1. IRMA

    11 gen. 17
    22:58 #

    ELS RECORDS DE L’AVI

    Era a casa de l’avi, la neu ens havia agafat de sorpresa, i sense llum ens esperava una llarga nit a la claror de les espelmes. L’avi era pacient i tolerant, però havia sigut molt dinàmic i rebel de jove. A mi em fascinaven les antigalles i, com de costum, vam pujar a les golfes enmig de la penombra. Entre baguls i caixons de robes i estris vaig descobrir un cofre de fusta que mai havia vist. No gosava obrir-lo i vaig preguntar-li ben intrigada:
    –Avi, què hi ha aquí dins?
    –Hi ha part de la meva vida –em va respondre.
    –M’ho pots explicar? –la curiositat m’envaïa.
    L’avi, amb tendresa, va aixecar la tapa… recordo molt bé una entrada de cinema, un mocador brodat, un collar de gosset, una rosa assecada, una recepta de galetes, un titella, una capsa de colors, dibuixos i moltes fotografies de l’àvia. Cada petit detall amagava una història que em revelava quelcom més d’ell. Era un romàntic, compassiu i generós, sensible, rialler i molt hàbil dibuixant.
    L’emoció d’aquella nit em va encoratjar a conservar les meves pertinences sentimentals al meu propi bagul. De fet, encara escolto l’avi dient-me:
    –Pensa bé els petits objectes que guardis… perquè ells reviuran la teva vida quan potser ja no te’n recordis.
    I ara, als meus seixanta anys, entenc i valoro cada una de les seves paraules.

  2. Milagros

    12 gen. 17
    17:38 #

    Recordo amb anyorança les anècdotes que m’explicava la mare de la meva infantesa, era tant petita que no sé si els records que tinc són fruit de les seves explicacions o són imatges reals que em van quedar gravades.
    El meu poble era un poblet de uns 500 hábitats,és a dir, petit, els carrer no eren llargs, tothom es coneixia, i la mitjana d’ edat de la población era alta.
    Al meu carrer hi vivía una senyora d’uns 40 anys.Era baixeta, grassona, afable i molt generosa. Que n’era de bona l’Alicia!. Jo la visitava diariament, ja que per mi aquella casa era especial, tenia el terra amb unes rajoles molt boniques i fins a mitja paret hi havia un sòcol de rajoletes petites, tot un palau per mi, ja que casa meva era més humil.
    L’Alicia no tenia fills, suposo que per aquest motiu jo era ben rebuda sempre. El problema que hi havia era que la dona tenia tota la cuina plena de xoriços penjats del sostre, fruit de la matança. Quan feia una estona que era a casa seva, jo li deia.
    -Alicia me aburro, dame una cosita–l’Alicia em deia.
    –Yo no tengo niños, por tanto no tengo juguetes. Jo mirava el sostre i deia –Pues dame una cosita de esas coloradas.
    Es així com quasi cada dia jo berenava dues vegades.
    L’Alicia encantada, jo tiparrona, i la mare avergonyda.
    Són aquestes petites coses les que deixen petjada en les persones.

  3. jordi

    14 gen. 17
    11:37 #

    La Iaia
    La mare de la meva mare era la iaia.La mare del meu pare era la padrina.Àvia era per gent d’alta volada,o el que es el mateix,per gent que figurava i tenia molts bens materials.Bé,avui us vull parlar de la iaia.
    Si un pastís de nata és bo,ella és boníssima,si una cirera és dolça,ella és dolcíssima.Fins i tot quand ens renyava ho feia d’aquella manera que ni t’ofenia i molts dies després et semblava el millor consell que t’haguessin donat mai.Perquè la iaia Elvira ho feia tot bé.Escoltar la seva jove en tornar del mercat,fent-li veure que tot el que li explicava li interessavamolt,parlar i defensar el seu fill,que s’adormia tot menjant a taula,potser perquè no li agradava el que es deia i una mica també per el seu tarannà ensopit i poc xerraire.Ella sempre era a casa.No tinc cap record d’anar amb ella pel carrer,ni tan sols pels volts de la masia,mes enllà de l’hort on sí que li agradava anar-hi per collir verdures que després prepararia per menjar.Recordo especialment un bacallà esqueixat que feia.El comprava al Nasi,un home que passava a vendre per les masies amb un carro tirat per una mula i que,amb ulls d’avui,diríem que era un autèntic supermercat.Al bacallà,un cop esqueixat,hi tirava pebre vermell i oli amb gust d’all.Ho he fet milers de vegades com ho feia ella i l’únic que he aconsseguit és el plaer del seu record.Mai el gust que ella hi donava.Després de cinquanta anys el segueixo fent cada setmana.Així gaudeixo del seu record.
    La iaia era afable,encisadora,tendre,sensible,pacient,perseverant,compassiva i maca com les flors més boniques que conegueu.

  4. dolors

    16 gen. 17
    18:18 #

    Era l’any 1962 quan la nit de Nadal va produir-se la nevada més copiosa que es recorda, un metre de neu,jo tant sols tenia 5 anys, recordo clarament la sorpresa dels meus pares i el problema que representava tanta quantitat de neu caiguda en poques hores.
    La meva àvia patia per les seves gallines ja que el pes de la neu va ensorrar el sostre del galliner,també recordo el curiós que era el galliner ja que les gallines passaven de la part baixa de la casa a dalt del terrat a través d’unes barres pròpiament dites de galliner de manera escalada per al seu excés perquè elles gaudien de claror i sol .Per sort,les gallines,intuïtives no es van moure de baix i encara que s’ensorrés el galliner no els va passar res. Per altra banda tots els veïns van fer pinya per obrir camí pels carres amb pales per tal de recupera la normalitat,per poder arribar a Cal Pi o al forn de Cal Roca o Cal Llonch o a Ca la Màlia.
    A la Plaça dels Caiguts hi jugàvem amb els fills de Don Quirino, un professor granadí que tenia 6 fills i que vivia a les cases del mestres. Com podeu comprendre el primer que vam fer els més grans va ser fer un ninot de neu i una guerra de boles que feien tremolar de fred.
    Don Quirino era un professor afable i a la vagada auster els alumnes l’estimaven molt.Ell sempre deia: “primer educació,seguida de bona formació”.
    Els comentaris dels veïns eren com resoldre els problemes de llum i aigua ja que las línies elèctriques eren febles i les canalitzacions de plom tendien a glaçar-se. Els més hàbils i competents posaven mans a l’obra per solucionar el problema.
    Jo, que en tot moment voltava per l’entorn dels pares i germà per la novetat de la situació, la iaia prop de la llar de foc que era l’únic que teníem per escalfar-nos.

  5. Manuel

    17 gen. 17
    16:44 #

    Tindria jo entre set i vuit anys quan això va passar, en aquell temps vivia al Prat de Llobregat amb la meva família, i la meva mare els dissabtes a la tarda solia portar-nos als meus germans i a mi al cinema a veure la sessió doble que feien al Monmari , que era a la plaça de l’ajuntament, a uns tres-cents metres d’on vivíem.
    Aquell dia no m’estava agradant massa el programa cinematogràfic que hi feien. La primera pel·lícula va ser un musical dels que no s’acaben mai, després el No-Do i per acabar-ho de rematar una pel·lícula de por, molt fosca i en blanc i negre, on el ninot d’un ventríloc prenia vida, o era bogeria de qui ho manipulava, no recordo bé. La cosa és que jo, que era el més petit dels germans estava assegut al costat de la meva mare, al seient més proper al passadís lateral dret, i tapant-me els ulls, ja que em feia molta por la peli.
    Com ja he dit, la pel·lícula era molt fosca i com a conseqüència el cinema també ho estava, quan de sobte la meva mare incrèdula mira el meu seient i veu que no hi sóc, la pobra espantada li pregunta a la meva germana gran:
    – Has vist el teu germà? Estava aquí assegut al meu costat i abans quan he mirat s’havia quedat adormit.
    Però la meva germana no m’havia vist aixecar-me.
    La meva mare plena d’ímpetu va agafar els meus germans de la mà i va anar directa a la porta de sortida del cinema a preguntar-li al porter, que era amic del meu pare:
    – Has vist sortir al meu fill petit?.
    I aquest li va contestar:
    – No, no ha sortit ningú des que va començar la segona pel·lícula, a més jo conec al teu fill i me n’hauria adonat.
    La cosa és que al cinema es va organitzar una escrupolosa recerca del nen perdut, que no era altre que un servidor. Van buscar al bar, als lavabos d’homes i de senyores, fins que van parar la pel·lícula i van encendre els llums.
    Estava assegut i adormit quatre files més avall sense assabentar-me de res.
    Ja de camí a casa meva, quan faltaven uns cinquanta metres vaig tenir consciència d’on estava i li vaig preguntar a la meva mare:
    – Ja s’ha acabat la pel·lícula?
    I la meva mare tota incrèdula em va preguntar:
    – És que no te’n recordes de res?
    I jo li vaig contestar:
    – No, però tinc molta gana i molta son.
    El dilluns següent la meva mare em va portar al metge i aquest li va dir:
    – Senyora no es preocupi, al seu fill no li passa res, només que és somnàmbul.
    Somnambulisme que he patit fins als trenta anys aproximadament i que ha fet que em passin històries, com a mínim curioses, i de les que jo diria que aquesta és una de les poques que es poden explicar.
    O no es veritat i tot ha estat un somni.

Curiositats


Cursos


Arxius