RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Textos de nivell suficiència’

  • Alguns microrelats inspirats en quadres…

    Microrelats inspirats en el quadre…

    Pageseta, de Dionís Baixeras

    L’espera

    Quant temps dec portar aquí? Almenys quinze minuts. en Ramonet sempre em fa esperar-lo una bona estona. Mira que li dic: “Si vols, quedem més tard”. Sort n’hi ha que estem a principi d’estiu, i el sol del matí és molt agradable. Les fragàncies del romaní la farigola s’entrelliguen amb els cops de vent de la muntanya. Que maques estan les flors, quins colors, quina alegria per al paisatge. quines ganes de viure, perquè ha plogut ben poc!

    Ja surten les ovelles a pasturar. Avui en Cisco també va tard… Els homes d’avui no són com els d’abans, els costa una mica doblegar l’esquena, i això de matinar, tampoc els agrada gaire. A veure, què podré guanyar amb aquests bolets? Al mercat d’Olot cada dia hi ha més competència… En Joaquim diu que els bolets no estan de moda, no sé on anirem a parar…

    Ep! Ja ve en Ramonet amb la tartrana. Déu-n’hi-do, ja era hora!

    Jordi Lafon (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

                                                                                      Dona cosint al balcó de Figueres, de Salvador Dalí

    Ho tenia tot

    Tot al seu voltant era una meravella. La Maria ho tenia tot.

    El seu marit ja havia procurat que no li faltés de res, tal com havia de ser dins el seu estatus social. Una llar al punt més alt de la ciutat, uns fills preciosos, unes vistes de les guals gaudia molt de tantes hores que li quedaven, perquè, de la casa no havia de tocar res, ja tenia qui li feia la feina. Tampoc havia de treballar fora de casa. La Maria dedicava hores i hores a fer punta al coixí asseguda al balcó, ja li agradava, era el que li havien ensenyat, i el que li havien dit que havia de fer, ser una bona esposa i una bona mare.

    I ho tenia tot, però no tenia res.

    Emília Pujol (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

    Cafè de Montmartre, de Santiago Rusiñol

    L’últim toc

    La Marie ja ho tenia clar, va tirar les espatlles enrere per deixar fluir un respir glaçat  com el vent de ponent que passa per les muntanyes nevades. I, mirant les mans d’en Ranier per la punta del nas, va xiuxiuejar lentament “jo ja estic”.

    Havia set un dia perfecte. Havia despertat amb el frec ferm d’aquelles mans traçant les corbes de les seves cuixes nues. Per fi havia pogut dormir fins l’alba amb el seu amant. Després, a les botigues, ell li havia comprat cada caprici sense demanar el preu abans. La Marie se sentia com una reina. Però el castell de núvols que ella havia construït dins de la seva ment es va desmuntar a la tarda, al cafè de Montmartre.

    -Com s’ho va agafar, la teva dona? Ha muntat un espectacle? -va preguntar.

    -No li he dit res – va contestar en Ranier-. Ella és fràgil, es moriria sense mi. No la puc abandonar.

    -És clar – va respondre la Marie amb tota la dignitat que podia trobar dins del seu interior destrossat.

    -Però no et preocupis, encara ens veurem. Et cuidaré tota la teva vida, t’ho prometo. Avui hem de tornar a les nostres cases, però demà et protaré verdures del mercat.

    -Oi, que bé, moltes gràcies -va dir la Marie amb una pausa carregada-. Jo ja estic.

    En Ranier va pensar que volia dir que ja estava del cafè i van marxar tranquil·lament fent-se uns petons per acomiadar-se. Però la Marie ja ho tenia clar. Quan en Ranier passés per casa no hi seria. Mai més seria a casa quan en Ranier la busqués.

    Mandalynn Hart (C1 – SLC de Vic)

    Share

    Article complet

  • Un poema inicial

    D’una terra (VI)

     

    És ara, quan la tarda va fonent-se,

    que penso en aquell sol de quan jo era infant,

    i veig la clara vall plena de boira

    i al fons la llisa mar blavosa i gran.

    A l’indret on a mirar-la em parava

    s’hi ajuntaven, en conflent suau,

    els caminals rogencs i tortuosos,

    plens de silenci i de profunda pau!

    Filla del cel, allà, la poesia,

    un dia vaig trobar de bon matí:

    en un tombant secret que jo sabia,

    vora el torrent humit la vaig sentir.

    Oh veu del rossinyol!, tu em descobries

    mons de bellesa, soledat i cel;

    en aquell punt, dins l’ànima naixies,

    meravellós, inconegut anhel.

     

    JOAN VINYOLI 

    Del recull De vida i somni, 1948

    (http://www.mapaliterari.cat/ca/mapa/guia/15/joan/itinerari-poetic-joan-vinyoli)

     

    Share

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents…

    La solitud d’un vell pescador

     

    És ara quan la tarda va fonent-se que penso en aquell sol de quan jo era infant i, mirant com es ponia, contemplava el retorn de les barques de pesca al port de Voramar.

    Com cada estiu, l’àvia Caterina m’esperava a l’andana, riallera i enèrgica, amb el sis-cents que acabava d’estrenar. M’abraçava amb força i deia: “Ai, Quimet, com has crescut”. Ho deia amb la il•lusió que deixés de ser tan escanyolit.

    Als matins vagarejava pel port i sempre volia ajudar -més aviat destorbava- a en Pere, un pescador amb una barba blanca que li emmarcava la cara, però que no amagava la cicatriu profunda de la galta dreta. Tenia un tarannà sorrut i solitari i quan els grans en parlaven , si t’hi acostaves, callaven…

    La meva curiositat pel seu passat  cada vegada anava creixent i em tenia més i més intrigat. Mai havia gosat demanar-li, però mentre l’ajudava amb les xarxes, sovint pensava i imaginava històries de mar i de dones, on en Pere era el protagonista.

    Fins que un dia vaig tenir la valentia i el cor fort de demanar-li com s’havia fet la cicatriu, esperant que em revelés aquell misteri que em tenia tan capficat. Per un moment, es va quedar palplantat i amb una mirada gèlida em va dir : “Fuig d’aquí, cony de vailet! No n’has de fotre res!”

    Aquella resposta tan freda i contundent em va entristir, però alhora enfortia el meu desig de descobrir el misteri. Dins meu creixien l’angoixa i el neguit, i em sentia incapaç d’asserenar-me perquè no en tenia la resposta.

    Passats uns dies, vaig decidir anar a visitar l’àvia Caterina, amb la intenció de treure’n l’entrellat. Se li van negar els ulls i amb un nus a la gola em va confessar que ella mateixa era la causant de tot.

    Em va explicar que una nit, quan ja dormia, va sentir un soroll a la cuina. Els gossos bordaven i, molt espantada, es va llevar. A la paret del passadís hi havia eines penjades. Va agafar-ne unes tisores. De sobte, es va trobar una ombra al davant i, sense saber qui era, les hi va clavar.

    Vaig quedar astorat! No m’esperava aquesta resposta: l’avia Caterina, la responsable de la cicatriu! Ara entenia l’actitud d’en Pere.

    Però en lloc de quedar satisfet amb la informació, la meva curiositat va anar en augment, què hi feia en Pere a casa de l’àvia? Ella no me’n va voler dir res, eren coses del passat i recordar-ho li feia mal.

    Volia saber què va passar de totes totes, i cap a en Pere em vaig dirigir. El sol ja començava a estar a la posta i hi havia una llum especial, al fons vaig divisar el vell pescador, feinejant com sempre, no parava mai!

    Em vaig acostar sigil•losament, no volia que m’enviés un envit i em fes fora: “Pere, l’àvia m’ha explicat la causa de la teva cicatriu!”, ho vaig dir ràpid i baixet, però em vaig apartar de sobte en veure la seva cara. Vaig quedar glaçat, el seu nas es va inflar, les orelles eren vermelles i els ulls li brillaven per la ràbia continguda, estava realment empipat!: “Doncs si ja ho saps, què carai hi fas aquí? Fuig, carai de vailet! No m’emprenyis o rebràs!”.

    Vaig fugir com un “llamp serè”, malgrat que no em donava per satisfet. Vaig tornar amb l’àvia Caterina i li vaig comentar el que havia passat. Com que em coneixia va pensar que no deixaria d’insistir, perillava la meva integritat física i m’ho va explicar: “En Pere venia a declarar-me el seu amor, i es va decidir un dia a la nit! Abans era un home atractiu i trempat, es feia amb tothom, però arran d’aquell fet es va tornar esquerp i solitari”. A l’àvia li sabia molt de greu, era un fet que li pesava, ella era la responsable del caràcter i del físic actual d’en Pere, però ho va fer per protegir-se, en cap moment li volia fer mal.

    Una història trista, vaig pensar. Ara veig en Pere amb millors ulls, intentaré fer-me amic seu per retrobar el caràcter alegre de la seva joventut. A fi de comptes, si tot hagués sortir bé, podria haver estat el meu avi.

    ___________________________________

     

    Grup de nivell de suficiència – Vic (Montse)

    Grup de nivell de suficiència – Vic (Llúcia)

    Grup de nivell de suficiència – Vic (Ariadna)

    Grup de nivell de suficiència – Manlleu (Gemma)

     

    Per veure altres propostes del grup S1 de Vic (Montse Baqué), mireu-vos la  Compilació narracions Seguim el fil S1.

     

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició