• Les escultures de Barcelona

    «Les estàtues ens ajuden a conèixer millor alguns episodis de la nostra història ciutadana. Elles sempre ens miren. Cal que nosaltres també ens aturem a mirar-les.» Teresa-M Sala (Universitat de Barcelona)

    Els alumnes del curs I2 de la delegació de Sants-Montjuïc estan treballant a l’aula la història dels nostres barris. Després de la intervenció a l’audiència pública per proposar el nom d’un nou carrer a Hostafrancs, han continuat treballant la història a través de les escultures.

    Barcelona és una ciutat plena d’escultures, commemoratives, simbòliques…, que a vegades han patit represàlies durant les dictadures o que han estat espectadores de revolucions i celebracions. A l’aula, els alumnes han treballat diferents escultures de Barcelona, i ara toca fer un comentari en aquest blog sobre alguna estàtua o grup escultòric que els hagi cridat l’atenció quan van per Barcelona o que els agradi especialment.

  1. Albert

    28 Feb 19
    13:20 #

    Avui quan anava al mercat, per tallar, he travessat la plaça de Sants, el tros que és de terra. Quan era aproximadament al mig de la plaça, he vist uns nens que jugaven al parc infantil que hi ha al mig; caminava una mica distret i, de cop, un esquitx d’aigua m’ha mullat l’abric. Eren un nens que jugaven amb uns globus plens d’aigua.

    Primer, m’he empipat una mica, però en mirar la font en la seva totalitat he vist la figura d’un home assegut, semblava sortit del mar, com si controlés l’aigua que vessava de l’aixeta de la font, però el seu aspecte desgastat i amb peces trencades provocava una sensació de malestar, era com si el personatge no estigués d’acord de ser allà, massa lluny del mar, del seu mar, molt més net que aquella plaça.

    Qui devia ser aquesta estàtua d’aigua, amb el nas trencat?

    He arribat a casa i he investigat una mica: és el Vell o el Xato de Sants. Té dos-cents anys i ja va néixer vell, no ha tingut gaire sort. La seva primera ubicació va ser a la plaça de les Comèdies (a l’actual plaça del Teatre, on hi ha l’estàtua de Pitarra) i formava part d’un conjunt escultòric d’una font que no es va arribar a acabar mai; després de diversos trasllats i de perdre el nas pel camí, finalment, va arribar a Sants el 1975.

    Respondre

  2. Juanda P. Martinez

    08 Mar 19
    0:45 #

    Un dia passejant per Barcelona, després d’haver-ne estat absent durant quasi 7 anys, voltant pels barris més cèntrics de la ciutat, em vaig endinsar en un carrer replet de gent amb moltes botigues obertes, amb molta gente no fent res, solament observant l’altra gent, com si estiguessin esperant alguna cosa, pèro es respirava un ambient viu.

    Mirant cap a l’horitzó, vaig veure un esbós d’una massa rodona, de grans dimensions, de color marró coure; com que mai no he vist bé de lluny, no vaig saber què era des d’un principi.

    Quan vaig començar a apropar-m’hi, de cop, vaig tenir un déjà-vu com si hagués estat abans en aquell lloc i en aquell moment, però estava segúr que no hi havia estat mai en aquella mena de plaça.

    Era una escultura de l’artista colòmbia Fernando Botero, un Gat gran, gegant. No sabia que hi havia una escultura d’ell a la ciutat comtal. De sobte, em va vindre un record observant l’obra en conjunt amb el lloc, un aire de nostàlgia d’un viatge a la ciutat de Medellín, on hi ha una plaça plena d’aquestes escultures gegants i arrodonides.

    Aquell dia em vaig trobar un trosset de la terra on vaig néixer, a la terra que m’havia vist créixer.

    Respondre

    1. Anna

      10 Mar 19
      18:05 #

      JuanDa, a mi també m’ha agradat .

      Passejant pel barri del Raval, vaig descobrir el gat de Botero.

      Al final d’una plaça oberta, ens estava mirant. La gent s’hi parava a fer fotos. La sensació que em va produir va ser que venia cap a mi. Un gat gran i rodonet que quan t’hi apropes veus que no és tan així, mirant-lo de costat és allargat.

      Mentre esperava a fer-me la foto de rigor, se’m va passar pel cap que potser el gat era un símbol de tranquil·litat, d’amistat, de sererenitat… en un barri on conviuen diferents cultures i conegut com un barri conflictiu.

      Diuen que el gat de Botero està esgotant les seves vides, si es compten per trasllats, ja en porta quatre. El parc de la Ciutdadella, Estadi Olímpic, la plaça de Blanquerna (Drassanes) i, finalment, l’any 2003 a la rambla del Raval. Allà ha trobat el seu lloc.

      Respondre

  3. LLUÏSA ZABALA FERRER

    08 Mar 19
    12:32 #

    Des de molt jove, tinc un bon record de l’escultura de la Girafa Coqueta, de bronze, obra de Josep Granyer, inaugurada en 1972, situada a la cantonada entre la rambla de Catalunya i la Diagonal.

    Cada vegada que veig aquesta estàtua, em recorda el moment, en què el meu primer amor em va abraçar al costat d’escultura. Després, ens va cridar l´atenció que la girafa estava estirada en una postura humana, pròpia d`una persona ajeguda al sofà. Vam començar a riure i a comentar que l’escultor humanitzava els animals d’una manera increïblement fascinant.

    Oblidem moltes coses en la vida, segurament ho fem perquè no ens deixen una gran marca. Tanmateix, hi ha altres gestos que ens queden gravats per sempre, i és el cas d’aquesta primera abraçada al costat de l’escultura de la Girafa Coqueta.

    Respondre

  4. Tania

    08 Mar 19
    15:33 #

    Passejant per la ciutat com a turista, m´agrada més observar-la per fora des de les façanes dels edificis que visitar els museus o sales d´exposició. Però mai em fixo en les escultures d´estil clàssic. Potser perquè a la meva ciutat està ple d´aquesta mena d´obres d´art. En el cas de Barcelona va ser diferent perquè hi ha molta creativitat i modernisme.
    El peix daurat el vaig conèixer a vista d´ocell. De fet, aquesta és la més bonica. Com qualsevol obra d´estil abstracte és millor quan es mira des de la distància. Sobretot és molt maca a les hores de sortida i de posta del sol quan es reflecteix sobre les seves escames daurades metàl·liques.
    Sembla una balena gran que s´ha escapat del zoo de Barcelona i s´ha quedat a prop del mar mirant-lo. La hi va instal·lar l´arquitecte canadenc Frank Gehry al peu d´edifici del´hotel Arts l´any 1992.
    Per a mi aquesta imatge del peix, la platja de la Barceloneta i el Port Olímpic és una de les més emblemàtiques de Barcelona.

    Respondre

  5. Ander

    09 Mar 19
    19:54 #

    Ahir vaig trobar aquella foto entre les meves coses.

    Juliol de 1987. Jo sempre esperava amb il·lusió aquell moment. Com cada any, arribàvem des de Bilbao fins a Barcelona en cotxe (un Seat Ibiza vell), i al port agafàvem el vaixell de Trasmediterránea fins a Mallorca, per passar l’estiu sencer a casa nostra a Pollença. Cada any el mateix ritual: aparcar el cotxe al port i visitar el monument a Colom. Ell, allà dalt, assenyalant el mar que ens portaria fins a llargs dies de platja i gelats al vespre. A sota, vuit lleons custodiant-lo. Tots els estius fèiem la mateixa foto: el meu germà i jo pujats als lleons. Allò era com sentir la victòria: ja gairebé havíem arribat al nostre destí.

    Quan l’estiu s’acabava, aquell monument del final de la Rambla (símbol de la ciutat des de fa més de cent anys), era el primer que buscàvem des del vaixell quan ens apropàvem al port. Malauradament, a la tornada ja no hi havia temps per aturar-nos-hi i fer-nos la foto. Tampoc teníem gaires ganes … l’estiu s’acabava.

    Respondre

  6. Lou

    09 Mar 19
    22:16 #

    La primera vegada que vaig pujar les escales del parc de l’Espanya industrial, pensava en l’història que havia llegit del parc. Ocupa l’espai d’una antiga fàbrica, que al moment de tancar-la estava destinada a ser un bloc de pisos. Gràcies a un moviment veïnal als anys 70, es va convertir en un parc.

    M’alegrava d’aquella victòria d’una comunitat de veïns, quan de sobte, em vaig trobar amb un drac gran d’acer, fent guàrdia. Ja era tard i començava a fosquejar. La silueta del drac em va impressionar molt: negre, alt, gros i quasi sinistre. Vaig augmentar el ritme del meu pas i vaig sortir del parc de pressa.

    Uns dies després, feia un sol brillant i passava per la mateixa entrada. En aquell moment vaig veure un drac molt diferent. Notava les veus d’un grup de nens, cridant i rient. Em vaig anar acostant i vaig veure que la cua del monstre era un tobogan enorme, i que els nens n’estaven gaudint molt.

    Llavors em vaig adonar que el drac és el guardià del parc, gran i imponent, però també és el custodi de la mateixa comunitat que va lluitar per l’espai: un animal que pot ser molt feroç, però també molt afectuós.

    Respondre

  7. Maria

    09 Mar 19
    22:27 #

    Sempre m’ha agradat sortir a caminar per Barcelona. Des de petita, quan venia de vacances, feia la mateixa ruta amb la meva mare i la meva tieta. Pujàvem des del barri al mirador de Miramar i després baixàvem a Drassanes per les escales. Però, el que a mi més m’agradava era el mirador. Des que visc aquí, quan estic atabalada o estressada m’ajuda molt anar-hi i relaxar-me mirant els seus jardins i les precioses vistes de la ciutat des de dalt.

    Fa uns dies vaig anar al mirador i, estant allà, em vaig aturar a mirar una escultura d’una dona que està asseguda donant l’esquena a la ciutat. Vaig caure en el fet que sempre em quedava al seu costat mirant les vistes, però que mai m’havia fixat realment en ella. Moguda per la curiositat, vaig buscar quina era aquesta dona i vaig trobar que es deia La Serenitat, que era de Josep Clarà i havia estat feta i col·locada al mateix lloc el 1916.

    Des d’aquell dia, sempre que vaig allà em quedo mirant-la, la veig tan còmoda, relaxada i tranquil·la. M’identifico amb ella, la meva companya, les dues allunyades del soroll i el ritme accelerat de la ciutat, gaudint de la tranquil·litat d’aquest meravellós lloc. De vegades, sento pena per ella, perquè no pot veure com de preciosa és la ciutat des de dalt. Però després m’adono que encara que no vegi la ciutat ja veu la muntanya de Montjuïc, on ha viscut sempre i que potser no vol més, amb això es sent plena, està serena.

    Respondre

  8. Sílvia

    11 Mar 19
    19:36 #

    Dissabte al matí, m’aixeco aviat i esmorzo tranquil·lament, és un d’aquests esmorzars que, no tenint pressa pots aprofitar per relaxar-te i, fins i tot, per escoltar música o tenir la ràdio de companyia. Entre el glop de cafè i la torrada de pa em ve de gust una mica d’aire pur, de sol, una mica de mar.

    Acabo, em vesteixo i agafo la bici amb un destí concret: el Port de Barcelona. Aprofito que, amb aquesta remodelació de calçades que ha fet l’Ajuntament, tinc carril bici fins al final del meu destí i durant la baixada puc gaudir de l’aire que em ventila i del sol que m’acompanya, fins que arribo molt a prop del mirador de Colom i ja puc notar la brisa salada del mar. Una mica més enllà, on es troba la zona portuària, els turistes fent cua per agafar els vaixells de passejar i els vianants que volen arribar fins al Maremàgnum, em deixo portar per la riuada de gent fins al pont de la Rambla de Mar i, quan puc, aprofito per desviar-me a la part baixa del pont, on trobo un espai perfecte per acomodar-me al costat de la meva bici i poder contemplar el port, sentir la relaxació del moment i l’escalfor del sol i poder veure una de les meves estàtues preferides: els Miraestels, les estàtues flotants sobre un petit pedestal que es troben directament sobre l’aigua, gronxant-se suaument amb la suau brisa que mouen les petites onades. És el meu moment màgic, poder veure aquesta obra tan curiosa de Robert Llimós (1943), un pintor i escultor barceloní que va crear aquestes dues escultures que representen dues figures humanes de tres metres i mig d’alçada fetes d’un blanc immaculat i que són dos homes dempeus que miren cap al cel, amb les mans a l’esquena i les cames una mica obertes, tal qual com a vigilants que ens encomanen a cuidar i respectar el mar.

    Sé que quan Llimós va crear aquestes escultures va pensar en homenatjar l’artista Joan Brossa, que en una de les seves poesies del recull El saltamartí, descriu aquestes figures de la següent manera: “Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El poble”. Joan Brossa (1963).

    Respondre

    1. ANTONIA

      12 Mar 19
      13:46 #

      Silvia, jo també he escullit una escultura de Joan Brossa de les moltes que hi ha a Barcelona.

      Respondre

  9. Jordi

    12 Mar 19
    8:58 #

    Resaltar-ne immediatament una entre la gran quantitat d´estàtues que trobem a la ciutat de Barcelona no és una tasca fàcil, però Carmela, de Jaume Plnesa, ho aconsegueix de forma memorable.

    Un rostre de més de quatre metres d´altura sol ser molt visible, però quan no és només la dimensió de l´escultura, sinó l´atenció del detall, les faccions i la interacció que es genera amb l´espectador quan la descobreix, és el que fa que aquesta escultura sigui la meva preferida de la ciutat.

    Una peça de ferro massís que sembla un holograma pel maneig poc ortodox dels volums, no deixa indiferent a ningú que passi pel seu costat, i la seva ubicació davant del Palau de la Música Catalana, que ja es tota una obra d´art arquitectònic, la deixa en el lloc idoni per ser explorada de prop, envoltar-la, apropar-s´hi i allunyarse´n per apreciar com l´obra canvia d´acord des d´on es miri.

    Per ara, Carmela es quedarà al costat del Palau de la Música Catalana pels propers 8 anys, ja que així ho ha decidit l´autor. Esperem que aquesta sigui la seva ubicació definitiva per convertir-se en un dels referents artístics de la ciutat.

    Respondre

  10. Carmen

    12 Mar 19
    13:19 #

    La casa de l’Ardiaca es va convertir en la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona al 1895. Arran això, l’edifici va ser remodelat per Lluís Domènech i Montaner. Així, va ser aquest arquitecte qui va fer, de la bústia de la casa de l’Ardiaca, una polémica escultura sobre la justícia i bastant reveladora del que l’autor pensava.

    M’agrada la representació que se’n fa: un ideal de justícia basat en la llibertat per defecte i amb l’esperit de ser una justícia ràpida i que vola alt, com les orenetes; així i tot, es tracta d’un ideal que moltes vegades es troba de cara amb els entrebancs burocràtics, simbolitzats per l’heura, i que, finalment, desemboca en una realitat ben diferent: la d’una justícia frustrant i lenta, com les tortugues.

    M’agrada aquesta escultura perquè fa una representació real, que no deixa de costat els aspectes dolents d’una professió que, com totes, està plena de contradiccions, de clars i d’ombres.

    Respondre

  11. ANTONIA

    12 Mar 19
    14:01 #

    La majoria dels caps de setmana faig un trajecte amb cotxe, recorrent una part per la Gran Vía, per sortir de Barcelona.

    Com que normalmente vaig al seient del copilot, acostumo a fixar-me molt en totes les façanes i canvis que van succeint en el paisatge urbà.

    Encara recordo la primera velada que vaig veura el Monument al llibre las jardines de la Reina Victoria, tocant al passeig de Gràcia.

    La seva estructura inicial recordava un saltamartí en moviment. És un llibre metàl.lic sobre una esfera. Més tard, el van fixar sobre una peanya de granit.

    De seguida vaig pensar que era el lloc idoni perquè allá se celebra cada any la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

    El monument és un poema visual i urbà de Joan Brossa, de l’any 1994.

    Respondre

  12. Danilo

    13 Mar 19
    18:53 #

    L’escultura que més m’agrada de la ciutat és una escultura que ja no existeix.

    Entenc, en general, que hi ha dos tipus d’escultures a l’espai públic. Aquelles que són boniques o espectaculars i que són allà per ser vistes, admirades o fotografiades, com el gat de Botero, al Raval o el Cap de Barcelona, de Lichtenstein, a prop del port vell. Després hi ha les escultures que commemoren algun esdeveniment (guerres, conquestes..) o algú, el poder, la riquesa, la glòria, com el Monument a Macià a la plaça Catalunya o l’escultura dedicada al Dr. Robert.
    A mi, la que m’agrada és una escultura d’aquesta mena però que ya no hi és, que va ser retirada, amagada. Queda un pedestal monumental buit. És aquest buit que m’interessa. Era l’estàtua d’Antonio Lopez, marquès de Comillas, un hombre il·lustre, ric i poderós. Va ser comerciant i emprenedor, va fer fortuna i diners a Cuba i va tornar a Barcelona, on li van donar el títul de marquès. Va morir ric i respectat i va tenir una estàtua de pedra en una plaça al costat de Correus, darrere de la Llotja de Mar, fins que el 2017 es va decidir la retirada de l’estàtua. Barcelona ja no vol retre homenatge a aquest home, perquè gran part de la seva fortuna la va fer trsportant éssers humans de Cuba a Europa com a esclaus.

    M’agrada aquesta escultura que no hi és, aquest pedestal buit, perquè crec que és molt significatiu per a tots. Barcelona ja no vol homenatjar aquest home. Vol, però, recordar el passat i treure a la llum les ombres i les coses fosques i recordar-les. Vol treure l’estàtua i deixar-ne el pedestal.
    La història, al final, posa tot i tots en el seu lloc.

    Respondre

  13. Carlos

    14 Mar 19
    23:25 #

    De la gran varietat d’escultures que podem gaudir a la ciutat, una de les que més m’agrada és la del parc de l’Escorxador La dona i l’ocell, de Miró.

    És una escultura molt surrealista en la qual sembla que la part llarga representa una figura femenina i, la part de sobre un ocell que vol volar aproximant l’espectador al cel i les estrelles.

    Té una gran varietat de colors, gris, vermell, blau i verd, això fa que si l’observem amb la llum diürna facin reflectir l’obra, per tot això, mirar-la des de qualsevol punt del parc l’escultura la podrem apreciar.

    En la meva opinió, i tenint en compte que és una escultura molt controvertida, és sens dubte d’una gran creativitat.

    Respondre

Escriu un comentari a Albert

RSS dels comentaris

Cancel·la respondre a comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Delegació de Sants-Montjuïc

C. Guitard, 17 – 08014 Barcelona
Tel. 934 912 797 – sants@cpnl.cat –

Horari matí: de dilluns a divendres, de 9 a 14 h.
Horari tarda: dilluns, de 16 a 20 h


Delegació de les Corts

C. Doctor Ibáñez, 38 – 08014 Barcelona
Tel. 934 119 605 – lescorts@cpnl.cat –

Horari matí: dimarts i dijous, de 9 a 14 h.
Horari tarda: dilluns, de 16 a 20 h.







Entrades recents


Arxius


Categories


Etiquetes


Pàgines


La Troca