RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘tema: dietes’

  • Les dietes, millor personalitzades

    El model actual de l’estètica femenina que trobem a les revistes és això, un model: bàsicament una noia jove, alta i prima. A partir d’aquí una multitud de dones en volen prendre model i fan mans i mànigues per assemblar-s’hi.

    Ets jove i alta, o no ho ets, i canviar això és impossible. Ser prima o no ser-ho, o millor dit, estar prima o no estar-ho és una altra cosa i, instintivament, tenim per cert que això depèn de nosaltres. Aquesta falsa creença propicia l’aparició de quantitats ingents d’ànimes caritatives que ens aporten solucions en forma de dietes màgiques.

    Evidentment que hi ha dietes serioses basades en una alimentació sana i equilibrada, dirigides per bons professionals; però aquestes no fan miracles. Normalment ens sentim atrets per allò que sembla més fàcil, les promeses d’obtenir una figura esvelta sense esforç, sense passar gana i amb poc temps, són molt temptadores; i encara que en el fons sospitem que no pot ser gaire bo, ens deixem portar i ho provem, no fos cas… Potser la dieta de la carxofa, potser la de l’entrepà, potser les dissociades, potser les proteiques. Quina puc provar, ara que ve el bon temps?

    El millor, en cas que realment ens convingui fer dieta, és posar-nos en mans de professionals que ens n’aconsellin una de personalitzada que no pugui perjudicar el nostre organisme. Hem de descartar totes aquelles dietes que ens han dit, sabem o coneixem perquè algú les ha fet i li han funcionat. No tothom té el mateix metabolisme ni les mateixes necessitats i el que funciona bé en una persona pot ser perjudicial per l’altra. A més, hem de tenir en compte que una dieta pot semblar que va bé, en principi, però, si després fa l’efecte rebot guanyarem més quilos dels que haguem perdut i la propera vegada en voldrem perdre encara més… En definitiva: un peix que es mossega la cua.

     

    Mercè

     

     

    Share

    Article complet

  • L’esclavitud de la bellesa

    La bellesa la trobem per tot arreu: en un quadre, en una persona, en un paisatge… La bellesa ens provoca atracció, és totalment subjectiva i alhora és font d’inspiració. Els primers cànons de bellesa van sorgir a l’antiguitat clàssica amb els grecs, tot i que la percepció de la bellesa existeix des de l‘homo sapiens, el qual ja li retia culte. Ara bé, aquest model de bellesa ha anat canviant amb el pas del temps i amb l’evolució de la societat. Només cal fixar-nos amb deteniment en la diversitat de productes de bellesa al nostre abast en perfumeries, farmàcies, supermercats… I si encara no ens sentim satisfets amb el nostre físic, podem optar per dietes miraculoses i cirurgia plàstica. Som esclaus de la tirania de la bellesa.

    Els cànons de bellesa són diferents segons la cultura i el pas dels segles, com així ho demostren les representacions en l’art (escultura i pintura). En l’actualitat la bellesa està determinada per uns cànons imposats per la cultura occidental: dona guapa, rossa, alta, de mesures perfectes i proporcionades (90-60-90), pell clara i amb cara juvenil. Es valora la imatge personal (estètica), més superficial, per sobre de valors com ara la bondat, la sinceritat, l’altruisme, la intel•ligència…

    En un món cada vegada més materialista, la bellesa ajuda a l’èxit social. Si observem acuradament els infants veurem que entre ells fan distincions i tenen més èxit aquells nens i nenes l’aspecte físic dels quals la naturalesa ha afavorit més. En conseqüència, i relacionat amb aquest fet podríem dir que anecdòtic, la trista realitat és que l’aparença física pot condicionar en l’obtenció de feina en una entrevista, pot fixar el sou d’una persona i la popularitat en el cas dels artistes. Primer es premia la imatge de la persona i en segon terme es valoren les seves competències i qualitats com a professional. En definitiva, vivim massa pendents de la nostra aparença.

    Tenim gravat en el nostre subconscient aquell concepte que diu “s’és bell mentre s’és jove”. Així doncs, relacionem el concepte de joventut amb la bellesa, la qual és efímera. Com en el cas dels aliments té data de caducitat, i per això hom recorre a la cosmètica, i fins i tot a la cirurgia estètica per preservar-la més temps. Llavors què passa amb la maduresa? Hem d’aprendre a envellir sense complexos i a acceptar la vellesa, ja que forma part de la vida de tota persona.

    Aquesta obsessió per la joventut i bellesa és fruit de la influència de la publicitat, la moda, el cinema i els mitjans de comunicació (sobretot la televisió). Ens trobem davant un bombardeig constant de quin és el prototip de dona bella (un model imposat pels homes) i aquest fet pot resultar perillós en les adolescents, ja que provoca en moltes joves una baixa autoestima, danys físics i psíquics. Moltes noies en el seu afany de seguir aquests cànons de bellesa, i d’aquesta manera ser socialment més acceptades, adopten mesures dràstiques en la seva alimentació, i, en conseqüència, acaben essent víctimes d’anorèxia i bulímia.

    Els ideals de bellesa masculina no tenen menys rellevància que els cànons de bellesa femenina, però la realitat és que els factors culturals i socials del llarg de la història de la humanitat han exigit a la dona cuidar més el seu aspecte físic per agradar l’home. El resultat és, sense cap mena de dubte, la visió de la dona com un objecte: bonica, ben vestida (en la majoria de casos, fins i tot, provocadora, mostrant la seva anatomia perfecta), presentadora de programes de tafaneries o bé anunciant tot tipus de perfums o productes de la llar.

    El secret per aconseguir aquesta bellesa tan desitjada rau en el fenomen de les dietes i la pràctica de l’esport, dels quals hi ha gran diversitat segons els gustos del consumidor.

    L’ objectiu comú no és tan sols millorar la nostra salut i qualitat de vida, sinó aconseguir obtenir el pes ideal i desitjat, i en definitiva aquell cos somiat. Per aquest motiu anar al gimnàs s’ha convertit en una nova moda social, així com també fer exercici físic a l’aire lliure.

    En conclusió, la moda, el cinema, la publicitat i els mitjans de comunicació provoquen i generen una tirania de la bellesa, la qual s’ha convertit en una dictadura. Fruit d’això s’ha produït un elevat índex de persones insatisfetes amb el seu físic. De fet, aquesta obsessió i dependència per la imatge impedeix, en molts casos, que la dona pugui desenvolupar-se socialment i culturalment. Així doncs, els cànons de bellesa actuals són un negoci assegurat, ja que fa que gastem diners sense mesura en gimnasos, dietes, tractaments en centres d’estètica o balnearis, i cirurgia, per assolir l’eterna joventut. En definitiva, opino igual que el psiquiatre Luis Rojas Marcos, quan assenyala que “el prototip de bellesa de dona prima és la causant dels trastorns de l’anorèxia i la bulímia i està promogut per la indústria de la bellesa, que genera milions d’euros i està controlada per homes”.

    Maria G.

     

     

    Share

    Article complet

  • El mite de la bellesa

    A principis de la dècada dels anys noranta, va aparèixer El mite de la bellesa, de l’escriptora i consultora política Naomi Wolf. Aquest assaig afaiçonà tota una realitat en forma de mite, aquell que ens explica a les dones que la bellesa existeix objectivament i és imperatiu assolir-la per tal de sentir-nos valuoses i ser socialment valorades. La conseqüència de ser bella és ser desitjable i sexualment atractiva, i d’això se’n deriva l’èxit social, econòmic i laboral.

    La realitat és, però, que els models d’estètica femenina, lluny de ser universals i immutables, com si descendissin del món platònic de les idees, han canviat al llarg del temps i en funció dels cànons socials. Això sí, sovint han estat una expressió de les relacions de poder entre homes i dones, i una estratègia del sistema patriarcal per garantir el sotmetiment femení.

    Quan havíem començat a alliberar-nos de la mística de la feminitat, amb els seus mites sobre la maternitat, la domesticitat i la passivitat, i la revolució sexual i contraceptiva ens havia donat control sobre els nostres cossos i els seus usos, arriba una nova tirania abassegadora que, impulsada des dels mitjans massius de comunicació, ens dicta com hem de ser i de comportar-nos.

    Tot aquest aparell ideològic, a més de ser un sistema de control de masses, amaga interessos econòmics. Segons l’economista John Kenneth Galbraith, la dona, com a consumidora, ha tingut una importància cabdal per al desenvolupament de la nostra societat industrial.

    La sociologia popular, les revistes i la ficció han enaltit la bellesa i l’han convertit en un desideràtum que té rellevants conseqüències econòmiques. De fet, la dona és subjecte i objecte de consum. Per això, indústries com la cosmètica, la moda, la indústria de les dietes, el negoci de la cirurgia estètica i, fins i tot, la indústria de la pornografia, han obtingut rèdits importantíssims de la manca d’autoestima femenina.

    Potser comença a ser hora de prendre consciència de la situació i de responsabilitzar-nos-en. Ens convé mirar-nos, sí, però d’una altra manera, més objectiva i intel·ligent. Necessitem definir els nostres objectius a partir de valors genuïnament femenins i en funció dels nostres interessos, i ens cal educació i la complicitat d’altres dones per comprometre’ns amb nosaltres mateixes i amb el nostre futur.

    Maria Cristina

    Share

    Article complet

  • El model d’estètica feminina

    Les ganes d’agradar i cuidar l’estètica no és cap exclusivitat de la dona, però per respectar al títol d’aquest article, faré referència a les dones. La dona, des de temps immemorials, ha tingut una predisposició a retre culte a la bellesa del cos segons la cultura de l’època i del lloc on vivia. Des de la Cleòpatra, amb els seus banys de llet de burra, per ressaltar la blancor del cos, fins al bronzejat de ‘Mayte de la Iglesia’ per captivar la cultura actual, estem al lloc on la vida ens ha portat.

    L’estètica també ha seguit el mateix procés. Des d’aquella dona que ingeria quantitats industrials de plàtans per convertir-se en una bola de greix fins a aquella esquelètica model de passarel•la que desitja aflorar els omòplats i clavícules, com si els volgués convertir en penjadors nascuts del cos humà.

    En l’última passarel•la Gaudi, s’intuïa clarament que les models escollides fugien del bronzejat i donaven per bo el color natural del la pell. Si això es confirmés seria una tendència positiva, perquè moltes vegades les dones febles són víctimes de les tendències imposades per les grans marques que dominen el mercat.

    L’estètica femenina, molt maltractada per una imposició comercial, sovint ha esborrat la personalitat de la dona quan aquesta no ha trobat el seu camí. Els depredadors de la feblesa femenina han arribat a fabricar la talla 36 amb el mateix patronatge de la 38, per raons òbvies.

    La personalitat marca el camí a seguir, però caminar contracorrent, segons l’estètica actual, pot desencadenar en l’anorèxia o el càncer de pell. Quina senyora no vol ser la més maca de la festa? Però la desmesura mai no és proporcional al benefici.

    Estaria bé que tothom fes la seva, però no em sembla malament cuidar les formes i respectar les tendències actuals. Encara que moltes vegades siguin imposades per interessos aliens a la nostra comoditat.

    Els nàufrags aïllats en una illa deserta també acaben degradats, perquè quan una persona no ha d’agradar a ningú, fàcilment, és víctima de l’abandonament personal. La nostra ment s’alimenta de l’estat emocional i quan l’esforç d’atractivitat se sent recompensat, els ànims ens aporten la seguretat envers els altres.

    Ens agradi o no, aquest món dietètic i estètic mou una gran part de la industria mundial, la qual cosa fa girar la roda que genera part de la riquesa.

     

    Salvador

     

    Share

    Article complet

  • Les dietes i els models d’estètica femenina

    Sobre el tema de les dietes i el model d’estètica femenina  s’ha escrit, en aquestes últimes dècades, un munt de literatura que reflecteix els canvis que hi ha hagut en el pensament i maneres de fer de la societat.

    Tot i que parlem de societat, normalment a qui van adreçades aquestes dietes en el seu 99% és al públic femení.

    D’entrada, cal preguntar-se el perquè algú o, parlem clar, les dones decideixen fer una dieta. El model estereotipat d’estètica femenina que ens han transmès els mitjans de comunicació, ja sigui per mitjà de la televisió o a les desfilades glamuroses que ens presenten els grans artífexs de la moda, on veiem aquestes serioses i esquelètiques noietes, o també a la premsa rosa, on tot el reguitzell de famosos ben plantats no els sobra ni un gram de greix, fa que aquestes imatges vagin influenciant la ment de moltes dones que volen imitar-los de totes totes, ja que estar prim sol ser sinònim d’èxit social.

    D’altra banda, la immediatesa amb què volem els resultats quan comencem una dieta, fa que en els últims anys s’hagin popularitzat les dietes ràpides per perdre pes. Un bon exemple d’això seria la coneguda dieta Dukan. Aquesta dieta va estar creada pel francès Pierre Dukan fa més de 30 anys, tot i que la popularitat va créixer a partir de l’any 2000. Està catalogada com una dieta cetogènica, molt perillosa per a la salut i no recomanada per l’Associació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes. Es considera una dieta amb uns efectes nuls ja que la majoria de les persones que l’han seguida quan deixen de fer-la recuperen el pes en un termini molt curt. Un perill!

    Globalment el que reflecteix tot plegat és que volem els resultats d’una dieta immediats; volem aprimar-nos al mateix ritme que vivim.

    Així doncs, si es vol perdre pes, no estic d’acord amb aquestes dietes ràpides ja que no tenen una continuïtat en el temps i la ingesta massiva de proteïnes provoca en l’organisme un trastorn de conducta alimentària quan deixes de fer-la; és el que s’anomena popularment efecte io-io. I si no es vol perdre pes i volem desempallegar-nos d’aquests models estereotipats d’estètica femenina penso que és més interessant i saludable intentar fer un canvi d’hàbits i incorporar l’exercici físic a la vida diària, això sí, sempre assessorats per un bon professional que ens ajudarà a adaptar-ho a les necessitats de cada persona.

    Carme

    Share

    Article complet

  • Malalts d’estètica

    Em pregunto què ha passat amb la nostra generació. No ens acceptem tal com som. L’aspecte físic està trepitjant els valors psicològics. Massa bombardejos televisius, sobretot de dietes miraculoses i cànons de bellesa.

    Els experts ens diuen que cal fer una dieta equilibrada i sana. Però és més abundant la informació sobre dietes per perdre pes. Crec que si n’hi ha tantes és perquè no n’hi ha cap que realment funcioni.

    La publicitat que ens arriba per totes bandes ens diu com han de ser les noies: altes, primetes i amb grans cabelleres. Algunes dones (també alguns homes) s’obsessionen tant amb el físic que acaben desenvolupant un trastorn psicològic greu anomenat anorèxia. No mengen i es van aprimant fins a acabar amb la pell i els ossos. És un trastorn de difícil solució que moltes vegades acaba amb la mort. La publicitat és molt enganyosa i pot distorsionar la realitat. Cal que ens cuidem, però hi ha límits que no s’haurien de traspassar. Cal més autoestima i estar bé amb nosaltres mateixos o difícilment ho estarem amb els que ens envolten.

    On són els intel•lectuals perquè contrarestin aquest efecte ? Bombardegeu-nos amb llibres, pintura, música, teatre, cine, cultura en  general. Perquè tant o més important que l’aspecte físic és el nostre intel•lecte. Cuidem-lo o acabarem tots malalts, malats d’estètica.

    Fina

    Share

    Article complet

  • Les dietes i els models d’estètica femenina

    Els diaris , les revistes, la televisió i en general tots els mitjans de comunicació ens envaeixen amb publicitat de dietes miraculoses per perdre pes ràpid i sense passar gana. Amb models ajustades als cànons de bellesa actuals. L’aspecte físic és presentat con una cosa vital per triomfar. Cuidar el cos, estar prim, fer esport, passar pel quiròfan si cal, etc. No es pot ser feliç fent panxa i tenint el nas llarg.

    Les models femenines omplen pàgines i més pàgines de revistes, però ja no queden gaire lluny els models masculins. I encara són poques les veus especialitzades que avisen dels perills d’aquesta publicitat: no hi ha dietes miraculoses per perdre pes en pocs dies i sense esforç.

    És fa difícil anar contra corrent. És gairebé impossible lluitar contra aquest màrqueting tan ben estudiat per atrapar el màxim de persones que innocentment consumiran els productes anunciats.

    Qui no ha vist fotos de models anorèxiques amb la mirada trista desfilant per a grans marques de moda? Els infants i joves reben cada dia aquest bombardeig de publicitat enganyosa amb les conseqüències que això comporta per a la seva salut física i mental si volen seguir-la.

    Estem en l’època del culte al cos. Actors i actrius de cinema, models, famosos sense professió coneguda que col•laboren únicament per diners en aquest mercat. Fins quan ens deixarem ensarronar? La resposta la tenim nosaltres.

     

    Maria C.

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició