El meu carrer és cap als afores del poble. No és un carrer ni llarg ni curt. És més aviat costerut i recte com una mala cosa. A cada costat, hi ha arrenglerades una munió de casetes totes iguals, i de tons apagats. La veritat és que l’arquitecte no s’hi va matar pas gaire. Al bell mig, pujant, al cantó dret, hi ha una plaça arbrada que sovint està plena de canalla que amb els seus xisclets fan la competència als pardals de les capçades. Dessota, un grup d’avis que prenen la fresca i aprofiten per fer petar la xerrada.
–Bote, bote, Joël!. Bote, bote, Ton!
-No s’hi val! No pot ser que ens hagis vist!
– I tant que us he vist! No sabeu perdre!
Resignació i silenci… El nen que vigila està quiet al costat de la llauna buida de refresc que ha de tocar quan veu algun dels nens que juguen.
En Joël i en Ton comencen a cridar amb entonació rítmica:
–Per-ri-to guar-di-án! Per-ri-to guar-di-án!
Llavors, el nen que para pren certa distància de la llauna, i de cop surt rabent de darrere d’un arbust en Nil Fabregó, que xuta la llauna amb totes les seves forces, i l’envia un bon tros enllà. Tots tres tornen a amagar-se.
Asseguts en un dels bancs hi ha tres avis que parlen de l’últim Barça-Madrid, del gol d’en Neymar i el de vaselina de l’Alexis. Un dels avis és de l’Espanyol, i només fa que retreure el penal no assenyalat sobre en Cristiano Ronaldo. Evidentment, els altres dos avis no hi estan d’acord.
De lluny, se sent:
-Niiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiil!
És la veu estrident de la Vicenta que crida el seu nét a sopar. En Nil fa el ronsa i espera al segon crit de l’àvia per acomiadar-se dels companys.
Tothom va aixecant veles, i la plaça quedarà muda per un moments, com cada vespre, fins que tornaran a sortir els nens més ràpids, encara amb les postres a la mà. Es reprendran els jocs i les tertúlies fins que el camió de la recollida de deixalles començarà a repartir fressa i flaires. Aquest serà el senyal que ja és l’hora de retirar-se.
Penseu que canviaran els cracs dels equips, però els ritus d’un barri són els ritus d’un barri, i es repetiran, dia rere dia, any rere any i generació rere generació. Som animals de costums arrelats.
Ricard Jordà
