• Per llepar-se’n els dits!

    A casa nostra -diuen- no és pas un lloc on es menja malament, i no em refereixo especialment a la qualitat o estrelles dels restaurants, que també n’hi ha.

    Parlo, en general, de com ens agrada menjar, tant si som golafres (ens agrada menjar molt) o llepafils (molt primmirats en allò que mengem). Per cada festa que celebrem, tenim una menja: tortell de Reis, coca de Sant Joan, bunyols de Quaresma, crema de Sant Josep, la mona de Pasqua, panellets per Tots Sants… I això només parlant de postres (sí, en femení i plural, sobretot!). I en tindríem més, com ara torradetes o croquetes de Santa Teresa, postres de músic o grana de capellà, braç de gitano i pastes diverses (ensaïmades, magdalenes, croissants…). Fixeu-vos que en altres llengües, la paraula pasta no existeix amb aquest significat que li donem nosaltres (“Per esmorzar menjo una pasta.”) Ah! I no us escandalitzeu si algú us diu que li agrada molt la pasta fullada, que no deixa de ser el que en castellà en diuen hojaldre, o pasta de full (què us pensàveu, eh!?).

    També tenim pastissos o dolços típics de zones concretes com ara els borregos de Cardedeu o el pa de pessic de Vic (penseu que bizcocho és castellà).

    I arribem al xuixo, un dolç de forma més o menys cilíndrica farcit de crema, fregit i recobert amb sucre, que a Badalona anomenem tornemi. Tot i que aquesta paraula no la trobareu al diccionari, si veniu a Badalona, demaneu-ne un. També diem micaco per referir-nos a la nespra, que com que és un mot femení el farem acabar amb –a. I aquest mot badaloní sí que té una entrada al DIEC. A més, aprofitant que són les Festes de Maig, podeu venir a tastar (el menjar el tastem per veure si ens agrada, no el provem) la coca de Sant Anastasi, un nou dolç que, acompanyat amb xocolata, mengem per berenar (no el berenem) el dia del sant.

    Després de tantes postres de què hem parlat (i de les que no ho hem fet) sembla, doncs, que sí, que els catalans som gormands (i les catalanes, gormandes). Ens agrada el bon menjar.

     

    Si voleu conèixer més dolços o pastissos catalans, feu clic en aquests enllaços.

    https://condislife.com/ca/2021/10/14/postres-catalans/

    https://www.cuina.cat/actualitat/tendencies/9-dolcos-tradicionals-de-catalunya-que-has-de-tastar_200477_102.html

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • És compondre o composar?

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • “Digues que m’estimes…

    …encara que sigui mentida, ens deia Montserrat Roig. I és que, qui no vol sentir-se estimat i estimar? Moltes cultures -per no dir totes- tenen un dia dedicat als amants, a les parelles, a l’amor, en definitiva. A Catalunya tenim el nostre, Sant Jordi, que s’enamorà d’una princesa i la salvà del drac; i la sang que va sortir-ne es va convertir en una rosa… 

    També hem creat el llenguatge per dir, per dir-nos, paraules d’amor. I ens fem petons (no els donem!) o besades. També ens fem un bes (una altra manera de dir petó) i abraçades. I és que abraçarse, besar o petonejar és de les coses més antigues i universals que fem les persones. També ens amanyaguem, és a dir, ens fem amanyacs o ens fem amoretes per demostrar el nostre enamorament (oi que coneixeu l’expressió “Qui tira pedretes, tira amoretes”?).  

    I si volem flirtar o flirtejar (formes ja catalanes que venen de l’anglès flirt, galantejar), és a dir, tenir una relació amorosa més curta i superficial, és habitual tirar-se floretes (en castellà piropo, compliment i galanterie en francès o complimento en italià). 

    Festejar -que ve de l’expressió fer festes a algú amb la intenció de tenir-hi relacions- també és fer carícies, moixaines, manyagueries o carantoines. Curiosament, abans, en algunes cases hi havia festejadors, que eren uns pedrissos situats a la part interior, a banda i banda d’una finestra, per seure-hi, conversar, coquetejar… i el que us vulgueu imaginar! 

    Quan ens hem encaterinat d’algú (o amb algú), li diem paraules dolces, amoroses, melindroses: estimat meu o estimada meva, amor meu, nino o nina… Si és que li diem carinyo, li estem dient un castellanisme (igual que si diem “El roce hace el cariño”, que en català seria “L’amor és fer-se” o -per què no- “La fricció desperta passió”). 

    Però dissortadament, a vegades l’amor se’n va. I l’enyorem (amb -e). Aleshores, per consolar-nos (o no!) llegim poemes i escoltem cançons que ens ajuden que l’enyor no sigui tan enutjós. 

     

    Us deixem amb un seguit d’enllaços que us portaran a diversos poemes i cançons d’amor. Gaudiu-ne! 

    https://ja.cat/G2JsA poemes traduïts al català 

    https://www.naciodigital.cat/noticia/178158/10-poemes-amor-aquest-sant-jordi  

    https://www.youtube.com/watch?v=c8e5jDw_KXM  T’estimo, Llach 

    https://ja.cat/r4cRY  Paraules d’amor, Serrat 

    https://www.youtube.com/watch?v=5qsG5uHAI3E  Els vells amants, Serrat 

    https://www.totnuvis.net/blog/les-millors-cancons-damor-en-catala-teu-casament/       

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • És correcte “medir” en català?

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Vols fer un curs de català?

    A l’abril comencen els cursos del tercer trimestre dels cursos de català.

    Els cursos del CNL estan oberts a tothom. Han de ser persones majors d’edat o de 16/17 anys si no han fet tota l’escolarització a Catalunya.  

      • La inscripció general serà el 28 i 29 de març i es farà en línia, a la web https://inscripcions.cpnl.cat/.  
      • Les persones que hagin fet un curs de català al CPNL durant l’últim any tindran matrícula preferent des del dia 24 (a les 9 h) fins al 25 de març (a les 23.59 h). 

    Aquest trimestre oferirem cursos de català de tots els nivells, des del bàsic fins al nivell superior de català (C2). 

     La gran majoria de cursos que oferim són presencials, però també n’hi ha amb modalitat virtual (classes en directe amb docent a través de la plataforma Teams) o en línia (autoaprenentatge amb Moodle, amb tutoria i sense horaris). 

     Els cursos tenen una durada de 45 hores (excepte el C2) i permeten obtenir la titulació oficial que acredita els coneixements de llengua catalana. 

     Les classes d’aquest trimestre començaran el 4 o 5 d’abril i acabaran el 20 o el 21 de juny. El curs de nivell superior (C2) serà intensiu i acabarà al juliol. 

     Al web i a les xarxes socials del CNL hi trobareu tota la informació dels horaris, dels nivells, dels preus i de tot el que està relacionat amb aquesta nova inscripció. 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Bruixa, més que bruixa!

    Heu sentit alguna vegada insultar una dona dient-li bruixa? Oi que sí?

    Doncs bé, el passat dia 26 de febrer, el Parlament reconeixia les dones acusades de bruixeria com a “víctimes d’una persecució misògina”. La intenció era reparar la memòria històrica de les dones injustament condemnades, executades i reprimides al llarg de la història per bruixeria.

    I aprofitant aquest fet i que som (no estem) al mes en què se celebra el 8M, Dia Internacional de la Dona (amb totes tres inicials en majúscula, i 8M sense guionet) aprofitem per fixar-nos, especialment, en el lèxic d’aquests camps semàntics. Però no us penseu que parlarem d’escombres i barrets…

    En aquests dos paràgrafs anteriors, ja ens podem fixar en algunes paraules: bruixa i bruixeria (que escrivim amb una -i davant de la -x). També tenim bruixots, justament una de les poques formes masculines que deriven d’un femení. Potser és perquè a Catalunya la major part de persones cremades per bruixeria van ser dones?

    Realment es van produir actes misògins i feminicidis, com en diem ara. En una societat patriarcal com la d’aleshores, les dones vídues (o viudes), solteres o estrangeres (amb -s, com a estranyes, que és com se solien veure la majoria de persones migrants) quedaven indefenses, desemparades (amb -e com a Empar); eren vulnerables.

    Després d’alguna desgràcia (inundacions, epidèmies, etc.), s’iniciava una caça o cacera de bruixes, ja que es considerava que era culpa d’aquestes dones perquè havien fet un pacte amb el maligne (el diable). Els mal anomenats judicis a què les sotmetien es basaven en deduccions i testimoniatges falsos dels propis veïns (fixeu-vos que l’adjectiu que va darrere de dues paraules de gènere diferent fa la concordança en masculí com falsos). Una simple baralla veïnal (amb dièresi) amb renecs, insults i malediccions era suficient per inculpar-les de crims imaginaris. No hi havia proves (no ens deixem la forma hi d’aquest verb!), només l’autoinculpació de la mateixa bruixa que signava després de ser brutalment torturada. I la condemna per fetillera era cremar-la a la foguera.

    Se les considerava metzineres (que enverinaven), però de fet eren persones que coneixien molt bé els beneficis de les herbes. Habitualment eren remeieres, llevadores o curanderes que assistien, justament, els seus veïns per guarir-los d’algun mal.

    I diuen que això passava a Catalunya entre els segles XV i XVII…

    Si voleu més informació sobre el tema de la bruixeria a Catalunya podeu seguir aquest enllaç.

     

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • És correcte “valla”?

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes

    Les festes de Carnaval solen ensopegar-se pel febrer, en ple hivern i amb un fred que pela! Però això no fa que la gent es quedi a casa seva, al costat de l’estufeta o el radiador.   

    El Carnaval és una celebració que té molta tradició a casa nostra. Imagineu que ja els romans celebraven unes festes, les Saturnalia, en què es permetien els jocs d’atzar i invertir l’ordre social (els esclaus feien de senyors i fins i tot podien seure a taula). És clar, però, que d’aleshores ençà les coses han anat canviant…  

    Des de ja fa una bona colla d’anys, el Carnestoltes se celebra uns dies abans que comenci la Quaresma, durant la qual sembla que no es pot menjar carn ni tenir segons quins tipus de relació (ja m’enteneu, oi?). Per aquest motiu la gent aprofita els dies anteriors per esbarriar-se, com deien les nostres àvies.  

    La festa (que tant en podem dir Carnaval o Carnestoltes, amb majúscula) comença amb l’arribo, com es diu tradicionalment (un mot que, per cert, no trobareu al diccionari perquè en català correcte és arribada), del rei Carnestoltes, que serà qui manarà després de llegir el seu pregó.   

    La gent surt amb màscares i tot tipus de disfresses per anar a balls, a festes o a la rua. Als carrers hi regnarà el batibull, el desgavell, la gatzara, la grescaI tot això que s’havia iniciat el Dijous Gras o Llarder (sí, sí, el dia de la truita, de la botifarra d’ou, dels llardons, amb coca o sense, etc.), acaba el Dimecres de Cendra, el dia de l’enterrament de la sardina (tot fa pensar que aquesta expressió també té connotacions sexuals… Què en penseu?) També és el dia que es crema el ninot que representa el rei Carnestoltes. I arribada la Quaresma, ve el dejuni: els bunyols, el bacallà i les arengades que no vam enterrar. 

    Fixeu-vos que passem de menjar coses més aviat greixoses i a base d’ous (no en va és l’època que més ponen les gallines) a menjar peix, un producte no gaire valorat a l’època en què l’Església va establir els hàbits i els períodes religiosos que regeixen el calendari cristià.  

    De fet, es van cristianitzar unes festes, uns carnavals (ara en minúscula perquè és en plural) que estaven molt arrelats i que duraven molts més dies i setmanes, tal com diu el refrany que hem posat per títol. De set setmanes vam passar a set dies, què hi vols fer!  

    Finalment, us recomanem que escolteu aquesta peça musical de Camille Saint-Saëns, el Carnaval dels animals. No us la perdeu! 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • De jocs lingüístics i diccionaris

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: ‘Vet aquit’, que la gramàtica no ens tregui la son!

    Els parlants del català sovint ens preocupem per saber si parlem correctament, si aquesta paraula es diu així o aixà, si és un castellanisme o no… Per acabar-ho d’adobar, fins i tot hi ha qui ens corregeix quan escrivim a les xarxes…

    Això pot ser positiu (ens interessa la nostra llengua i volem usar-la correctament), però també pot tenir conseqüències negatives: acabem pensant que és massa difícil o eliminem expressions perquè creiem que no són bones. Potser els nostres avis i àvies, sense saber de lletra, parlaven una llengua més genuïna que no pas nosaltres. I no em refereixo a l’ús de castellanismes o anglicismes. Dic parlaven, amb la família, els veïns, les companyes de la fàbrica…, d’una manera espontània, un tret que caracteritza la llengua oral, alhora que enraonaven, creaven formes diferents de les que accepta la gramàtica. Es pot dir que aquestes formes ens les hem reprimit perquè pensem que no són adequades. Qui no recorda haver dit o sentit “aiga” i “dugues”? Qui no ha sentit dir “al col·lègit li han donat un prèmit” o “als biciclistes els fa mal el jonoll”?, “vagila que s’han etivocat”?, “sortirem de voleiu i anirem al carrer de Marc i al teiatru”?, “avui de tall hem menjat llomillo”?… Vet aquit!

    Són formes espontànies, orals, que correspondrien a un llenguatge col·loquial, fins i tot vulgar… Tanmateix, cal que ens les corregim si les utilitzem en aquest registre i aquest canal? Hem de diferenciar el català estàndard del col·loquial (per cert, aquest últim molt més ric!) i el canal escrit de l’oral. No les han d’usar els locutors quan estan treballant, per exemple, ni seria bo que les féssim servir qualsevol de nosaltres per escrit. Però en converses informals, tirem pel dret! No ens amoïnem tant per com parlem i fem-ho. Creem formes noves i enriquim la llengua. No ens deixem portar per un excés de normativització i desempalleguem-nos de prejudicis de correctors. Xalem xerrant!

    Si voleu conèixer més opinions sobre aquest tema, podeu clicar en aquest enllaç.

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet


Segueix-nos a:

      

Categories


Inscripcions al setembre. Clica per a més informació!


Núvol d’etiquetes


Comentaris recents

  • Laia: A l’escola dic molt “no apretis tant fort” quan els nens i nenes escriuen, com ho hauria de...
  • Teresa Fernàndez: Hola, Anna! Hi ha adjectius que tenen flexió de nombre i de gènere, i d’altres que només la...
  • Anna Pell: I marrona es pot dir? A l’habitació hi ha una cortina marrona. Entenc que sí, per allò que és com...
  • Jordi: Bixumets s’utilitza amb el verb, “fer bixumets” quan algú o algun fet aliè, una ridiculesa, provoca vergonya a...
  • Laura: Que bé! No sabia raonar la diferència. Gràcies.

Enllaços


Històric