RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Narracions de l’alumnat’

  • Anecdotari: Una habitació d’hotel

    Un estiu, en un viatge que vàrem fer amb uns amics, vàrem recórrer Portugal. Com molts dies fèiem, vàrem parar a mitja tarda per buscar habitació en un hotel. Jo vaig demanar que primer la volia veure. Ens varen dir que sí, però que esperéssim que vindria una persona i ens l’ensenyaria. Mentrestant, les dones estaven a fora esperant.

    Estàvem asseguts al saló, i als pocs minuts vaig veure una persona que portava un manat de claus a les mans, i jo li vaig dir al meu company: “Anem, ja és aquí”. Passà pel davant nostre i digué “bona tarda” i nosaltres el saludàrem, ens aixecàrem i anàrem al seu darrere sense dir res. Ens vam parar davant l’ascensor, vam pujar i li vam donar conversa: “ Fa bon dia, hi ha molta gent en aquest hotel, estan de festes en aquest poble, etc.”. Ell ens va mirar i digué que sí, i no contestà gaire res més.

    Quan vam arribar al tercer pis, l’ascensor es va parar, ell baixà, nosaltres també, i continuàrem anant al seu darrere. Obrí la porta de l’habitació, es ficà a dintre, i nosaltres també. Es va girar, se’ns va encarar i ens digué: “Què volen?”. “Veure l’habitació”, li responguérem.

    La nostra sorpresa va ser quan ens va dir que aquella era la seva habitació. Nosaltres li vam explicar i li vam demanar disculpes, però al mateix temps ens vàrem enriolar de tal manera que vam sortir a fora al corredor rient i plorant com bojos.

    Per acabar-ho d’arreglar, vam tornar a recepció enriolats i les nostres dones enfadades perquè no els havíem dit res que anàvem a veure l’habitació. A més a més, resulta que el conserge ens buscava per ensenyar-nos les habitacions. Tot plegat va ser un cúmul de malentesos.

     

    Amadeu

     

    Share

    Article complet

  • Anecdotari: Una visita a l’hospital

    No crec que sigui una anècdota per a la secció “Experiències” de cap publicació per més local que sigui. Segons diu el diccionari, una anècdota és un fet particular, més o menys curiós, d’història o de la vida real. El fet que explicaré és ben particular.

    Era un dia d’hivern. No era gaire tard, però el dia començava a declinar o, el que és el mateix, es feia fosc. Amb el cotxe em dirigia a un hospital comarcal. A partir de les vuit del vespre no s’ admeten més visites i, per tant, no em podia torbar. No trobava aparcament. Hi havia un senyal de prohibit girar. Vaig mirar a un cantó i a un altre un parell de vegades i com que no venia ningú vaig fer un canvi de sentit i vaig poder aparcar el vehicle.

    Em dirigia a l’ascensor de l’hospital amb pas decidit, sentia uns passos lleugers que em seguien, però no en vaig fer cas. Vaig entrar a l’ascensor, vaig prémer el botó corresponent i cap amunt. En aquest curt trajecte em va passar el següent. Se’m dirigeix una senyora que em digué: “ja t’he vist com  has aparcat, no podies fer el que has fet, està prohibit! He apuntat la matrícula i et denunciaré!” Tothom ens mirava i la senyora anà repetint el mateix discurs. Al final, quan ja estava a punt d’arribar a la planta li vaig dir: “ ja sé que està prohibit. He vist que no venia cap més vehicle i per això ho he fet !” L’ascensor parà, vaig sortir com un llamp i em vaig dirigir a l’habitació del malalt corresponent. El cor encara m’anava de pressa, no entenia com aquella senyora es podia haver enfadat tant si no havia passat res i ella anava a peu.

     

    Maria C.

     

    Share

    Article complet

  • Anecdotari: Cosetes de l’estiu

    Recordo una nit que amb la colla buscàvem què fer. La gran idea va ser tocar timbres i sortir corrents. Quan ens en vàrem adonar, ja havíem donat la volta a tot el poble. Ens vàrem haver d’amagar al camp d’oliveres. Allà hi havia una nina penjada del coll en un arbre. Ens la vàrem emportar per seguir fent entremaliadures.

    Llavors va ser el moment d’amagar-se per tal de deixar-la caure des d’un edifici fins al carrer de sota, pel qual passaven, com cada nit, els adolescents del poble per pujar a l’ermita. Més d’un es va rebolcar per terra de la por que va passar.

    Aquests petits record d’entremaliadures innocents són els que t’agrada mantenir per sempre a la memòria.

    Laura

    Share

    Article complet

  • Anecdotari: Un carabrut

    Em vaig aixecar molt d’hora perquè l’avió sortia a les 8 del matí i havia de ser a l’aeroport dues hores abans.

    Vaig arribar a l’aeroport, vaig buscar el taulell on havia de facturar la maleta i vaig passar el control cap a la zona d’embarcament. Quedaven tres quarts d’hora per pujar a l’avió i tenia molta gana. Vaig buscar un lloc on poder esmorzar i em vaig demanar un suc de taronja i un entrepà.

    Vaig seure a la taula i vaig agitar el suc amb energia. Just en aquell moment em vaig adonar que la cambrera ja havia agitat el suc i que l’havia deixat obert. Vaig buidar l’ampolla sencera de suc a la meva cara.

    No vaig parar de riure durant una estona, i la gent de les taules del costat tampoc.

    Àlex

     

     

    Share

    Article complet

  • Anecdotari: Les presses no porten enlloc

    La vida és plena d’anècdotes. Aquesta història que us explicaré és un fet real. Qualsevol persona que sigui conductor d’un vehicle recorda un savi consell del seu professor d’autoescola: “conduir amb precaució”. Sovint ens n’oblidem.

    A vegades quan ens posem davant del volant d’un automòbil ens trasformem, a algunes persones, fins i tot, els genera certa agressivitat. Pensen que la carretera és seva i els dóna dret a tot. A d’altres, les presses ens poden fer una mala passada. Aquest va ser el meu cas en una ocasió i l’atzar va jugar a favor meu. Tot va quedar en un ensurt. Ara bé, vaig aprendre la lliçó.

    Fa anys conduïa el meu vehicle per una carretera secundària, camí cap a la feina. Coneixia a la perfecció cada corba, cada recta, en definitiva, tot el trajecte. Però, fins i tot, el conductor més experimentat no pot refiar-se’n. Aquell dia recordo que hi havia diversos cotxes darrere una excavadora. Tots l’anaven avançant. Aprofitaven qualsevol recta per fer un avançament segons la normativa de seguretat vial. Quan va ser el meu torn, ja havíem passat l’última recta i faltava encara un quilòmetre i mig per a un possible avançament sense perills. Feia estona que les presses m’havien envaït. Vaig cometre la imprudència temerària d’avançar en una petita recta de 150 metres entre dues corbes sense gaire visibilitat. Al darrere meu hi havia tota una filera de vehicles. Just a la maniobra d’avançament vaig veure que en sentit contrari circulava un cotxe. Per evitar la topada, vaig fer la intenció de tornar a incorporar-me darrere l’excavadora, però ja hi havia un automòbil, la conductora del qual em va deixar espai suficient, tot i que em va tocar el clàxon per la meva negligència. En el meu interior li donava tota la raó, perquè sabia que no era ni el lloc ni el moment idoni per fer un avançament correcte.

    Des d’aleshores quan em toca conduir deixo les presses a casa. Com diu un vell proverbi, “val més arribar tard que no pas no arribar mai”.

     

    Maria

     

    Share

    Article complet

  • Anecdotari: El cargolet

    Quan la Lídia era petitona, amb prou feines s’aguantava dreta, ens va passar una cosa de la qual encara ara, de tant en tant, parlem i riem una estona:

    Un dia assolellat de primavera estàvem tots asseguts quasi en rotllana a les pedretes del jardí. La Lídia amb les seves joguines, pilotetes, animalets de la granja, nines i sobretot les pedretes del jardí que posava i treia de la galledeta una vegada i una altra. La Laura, que era més grandeta, no parava d’anar amunt i avall amb els seus trastos. Jugàvem, xerràvem i, tot d’una, la Lídia remenant les pedretes va trobar un cargolet. No sé què li devia semblar allò, però abans de poder reaccionar ja el tenia a la boca.

    – No, Lídia, no. Això no es menja ! –li vaig dir.

    Ràpidament li vaig posar el dit a la boca desdentegada. Amb els crits la teníem ben espantada.

    La cara de la Laura va ser espectacular. No parava de fer ganyotes de fàstic. Però desprès  es va fer un fart d’explicar-li que era un cargolet amb banyes, que ara estava dormint i no el podíem despertar…

    Fina

     

    Share

    Article complet

  • Anecdotari: Un padrí atabalat

    El dia que es va casar el meu millor amic, tot varen ser problemes. Faltaven dues hores per a la cerimònia i encara no sabia el vers, no tenia el ram i tampoc em sortia bé el nus de la corbata.

    Després d’haver aparcat al davant de la fleca, a pocs metres de la floristeria i quan ja tenia les flors a la mà, em va resultar totalment impossible poder obrir la porta del cotxe.

    Nerviós per l’hora, pel sol que m’estava pansint les magnòlies, pel nus de la corbata i per la impotència del moment, vaig optar per sacrificar la porta del maleter que semblava la més vulnerable.

    Amb les eines d’un lampista, que canviava un fanal, i mentre ell m’aguantava el ram de flors, vaig començar a picar i a fer alçaprem. En principi semblava una feina fàcil, però com més picava més dificultats hi trobava.

    Després d’una bona estona, quan ja la porta se m’obria, varen arribar dos guàrdies municipals acompanyats de la flequera. Em varen agafar un per cada braç mentre em posaven les manilles. Vaig alçar el cap, amb la mirada fixada a la cara incrèdula del lampista, com si hagués quedat immòbil, amb el pom de flors a la mà.

    Encara avui guardo ben viva la silueta d’aquell senyor. Va ser en aquell instant quan vaig descobrir la imatge del meu cotxe aparcat a la vorera del davant, com si acabés de néixer un cotxe bessó.

    Han passat molts anys i ara la núvia em torna a saludar.

     

    Salvador

     

    Share

    Article complet

  • Anecdotari: Una impunitat interessada

    La meva afició pel futbol m’ha portat a moltes anècdotes, d’adolescent, que em podrien haver costat bastant car, però al final s’acabaven en això, en una anècdota.

    Una vegada, quan anava a l’institut, havien de fer un sorteig de la lliga de campions de futbol i, és clar, jo volia assabentar-me del rival que tocaria al Barça. Per això, aquell dia, em vaig col•locar a la darrera fila de la classe, ben silenciós, amb la meva ràdio. Mentrestant, el professor feia les seves tasques, jo a la meva.

    El problema va venir quan un company em va començar a demanar qui havia tocat. Aleshores, el professor va veure que se li escapava quelcom, va deixar passar una estoneta i, “pam”, em va enganxar. Llavors, com era lògic, em volia expulsar de classe i en aquell moment va començar a sortir empatia de dins meu per poder minimitzar les conseqüències.

    Com que ell era del Barça i també tenia interès en el tema, vaig passar d’anar expulsat de classe amb una notificació per als meus pares a escoltar el sorteig durant tota la classe.  Simplement el requisit era d’anar informant sobre el tema amb la potestat d’interrompre la classe si feia falta.

    Jordi

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    S’havia quedat de pedra, no se l’esperava aquesta! El fum de la cigarreta va fer que li caigués la bena dels ulls, com si durant molt de temps hagués viscut en un altre planeta.

    De cop es va adonar que feia uns quants anys que, a casa, cadascú feia la seva. Ningú es ficava en la vida de l’altre. La seva feina el tenia completament absorbit i li ocupava la major part del temps.

    Paral·lelament, la seva dona s’havia organitzat la vida i ben poques vegades coincidien en alguna activitat. Aquesta reflexió el va asserenar, va apagar la cigarreta i va cridar la seva filla:

    – Mira, Núria, tranquil·litza’t; tu ets normal, som normals! Nosaltres ja estem separats, el que passa és que no ens n’havíem adonat.

    M. Mercè

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    -Que vols ser normal? -exclama el pare amb cara de pomes agres.

    Aquesta exclamació li ressona constantment dins del cap. Com l’eco que es produeix quan estàs entre muntanyes.

    La Teresa i en Pere portaven molts anys de matrimoni. Aquest l’havien conservat amb l’ajuda de molt d’amor. Ara la Carlota els demanava que se separessin com la resta de famílies que, per algun motiu, que no era el cas d’ells, ho havien hagut de fer.

    Calia que la Carlota s’adonés que tenir els pares separats no era tot flors i violes, que era dur!

    En Pere tenia la solució. Agafà el portàtil, l’obrí i buscà al cercador: psicòloga familiar. Era l’única cosa que li passava pel cap.

    Laura

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles