• Poesia i plaer

    Escrit per el 10 de Maig del 2012 a les 9:36 a: General, Intermedi 1, Intermedi 2, Intermedi 3

    Estem treballant poesia a la U4 del nostre llibre d’intermedi 1, n’hem parlat per Sant Jordi, us estem animant a participar al concurs “El tren, un món de poesia”. Fins i tot alguns ens hem atrevit a escriure un haiku!

    Per parlar de poesia amb algú que no té tirada a llegir-ne i que li sembla que és difícil recollir les idees que un poema transporta al seu interior, hem de fer una tria adequada. Cal que comencem amb belles paraules que siguin transparents com l’aigua.

    Encara que sempre hi poden haver gustos de tota mena, m’hi jugo alguna cosa que us agradarà el poema que he escollit perquè us delecteu llegint-lo atentament i silenciosa. Escodrinyant el significat de les paraules que no entengueu clarament. Buscant quin missatge s’amaga als plecs de les paraules.

    Vet aquí el regal:

    Les flors sense nom

    No oblide mai les castes flors anònimes

    vora els camins que creuen el país.

    Per elles tinc un amor principal.

    Amb ulls goluts i grandíssim respecte

    les veig sovint i tempte els seus estams,

    el dèbil os, la dolça anatomia.

    El seu destí dignament proletari

    és alegrar la vida de tothom.

    Camins perduts i floretes trobades!

     Amb cansament he arribat de vegades

    i m ‘he inclinat només per olorar-les,

    per escoltar la seua benvinguda

    o els mots d’ajut en moments de desànim.

    M’han retornat moltes il·lusions.

    Com un didal d’aigua verda d’aljub

    m’han fet sentir més netes les pupil·les,

    més clar el cor, més amples els propòsits.

    Perquè han estat els oracles, també,

    on he sabut els averanys estranys

    i he destriat decisions futures.

    Flors sense nom i amb la pols del camí!

    D’elles aprenc amor i consistència

    i el sentiment gratuït de la llum

    que arriba als ulls i penetra una vida

    que té un sentit clar des d’aquell moment.

     M’han retornat hores de la infantesa

    i m’he sentit acompanyat amb elles.

    Mai no he arrencat una flor del camí.

     Se m’han ofert, però les he deixades

    just a aquell lloc on naixen i prosperen.

     Mai no he vessat la sang d’aquestes flors.

     Em reconec perdudament en elles,

    en el sentit de la seua existència.

     Aquest amor em fa tornar a elles

    i als vells camins i les velles contrades.

     Però ara tinc un gran enyor per elles.

     Mire i no veig enlloc el seu encís.

     M’esperaran vora una carretera.

     

    Vicent Andrés Estellés. Antologia poètica, 2008. Editorial Bromera

    Ja que hi som, us proposo que deixeu constància de l’impacte que us ha provocat aquesta lectura en aquest espai visible des de qualsevol racó del món.

     

15 comentaris

  1. Queti Vinyals

    10 Mai 12
    14.10 h #

    Gràcies per aquest regal, Teresa! Ple de la llum, de la força i de la bellesa dels detalls anònims que tots fem al llarg de la vida. Quanta generositat i riquesa ens aporta el gest poètic que ens empeny!

  2. I1 Juanma

    13 Mai 12
    14.08 h #

    Em transmet pau i llum,és sensible i dóna a entendre l’amor per la natura i el nostre entorno.Pot ser que la interpreti malament, però és que tampoc no sóc molt de poesia, que li farem.Salutacions i gràcies per compartir i intentar transmetre’ns la teva passió per la poesia.

  3. i 1 joan manel estrada romeu

    13 Mai 12
    18.16 h #

    M. ha semble un poema molt divertit , i molt de amor i pau i me agradat molt es masa llarga es molt direta a la amor

  4. I1 PR Fabienne

    13 Mai 12
    22.40 h #

    Bona nit,
    Amb aquest poema, he tornat molts anys enrere quan anavam a veure l’avia els diumenges, al camp. Com ho gaudiem de les passejades a traves la vinya, pels camins de terra! Nosaltres sí que colliem flors de camp: qué bon olor feíen a casa, qué bonic quedaba tot amb els seus colors: la casa es transformaba totalment!
    De manera general m’ha agradat el poema, peró hi ha un vers que, segon la meva opinió, no “lliga” aquí ((“El seu destí dignament proletari””)): crec que si t’agrada el camp, totes les flores tenen la mateixa bellesa dins del conjunt.

  5. I1 Montserrat

    14 Mai 12
    9.53 h #

    Es un poema que expressa moltes emocions, es un escrit que em recorda quan era petita i recollia flors per la mare, amb ella li agradaven molt i ara que ja no esta, les valoro més i m’hi sento mes aprop,,, gracies perque aquest poema es senzillament MAGIC

  6. I1 Paola

    14 Mai 12
    17.09 h #

    Al meu tambien em transmet aquest poema records de la meva infància, l’Olor del Jardí de la meva casa i del meravellós colorit de les flors.
    Però tambien em transmet l’Amor i la Tendresa de les flors i sobre quant devem cuidar-les per donar-nos cada dia el sentit meravellós de la vida i de l’alegria que ens donen els seus colors.

  7. I1 Carsten

    14 Mai 12
    19.32 h #

    Com sempre, quan es parla de poesia, es corre el risc de sobre-interpretar les paraules de l’autor i adjudicar-li intencions que mai no ha tingut. A l’inrevés, existeix el perill de fer una interpretació massa literal i passar per alt la veritable intensió de l’autor. Corrent el perill de sobre-interpretar-li, crec que Vicenç Andrés no parla de “flors sense nom” sinó de “persones sense nom” – de bellíssimes persones que viuen tota la seva vida ajudant, animant i agradant a coneguts i desconeguts. “El seu destí dignament proletari és alegrar la vida de tothom”. Com les “flors anònimes vora els camins” són persones que ofereixen molt i mai no demanen res. Però potser m’equivoco, i Vicenç Andrés senzillament parlen de les flors i la bellesa del camp, en pla nostàlgic o ecologista. Qui sap?

  8. I1OlgaVNG

    14 Mai 12
    21.11 h #

    Tot i que no encertaré amb la meva participació, ja que no llegeix-ho poesia des de el Institut i ja han passat molts anys, no es un gènere que m’atrapi, ja que em costa molt d’interpretar-ho. No obstant, tinc que reconèixer que si en lloc de voler buscar-li el significat metafòric al poema, em deixo portar simplement per la descripció de les flors i les emocions de l’autor, m’ha semblat un poema emocionant.

  9. I1 Pili

    14 Mai 12
    21.40 h #

    La vida és un llarg camí que hem de recòrrer.Dies de roses i d’espinas, però sempre amb sensibilitat per tot el que ens envolta. Això és el que em transmet. Moltes gràcies.

  10. I1 PR Piluca

    14 Mai 12
    21.55 h #

    Per mi el poema parlava de flors i de les coses que ens fan sentir durant les diferents etapes de la nosta vida. També he de dir que se m’ha fet una mica llarg… però es bonic. Fins demà.

  11. ttort

    15 Mai 12
    9.31 h #

    Bravo! Llegir un poema és com pelar una ceba. Li podem treure la pell seca exterior que cau sola, li podem treure la capa tendra primera o podem arribar a la part més sucosa, que ens fa vessar llàgrimes quan hi arribem.

    Les vostres lectures són capes de ceba diferents i totes formen part del mateix tot: les emocions primeres, l’evocació dels records, el sentit metafòric més profund…

  12. mbadia

    15 Mai 12
    11.37 h #

    És magnífic com les paraules poden arribar tan enllà, tan endins i despertar tantes sensacions. Visca!

  13. I1 Eduardo

    15 Mai 12
    15.27 h #

    Estic d’acord amb Carsten en els perills de veure massa o no veure res dins d’un poema.

    En conseqüència, parlaré només de la meva sensació després de llegir-lo

    A mi m’ha deixat una sensació de tristesa i de buit.

    On hi havia, ara no hi ha.
    On veia, ara no veig.
    On sentia, ara no sento.
    On gaudia, ara no gaudeixo.

    Tots els sentiments positius desapareixen i només deixen lloc a l’enyorança.

    Però igual sóc jo que no veig bé ni la pell seca de la ceba 😉

    Eduardo

  14. Carmina

    15 Mai 12
    17.12 h #

    La he començat a llegir sense massa interés, però he acabat seduida, per aquesta poesía que com a altres companys m’ha portat a la meua infantessa. A la caseta de la platja on tenía un gessamí baix de la finestra de la meua habitació, que no en cansava d’olorar i envaía tota l’estança a mitja nit. La pena que em va donar quan després d’un hivern es va morir i el tinguere’m que arrancar. No oblide aquell olor, la sensació de benestar i de casa meva que en donava , es incomparable i sempre la portare amb mi.

  15. I1 Estefanía

    17 Mai 12
    17.20 h #

    Em passa igual que al Carsten, no vull pecar d’embullada, interpretant de més el poema, però la veritat és que per a mi les flors sense nom són aquestes persones que sense destacar dins de la societat es fan indispensables per a un, aporten alegria i sempre tenim ganes de tornar-les a veure.
    Sento no ser més extensa en el meu comentari però no m’ha inspirat molt.
    Ens veiem en classe!

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Teresa: Jugar és una de les activitats inútils amb més beneficis associats. Ho dieu tots vosaltres en aquests...
  • C2VNGPILAR: Les cartes són un clàssic i jo també podria estar hores jugant en bona companyia, sobretot les tardes...
  • C2VNGELENA: Jo jugo poc, però m’agraden els jocs de taula, aquests que et pots divertir amb els amics i la...
  • CDVNGMARTAVALLS: A mi, diga’m clàssica però no hi ha res com jugar a cartes. Amb una bona companyia i un bon...
  • marga: Doncs, la veritat és que jugo poc. He de ser sincera, és una llàstima no tenir temps -o no saber buscar-lo-...

Núvol d'etiquetes

anunci Any de la paraula viva any paco candel aprendre llengua aula Bàsic 1 cançons CNL de l'Alt Penedès i el Garraf concurs contes CPNL cultura cultura popular cursos de català descripció dialectes Dia Mundial de la Poesia 2015 emocions Espriu Estellés expressió escrita feina Fora de l'aula gramàtica haiku Intermedi 1 Intermedi 3 lectura lectures linguofília llengua llengua i cultura música nadal paraules parlar Pau Casals poesia riquesa Sant Jordi Sant Pere de Ribes-Les Roquetes Sau Sigues viu viatges vilanova