• Una descripció especial

    book-1014197_640

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps i el món que veia al meu davant era…

  1. IRMA

    14 des. 16
    16:29 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps i el món que veia al meu davant era de color oliva i blanc lluminós. Anava vestida amb camisa fosca, faldilla esgrogueïda, ampla i llarga. Portava un mocador gruixut lligat al cap, la calor era sufocant. Unes sandàlies negres i velles cobrien els meus peus, bruts i ressecs, i al terra descansava un enorme sac cendrós mig ple. Els dubtes m’envaïen i la suor es feia visible.
    Vaig observar el meu voltant i unes interminables fileres del que semblava ser plantes de cotó s’estenien més enllà dels meus ulls, ara incrèduls. Amb la mirada plorosa, veia els homes amb barret, camisa blanca i pantaló negre arrencant el fruit d’aquelles plantes, mentre les dones carregaven al cap feixucs sacs i cistells de vímet que vessaven de cotó. Homes i dones de color cantaven alhora amb gran passió sota aquell sol intens.
    A la llunyania, es distingia una gran mansió d’estil clàssic, de magnífiques arcades, finestrals transparents i envoltada de diminutes flors ataronjades, arbustos glaucs que pujaven per la façana i frondosos arbres centenaris que marcaven el camí, tot amb un aire ben senyorial i ple d’elegància.
    Ara sé on em trobava, allò era una plantació de cotó en un punt del sud dels Estats Units i jo era una esclava més, de color, atrapada en el temps.

  2. Sisco

    14 des. 16
    16:45 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps i el món que veia al meu davant era un món diferent del que havia vist en el meu somni, del qual no hauria volgut despertar mai.
    Era un món en el qual l’ètica i la humanitat estaven en un punt de referència molt present. La gent sentia empatia uns per els altres, s’ajudaven i compartien el que tenien, no hi havia guerres ni discussions. Ningú havia de sortir ni emigrar a un altre país, perquè no havia guerres. Tothom tenia feina en el seu país no hi havia treballadors parats, els polítics sabien manar, escoltar, i actuar davant les circumstàncies. Els impostos de tots els utilitzaven per a tothom, invertien molts dines en sanitat, educació, investigació i no hi havia partides per a l’exèrcit ni per a la construcció d’armes. No hi havia privilegiats ni portes giratòries per els polítics quan finalitzaven el seu mandat.
    M’he despertat amb una sensació de pau i tranquil·litat però quan he tornat a la realitat i m’he adonat que tot ha sigut un somni, m’he entristit perquè aquest món no és el que voldríem, però tinc fe que algun dia aquest somni es farà realitat.

  3. dolors

    14 des. 16
    18:05 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps i el món que veia al meu davant era un món totalment diferent al present. Em vaig trobar de sobte a l’època medieval.
    La vida quotidiana dels homes i dones girava entorn de dos coordenades:el tems i l’espai. El ritme de vida depenia de les hores de llum i els temps el mesuraven per les campanades de la església que tocaven cada tres hores. El treball manual per part de la classe no privilegiada que junt amb el desenvolupament progressiu de la ciutat,porta canvis econòmics.
    Les cases es componen de dos pisos i estan construïdes de pedra i fusta. El mobiliari de les cases era escàs tan sols tenien una taula,unes banquetes,un llit i un rebost.El material del matalàs era de palla.
    La cuina suposava un espai important,principalment per la presencia de la llar de foc que a la vegada que escalfava il-luminava la casa,els estris de cuina eren de fang,estany coure i ferro a més d’estovalles i draps.La seva alimentació era de cereals cuits i als mercats locals els proveïen de carn,peix,fruita i llegums i com excepció consumien espècies.
    Els diumenges és de tradició anar tota la família a missa i seguidament solen anar a beure a la taverna i divertir-se amb la poesia i la gresca desenfrenada.

  4. milagros

    14 des. 16
    21:58 #

    Quan vaig obrir els ulls,era a Anglaterra, més o menys els anys 1100 i he pogut veure amb claretat com eren i com vivien la gent d’aquella época.
    Era en un poble no gaire gran, però tampoc era un llogaret. La gent del poble vivía bàsicament del camp i dos cops per semana anaven als pobles veïns a vendre les seves viandes, moltes vegades feien intercanvi de productes.
    Era tot un espectacle veure homes i dones amb la seva cridòria anunciant el que tenien per vendre. també era un lloc on es concentraven pidolaires, delinqüents i molta canalla, tots ells intentaven aprofitar una badada per robar alguna cosa per menjar.
    Les cases eren de pedra,amb una cuina que era el lloc principal de la casa, tenia una xemenèia que servia per cuinar i era l’únic punt d’escalfor de tota la casa, no tenien vaixelles i menjaven tots a la mateixa olla on es cuïa una mena de caldo fet amb naps i altres verdures. al costat tenien una habitació on dormia tota la familia juntament amb els animals domèstics, cosa que els permetia sobreviure a les fredes nits de l’hivern.
    Els carrers eren un fangar, ja que en aquella época no es coneixie el clavegueran i tothom ho llençava tot al carrer, inclús vaig veure molta gent fent les seves necessitats enmig del carrer.
    També hi havia gent rica, eren els señor feudals, i eren el amos de totes les terres, les llogaven als pagesos a canvi de la meitat de totes les collites. Aquesta gent vivía en grans castells envoltats de criats,feien grans festes i ells sí que menjaven bé, tenien les cuines plenes de peces de caça com:perdius, conills,cèrvol, etc. Però aquesta gent tampoc eren nets,no es rentaven mai, o com a molt, un cop a l’any.
    També vaig veure que estaven contruint una esglesia, mare meva era espectacular veure com treballaven aquells homes sense cap mena de mesura de seguretat, molts d’ells queien i morien. La resta d’homes del poble, el diumenge treballaven gratis en la contrucció del temple.
    Un dia era a la plaça del poble on se celebraba una festa, hi havia molta gent, ballarins, prostitutes, trobadors que cantaven i un dentista que cridava molt,
    fent propaganda dels remeis que venia. Jo tenia mal de queixal i vaig entrar al carro del dentista par tal que me l’arranqués. No sé si va ser per la por que feia aquell home, que en el momento d’obrir la boca i veure aquells ganxos que es posaven dins, em vaig despertar.
    Així va acabar la meva visita a l’època medieval.

  5. emilia

    15 des. 16
    15:44 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps i el món que veia al meu devant era un altre.
    Em trobava en una de las naus de Cristóbal Colom, exactament en la “Pinta”, just en el moment que desembarcàvem.
    Per la meva era espectacular l’immens territori que veia sota els meus peus.
    Decidí separar-me de tots els altres, i indagar pel meu propi compte. Vaig agafar les coses mes necessàries per uns dies i me`n vaig a anar.
    Quan portava unes hores caminant vaig escoltar riures que semblaven de nens, m’acostí a poc a poc i quina va ser la meva sorpresa de trobar un poblat de persones molt diferents al que jo havia vist fins ara, i sobretot per las vestimentes que portaven, poc més que un tapall ells i una faldilla de fulles per a elles. Les seves cases estaven fetes de pals robusts i una pell d’animal per damunt. Quan es van adonar de la meva presència em van convidar amb gestes al fet que els acompanyés. El nostre idioma era molt diferent, però arribem a entendre’ns molt bé per mitjà de gestos. Em van a ensenyar com vivien, les eines que usaven per caçar i pescar. El poblat estava envoltant de grans muntanyes amb una cascada on l’aigua anava a parar a un ample riu que semblava de plata pels reflexos del sol.
    La gent tenia assignada una tasca cada un, d’aquesta manera tot funcionava correctament, però si sorgia algun problema entre ells, demanaven consell al més gran de tots ells.
    Quan portava un temps vivint i gaudint de totes aquestes meravelles, vaig veure com s’acostaven al poblat les persones amb les que havia embarcat, VA DECIDIR TANCAR ELS ULLS.

  6. fran

    16 des. 16
    10:28 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descubrir que havia viatjat en el temps i el món que veia al meu davant era mol diferent.
    Havia viatjat al futur,tot era molt diferent,.els edificis,les ciutats,cotxes que volen.La gent portava
    una roba totalment diferent, molt rara.Vaig haver d’adaptarme a un nou estil de vida,no coneixia a
    ningú.La gent semblaben robots.També havia canviat la forma de parlar,era bastant dificíl dènten dre. El que mes en va cridar látenció era la forma dels aliments;eren pastilles de diferent formes i
    colors.La vida a la mare terra, haviacanviat per a pitjort tot era una bogeria.Havien desaparegut
    els boscos i la natura.Tot era un caos del consumisme,sort que vaig tornarme a adormir, i quan
    vaig tornar-me a.adormir,i quant et vaig despertat,havia tornat al passat.M’agrada veure que tot havia tornat a ser com ho havía deixat..

  7. M.Eulàlia

    16 des. 16
    20:04 #

    Tot va començar, veient a les nou del vespre, un programa de televisió on tot el tema es centrava en el primer judici a favor dels « nens robats», entre el 1970 i 1990.
    Aquella nit me’n vaig anar a dormir amb el pensament profund i inquiet de tot el que vaig veure en aquell programa tan inoportú per a mi. Volia adormir-me, però què va,,no podia,,,,.Al final em vaig adormir. Crec que va ser un somni, una cosa estranya, ho estava somiant? , o ho estava vivint? No ho sé,,, el cas és que em vaig despertar el 23 de novembre de 1984, fa exactament 32 anys, era el dia que va néixer la meva filla.
    Era divendres , em vaig llevar molt aviat, estava nerviosa i contenta al mateix temps, feia fred i encara era fosc, però seria un dia radiant, el sol brillaria i no hi hauria boires , en fi tot es conjuntava amb els bons auguris que s’apropaven .
    Vaig anar a treballar com un dia normal a les set del mati, les hores passaven i el metge no trucava, no hi havien notícies, ja eren les 12 i encara res de res, era una sensació molt angoixant, no sabia si havia nascut o no, no sabia si era nen o nena, era insostenible tota aquella situació.
    Quan, per fi , a les 12,45 minuts va trucar el telèfon, i, us ho podeu creure, era el metge dient que ja havia nascut i que era una nena, no sabeu quanta llum d’alegria em va omplir el meu cos, quina sensació més enriquidora i satisfactòria vaig tenir.
    De sobte em vaig despertar i em vaig adonar que allò era, o havia sigut un somni , que havia tingut la seva veracitat i que fou produït pel programa tan inoportú que vaig veure aquella nit.
    Quan em vaig despertar vaig córrer a buscar llapis i paper i em vaig posar a escriure. Crec i afirmo, que s’ha d’anar molt en compte en fer programes, o donar notícies, on la sensibilitat de moltes persones pot ser greument afectada. Crec que el tema dels «nens robats» és verídic i existeix, però penseu que també hi ha multitud de nens adoptats, que no han sigut robats, i aquests nens que han sigut «legalment» adoptats són persones normals com tu i com jo, i en el dia a dia d’aquests nens, que ja tenen els seus dubtes del perquè han sigut donats a uns pares no biològics, no els hi posem, si us plau, a sobre, el dubte de si han sigut robats.

  8. josefina

    18 des. 16
    19:09 #

    Quan vaig obrir els ullls vaig descobrir que havia viatjat en els temps i el món que veia al meu davant era el present del que está vivint un dels continents del món, Àfrica. Estant en el mateix segle.
    Estic veient en primera persona la pobresa que envolta aquesta pobra gent i tan poc avançada perquè no interessa a uns quants. No per mitjans perquè és un continent ric en minerals i petrolí .
    Estic veient com vien en cases petites sense aigua potable, que han d´anar a buscar les dones,pobres. Quina vergonya en aquest continent no tenim cap dret, no tenen ni carnet d´identitat, no existeixen.
    Els nens jugant, alguns van al col.legi, tan petits alguns desnodrits. Estic veien com hi ha gent que els està ajudant, són voluntàries de les ONG.
    Què bé|
    Veig com les ensenyen a millorar la productivitat de les terres de conreu i per construir i rehabilitar sistemes d´aigua. També a ser conscients de la higiene necessària de l´aigua.
    Estic contenta que aquesta gent estigui aquí però també trista per les necessitats que pasen aquestes pobres persones. Tot això canvia molt quan ho veus amb els teus propis ulls, com jo ara.

  9. josefina

    18 des. 16
    19:09 #

    Quan vaig obrir els ullls vaig descobrir que havia viatjat en els temps i el món que veia al meu davant era el present del que está vivint un dels continents del món, Àfrica. Estant en el mateix segle.
    Estic veient en primera persona la pobresa que envolta aquesta pobra gent i tan poc avançada perquè no interessa a uns quants. No per mitjans perquè és un continent ric en minerals i petrolí .
    Estic veient com vien en cases petites sense aigua potable, que han d´anar a buscar les dones,pobres. Quina vergonya en aquest continent no tenim cap dret, no tenen ni carnet d´identitat, no existeixen.
    Els nens jugant, alguns van al col.legi, tan petits alguns desnodrits. Estic veien com hi ha gent que els està ajudant, són voluntàries de les ONG.
    Què bé|
    Veig com les ensenyen a millorar la productivitat de les terres de conreu i per construir i rehabilitar sistemes d´aigua. També a ser conscients de la higiene necessària de l´aigua.
    Estic contenta que aquesta gent estigui aquí però també trista per les necessitats que pasen aquestes pobres persones. Tot això canvia molt quan ho veus amb els teus propis ulls, com jo ara.

  10. jordi

    14 gen. 17
    12:05 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps i el món que veia al meu davant era el de la pastisseria on treballava els caps de estmana i dies festius quant tot just tenia dotze anys.Eren altres temps i les llepolies em feien una il·lusió que ni us imagineu.Per Tot Sants els panellets m’agradaven tant,que quan m’enviaven a fer un encàrrec,n’agafava tres o quatre per fer camí.Si havia d’ajudar a l’obrador,de tant en tant,també en menjava algun.El senyor Antoni no s’enfadava pas.Ell era l’amo i els dissabtes a la tarda anava al cafè a jugar a cartes.La seva dona,la senyora Montserrat,m’enviava a dir-li que ja eren les vuit.Sempre em contestava,enfadat,que ja ho sabia.
    Deien que la nata era el millor que treballava el senyor Antoni.Muntar la nata és tot un art i un cop es posa a la mànega pastissera per omplir lioneses o tortells,s’ha de bufar perquè sinó explota,al sortir l’aire que havia quedat entremig.Ell fumava picadura i una vegada recordo que amb els dits,va treure d’una lionesa una volva negra de tabac que al bufar,sense treure’s el cigarret de la boca,havia anat a parar dintre la mànega.Tot i així,que bones eren aquelles lioneses.

Curiositats


Cursos


Arxius