Una de les moltes coses que m’agraden de la diada de Sant Jordi és que ens ofereix l’oportunitat de “saltar-nos” el programa de curs i de dedicar un temps a parlar de llengua i llengües, de literatura i d’escriptors i poetes. Enguany al B3 de Sant Pere de Ribes, els alumnes han presentat un autor del seu país, n’han llegit un fragment d’una obra en la llengua original i han fet l’esforç de traduir-lo al català. Aquest treball ens ha servit per conèixer aquests autors i les seves obres, però també per reflexionar sobre què significa traduir, quins reptes ens comporta i com podem aprofitar les traduccions per aprendre’n més.
La Judy ha parlat del poeta escocès Robert Burns, autor del poema Auld Lang Syne conegut entre nosaltres com L’hora dels adéus; la Sharon, del poeta mexicà Jaime Sabines; la Geanina, del folkorista romanès Petre Ispirescu (un Joan Amades romanès); l’Alejandro, del novel·lista anglès Charles Dickens; el Jorge, del colombià Gabriel García Márquez i la Gisela, del poeta portuguès Alexandre O’Neill. Comentarem la resta d’autors en una altra entrada.
Per fer el nostre particular homenatge a García Márquez us deixem el primer paràgraf de Cien años de soledad i la traducció que en va fer Avel·lí Artís Gener al català.
Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarías con el dedo. Todos los años, por el mes de marzo, una familia de gitanos desarrapados plantaba su carpa cerca de la aldea, y con un grande alboroto de pitos y timbales daban a conocer los nuevos inventos.
Cent anys de solitud
Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía s’hauria de recordar d’aquella remota tarda que el seu pare l’havia dut a conèixer el gel. Aleshores Macondo era un poblet de vint cases de fang i canya silvestre construïdes a la vora d’un riu d’aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics. El món era tan nou que moltes coses encara no tenien nom i quan hom les volia esmentar les assenyalava amb el dit. Cada any, el mes de març, una família de gitanos esparracats plantava la seva tenda prop del poble, i amb gran renou de xiulets i timbals, feien conèixer els nous invents.
GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel. Cent anys de solitud. Barcelona: Edhasa, 1970. Traducció de Avel•lí Artís-Gener
La Gisela ens ha explicat que el poema que ha escollit, Gaivota, el cantava la fadista Amália Rodrigues i ens ha ensenyat aquest video en què un grup d’artistes portuguesos fan una acció als carrers de Lisboa per mirar d’actualitzar els fados i acostar-los a la gent jove. La cantant es diu Amália Hoje. No us el perdeu!
I si voleu escoltar la versió d’Amália Rodrigues, aquí la teniu.