RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Descripcions de l’alumnat (II)’

  • El meu carrer

    El meu carrer és un carrer de vianants, poc transitat, ja que està situat pràcticament als afores del municipi. Crec que la gent hi ha d’anar expressament, hi ha pocs veïns.

    A més, està fet de llambordes, les voreres estan diferenciades únicament pel color, que són de color vermell. El centre és de color gris. A la nit està molt ben il·luminat, i no queda a les fosques. De fet, és un carrer poc ample, i només permet la circulació d’un sol vehicle.

    Cal dir que és un carrer molt alegre. Pel fet de ser un carrer de vianants, els nens hi surten a jugar. Al darrere de la casa hi ha una part on tanquem els cotxes, és una zona exclosa al trànsit i d’únic ús per als veïns. Els nens del carrer l’han batejat com a “carreró”.

    A l’estiu, com que passen pocs vehicles, es poden tenir les finestres obertes, i es dorm perfectament.

    Eva Ponce

    Share

    Article complet

  • El meu carrer

    D’estil modernista i línia elegant, no té més de deu anys existència. Encara em ve a la memòria la visió dels camps de conreu del blat que hi havia abans de la construcció d’aquest carrer.

    El terra està definit per l’agrupació de llambordes, les quals les trobem de color vermell a la part central, que defineixen la calçada per als vehicles i els seus dos costats, que són de color gris, i marquen així les voreres. Una combinació colorista que sembla escollida per fer-la combinar amb el color granat de les façanes de les cases que envolten el carrer a la dreta i esquerra.

    A mig carrer hi ha un canvi radical en la construcció del terra, i canvia de llambordes a quitrà. Es perd la tonalitat vermella per la del gris del quitrà. També canvia la tonalitat de les coses, que passen a ser amb tons més ocres, tot i que mantenen zones de façana granat. A la part del final es perden les cases del cantó dret i queden els camps en els quals actualment es conserven els sistemes de conreu de blat.

    A la primavera és molt clar, ple de verdor dels jardins acolorits i florits, que es poden olorar quan hi camines. Quan arriba la fredor, és fosc, humit, amb el terra glaçat a la nit i fins a primera hora del matí, quan els primers raigs de sol el desglaça, ple de fulles a la tardor dels mateixos arbres i jardins que el tenien tan acolorit.

    Rafa Gómez

    Share

    Article complet

  • El carrer on visc

    Fa quinze anys que visc en aquest carrer. És molt ample, amb unes voreres prou amples per caminar-hi còmodament. Al llarg d’aquests anys ha patit una sèrie de canvis.

    Al començament era un carrer molt tranquil, amb poc volum de trànsit. Amb el pas dels anys ha evolucionat i actualment és un carrer molt transitable tant de cotxes com de persones, a causa de la construcció d’una escola i un supermercat. Tots aquests canvis han provocat uns aspectes positius i negatius per al barri, però això ja seria un altre tema.

    Maria Comerma

    Share

    Article complet

  • Un altre dia

    Avui és diumenge.  Seria un dia més de la setmana si no fos perquè és dia de tranquil·litat. Ara sortiré al carrer per anar a donar un volt pel poble, per anar a fer un cafè amb llet, llegir una mica el diari i esperar l’hora del dinar.

    Ja sóc a la porta d’entrada i l’obro, i en aquest instant em ve un aire fresc. Això ja m’està indicant que la tardor ha fet la seva entrada a Manlleu, i es troba al carrer. Els peus i el cos ja són a la vorera, i el meu cap fa un gir de costat a costat. Observo  el meu carrer.  

    Començo a mirar si  hi ha alguna persona coneguda per donar-li el bon dia.  Seguidament observo els cotxes que estan aparcats a la zona que toca. És estrany  que un veí del poble el tingui mal aparcat en aquest carrer. Ja sabem que els cotxes no són tots iguals, n’hi ha de diferents marques, colors, mides, tant d’amplada com d’alçada, més vells i nous, més nets i més bruts. Això depèn de cada persona.

    La meva  tercera observació és a les balconades dels veïns, com per fer de dona antiga. Aquest té això, aquell té allò, i veure si hi ha alguna cosa que em cridi l’atenció. De fet, al meu carrer hi ha en un costat blocs de pisos, i a l’altra banda trobem les teulades dels garatges dels cotxes, que estan a la part del darrere dels blocs de pisos, ja que per l’altre carrer és on tenen l’entrada. 

    I l’última ullada que em queda per donar és al terra. Avui està més brut del compte. Les causes són dues, la primera és que aquí no tenim la cultura de no tirar res al terra, i l’altra  que la gent que neteja els carrers també es mereixen els seus dies de descans.

    I ara sí que començo a caminar per fer totes aquelles coses que al començament he explicat que per ser diumenge tenia ganes de fer. Bon diumenge a tothom .

     

    Miquel Àngel    

    Share

    Article complet

  • El meu carrer

    El meu carrer és cap als afores del poble. No és un carrer ni llarg ni curt. És més aviat costerut i recte com una mala cosa. A cada costat, hi ha arrenglerades una munió de casetes totes iguals, i de tons apagats. La veritat és que l’arquitecte no s’hi va matar pas gaire. Al bell mig, pujant, al cantó dret, hi ha una plaça arbrada que sovint està plena de canalla que amb els seus xisclets fan la competència als pardals de les capçades. Dessota, un grup d’avis que prenen la fresca i aprofiten per fer petar la xerrada.

    Bote, bote, Joël!. Bote, bote, Ton!

    -No s’hi val! No pot ser que ens hagis vist!

    – I tant que us he vist! No sabeu perdre!

    Resignació i silenci… El nen que vigila està quiet al costat de la llauna buida de refresc que ha de tocar quan veu algun dels nens que juguen.

    En Joël i en Ton comencen a cridar amb entonació rítmica:

    Per-ri-to guar-di-án! Per-ri-to guar-di-án!

    Llavors, el nen que para pren certa distància de la llauna, i de cop surt rabent de darrere d’un arbust en Nil Fabregó, que xuta la llauna amb totes les seves forces, i l’envia un bon tros enllà. Tots tres tornen a amagar-se.

    Asseguts en un dels bancs hi ha tres avis que parlen de l’últim Barça-Madrid, del gol d’en Neymar i el de vaselina de l’Alexis. Un dels avis és de l’Espanyol, i només fa que retreure el penal no assenyalat sobre en Cristiano Ronaldo. Evidentment, els altres dos avis no hi estan d’acord.

    De lluny, se sent:

    -Niiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiil!

     És la veu estrident de la Vicenta que crida el seu nét a sopar. En Nil fa el ronsa i espera al segon crit de l’àvia per acomiadar-se dels companys.

    Tothom va aixecant veles, i la plaça quedarà muda per un moments, com cada vespre, fins que tornaran a sortir els nens més ràpids, encara amb les postres a la mà. Es reprendran els jocs i les tertúlies fins que el camió de la recollida de deixalles començarà a repartir fressa i flaires. Aquest serà el senyal que ja és l’hora de retirar-se.

    Penseu que canviaran els cracs dels equips, però els ritus d’un barri són els ritus d’un barri, i es repetiran, dia rere dia, any rere any i generació rere generació. Som animals de costums arrelats.

    Ricard Jordà

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles