Un estiu, en un viatge que vàrem fer amb uns amics, vàrem recórrer Portugal. Com molts dies fèiem, vàrem parar a mitja tarda per buscar habitació en un hotel. Jo vaig demanar que primer la volia veure. Ens varen dir que sí, però que esperéssim que vindria una persona i ens l’ensenyaria. Mentrestant, les dones estaven a fora esperant.
Estàvem asseguts al saló, i als pocs minuts vaig veure una persona que portava un manat de claus a les mans, i jo li vaig dir al meu company: “Anem, ja és aquí”. Passà pel davant nostre i digué “bona tarda” i nosaltres el saludàrem, ens aixecàrem i anàrem al seu darrere sense dir res. Ens vam parar davant l’ascensor, vam pujar i li vam donar conversa: “ Fa bon dia, hi ha molta gent en aquest hotel, estan de festes en aquest poble, etc.”. Ell ens va mirar i digué que sí, i no contestà gaire res més.
Quan vam arribar al tercer pis, l’ascensor es va parar, ell baixà, nosaltres també, i continuàrem anant al seu darrere. Obrí la porta de l’habitació, es ficà a dintre, i nosaltres també. Es va girar, se’ns va encarar i ens digué: “Què volen?”. “Veure l’habitació”, li responguérem.
La nostra sorpresa va ser quan ens va dir que aquella era la seva habitació. Nosaltres li vam explicar i li vam demanar disculpes, però al mateix temps ens vàrem enriolar de tal manera que vam sortir a fora al corredor rient i plorant com bojos.
Per acabar-ho d’arreglar, vam tornar a recepció enriolats i les nostres dones enfadades perquè no els havíem dit res que anàvem a veure l’habitació. A més a més, resulta que el conserge ens buscava per ensenyar-nos les habitacions. Tot plegat va ser un cúmul de malentesos.
Amadeu
