família em va renyar per l’elecció i jo els vaig dir que les fotos de l’interior eren maques. Vaig trucar a la persona encarregada del lloguer del pis i en obrir la porta va semblar que entràvem en un altre món. L’exterior de l’edifici era molt lleig, però l’interior era espectacular i estava al bell mig de Florència.

    Després de quatre dies vàrem marxar de Florència destí a Venècia. En arribar allà, el primer que vàrem voler veure varen ser els canals. Allà hi ha uns vaixells petits que es diuen Vaporetto i que et porten pels voltants de la ciutat. Venen uns bitllets per tot un dia per molt bon preu i nosaltres els vam comprar. Abans de pujar al vaixell s’ha de validar el bitllet i nosaltres no ho vàrem fer. Quan ja portàvem mig matí, els vigilants del vaixell ens varen parar i en veure que no els havíem timbrat ens volien multar amb 300 € de multa. El meu marit s’hi va negar i els va dir que ja ens podien detenir, però que ell no pensava pagar ni un duro més.

    Els meus fills estaven espantats, però el meu marit no baixava del burro ja que els va dir que no portava diners ni documents. Després d’una hora de negociar, vam pagar 30€ de multa i ens van deixar marxar.

     
    Rosa M.

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles