Arxiu per November, 2010

  • Es canyemet, s’ase i sa serra-porra

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:48 a: Rondalles catalanes

    Això era un homo de Son Servera, que havia nom el sen24 Tomeu, més pobre que un gri25 i més carregat d’infants que un ase vei de mosques: tots cabien davall un erer26; no n’hi havia cap qui es guanyàs es pa.

    El sen Tomeu tenia una rota27 de prat a Son Corb. Un dia que hi feinejava i havia penjada sa barxa28 amb so dinar a una pomera, devés les nou hi compareix un corb, li obre sa barxa i li saupa29 es dinar.

    A bell migdia l’homo se’n va a sa barxa i la troba buida.

    –Ja és aquell polissó de corb que feia sa barca30 per aquí, devés les nou! -diu ell capejant– Si demà torna, sabrà jo qui som.

    L’endemà afica es dinar dins una caera31, deixa sa caera damunt sa mateixa pomera i se posa a l’aguait, esperant es corb.

    Es corb no se féu esperar gaire. Estava llépol i devés les nou s’entrega: veu que s’olor d’es dinar surt de dins sa caera i zas! S’hi enfonya32, i bones espipellades33.

    El sen Tomeu el vetlava com un gat sa rata, i se n’hi va corrents. Tapa a cada cap sa caera i es corb no li pogué fugir. […]

    (català balear; fragment extret del llibre Rondaies mallorquines (tom tercer), d’Antoni Maria Alcover)


    24 Tractament que es dóna als treballadors camperols quan ja són d’edat madura.

    25 Grill

    26 Garbell gros, de quatre a cinc pams de diàmetre, que, col·locat horitzontalment o un poc inclinat damunt unes forques o eradores; serveix per a porgar els cereals damunt l’era després de la batuda.

    27 1· Tros de terra que era garriga i ha estat sembrada; 2· Tros de terra que un conreador cultiva dins una possessió d’altri durant alguns anys, generalment pagant al propietari una porció convinguda del que hi cull; sol ésser terra prima o allunyada de les cases de possessió, i no podent-la conrear directament el propietari, la dóna a conrear a un altre a canvi d’algun benefici o del simple avantatge de tenir la terra rompuda sense despeses pròpies.

    28 Espècie de senalla d’espart o de palmes, amb tapadora, on els treballadors del camp duen el menjar i les eines.

    29 Pren, roba

    30 Fer sa barca: ésser en l’aire sense aletejar, sigui aturat, sigui en moviment.

    31 Rusc d’abelles.  La casera d’abelles mallorquina (que es pronuncia també caera caiera) és feta d’esquerdes de canya, de forma cilíndrica o una mica cònica, de devers sis pams de llargària per un de diàmetre; les esquerdes estan ben adherides unes amb les altres per medi d’una mescla d’argila, pols de palla i buina de bou; a cada cap del cilindre hi ha una tapadora de marès que es diu es fonell.

    32 Fica, endinsa

    33 Cops de bec d’un ocell o gallina en menjar.

    Article complet

  • Rondalla de Belindo lo Mostro

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:41 a: Rondalles catalanes

    (Contada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer; juliol 1883)

    Una volta hi eren8 marit i muller, i teniven tres filles, totes belles minyones. Lo pare era mercant9, ma10 havia fet bancarruta i se la campava proba assai11. La petita anava a collir flors i feva buquetutxos12 i los veneva. Un dia, aquesta minyona, anant a collir flors, avançant, avançant, se li és fet nit. Alhora13 ella veu aqueix gran palau; s’és acostada i veu que lo portó era obert i ha dit:

    –Me refugiaré a n’anquí, fins a fer dia–, perquè s’era perduda.

    Després, no entenent esquimutjo14, és muntada adamunt, i troba la porta oberta, i veu aqueixa bella aposento15 entapissada i ben amobillada; entra a una altra porta i ne veu una altra millor i millor amobillada; entra a una altra i veu una bella aposento ben muntada ama un bell llit; i així ha trobat dotze aposentos ben muntadas.

    Però ella era contenta de trobar un bon llit de se reposar, ma teniva apetito, que era tot lo dia sense menjar. Finalment, entra a una aposento i veu aqueixa mesa ben aparellada; a mig de la mesa, una sopera de plata, los plats de plata, tasses i posades també de plata. Era pròprio una mesa principesca.

    Ella destapa la sopera i troba aqueixa bella minestra; després hi havia un pollastre i plats en dos. Ella ha menjat que se n’és consolada, i ha begut bon sense veure mai gent, sempre plorant la família, que s’era perduda. Després, estraca16, tot lo dia caminant, s’és colgada17. L’endemà se n’és alçada i ha trobat la vasia18 ama l’algua19 per se rentar, la colació20 prompta21 i un paner ama tanta treballs en recam22 d’or i de plata encomençats.

    Ha vist una finestra, l’obri perquè no sabiva aon tocava, i veu aqueix bell jardí:

    –Ai, qui belles flors! –ella alhora ha dit–, si puguessi debaixar a ne collir!–. Ma, com ha dit, aqueix jardí és d’aqueix palau, és menester de cercar la porta. Finalment, després que ha girat totes les aposentos, ha trobat la porta. […]

    (alguerès; fragment extret de la pàgina web http://www.uv.es/sillam/RondallaNet/rondcat/belindolomostro.htm)


    8 Hi havia

    9Mercader

    10Però, mes

    11Proba assai: prou bé

    12 Rams

    13Llavors

    14 Gran cosa

    15Cambra, estança

    16 Rebentada, fatigada

    17 Es va ficar al llit

    18 Gibrell

    19 Aigua

    20 Esmorzar

    21 Parat, a punt

    22 Brodat en relleu

    Article complet

  • Lo lladre de Tortosa

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:36 a: Rondalles catalanes

    Cap a les terres de l’Ebre, en un maset de teulada de canyes a la banda dreta del riu, vivie fa molts anys una viuda molt pobra amb sos tres fills. Com que eren molt pobres, i una part de l’any passaven gana i l’altra part feien abstinència, un mal dia la dona va decidir enviar los tres xiquets a fer carrera pel món.

    Ni del més gran ni del mitjà va saber-se’n mai més res, però lo més xic va tornar al cap d’alguns anys fet un home, tan pobre com abans. La mare va alegrar-se molt de tornar-lo a veure i va demanar-li:

    –Ai, fill meu, i què has après durant tots aquests anys? I què has fet?

    Aleshores lo xiquet, que anomenaven Daniel, va contar-li:

    –Durant tot aquest temps he servit en moltes cases i molts senyors, mare. Alguns eren tan religiosos que no sortien mai de missa, i d’altres tan descreguts que no hi entraven mai de la vida. Però de tots ells he après molt de la vida.

    La mare, que no va entendre’l gaire, va demanar-li què volie dir amb allò d’aprendre de la vida. Lo Daniel va respondre-li que amb lo temps ja se n’adonarie, però que ell havie tornat per ajudar-la a sortir de la pobresa i que no desesperés, que en poc temps serien ben rics. De moment la bona dona va escandalitzar-se, perquè allò que en poc temps haguessin de passar de pobres a rics no ho veia gaire clar, i així mateix li ho va dir:

    –Ai, fill meu, que me fas por. No sé què deus haver après a casa d’aquestos senyors tan religiosos i tan descreguts, però jo només conec una manera de passar en un no-res de pobre a ric: la dels lladres. […]

    (català nord-occidental; fragment adaptat; extret del llibre Rondalles i llegendes catalanes, de Bienve Moya)

    Article complet

  • Un caçaire agafat a la ratera

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:31 a: Rondalles catalanes

    En Janó, que li deien “La Mandra”, era un d’aquests homes que renyien sovint amb la feina, i qui, tot i amb això, se saben pas passar de res, encara que sigui del bo i de millor.

    Amb algunes dotzenes de ganduls com en Janó escampats pel món, n’hi ha prou per conservar dins de la humanitat el llevat de la misèria, i amb ella tots els vicis que la misèria sol comportar.

    Desgraciadament per a ell, i ditxosament4 per força altres, ja fa un ramat d’anys que en Janó rosega les malves per la rel5. I, per ésser-vos franc, no puc dir que en morir “La Mandra” va deixar gran recança: seria mentida. Més aviat va deixar el record d’un home que més valia tenir-se’n lluny. No que fos capaç de causar dany a ningú: ni pensament! Però tothom emmatllevava6 i… ja vos ho tornaré l’any que ve…

    I com que aquell s’encertava ésser sempre l’any de la Maria Castanya, aquell any mai acabava de venir.

    Quan se li demanava el deute, deia pas que es negava a pagar: això mai! Solament com que era tan curt de memòria –qui és que té pas un defecte?- deia que se’n recordava pas, que era com si l’hi treien del cap. I si se’n recordava pas, veiam!, vosaltres mateixos, per què hauríeu volgut que pagués?

    També a totes les portes ell havia trucat, i totes li deien: “Déu te’n faci!”

    Un dia –ara mireu quina se’n va pensar!– fart d’estiragonyar el diable per la cua7, en Janó se’n va anar a trobar l’ermità de Sant Josep, aquell que li deien en Menjafaves i que en Janó coneixia per haver fet banqueta amb ell, alguna vegada, allí a la taverna d’Els assedegats, on se solien trobar fins aquells qui beuen sense set. […]

    (Rondalla del català septentrional; fragment extret del llibre Rondalles del Vallespir, d’Esteve Casaponce)


    4 Afortunadament

    5 És mort

    6 Manllevava

    7 Estiragonyar el diable per la cua: anar de bòlit, fer impossibles

    Article complet

  • El Rei i el sabater

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:28 a: Rondalles catalanes

    Prop del palau reial de Barcelona vivia un sabater molt alegre, que es passava tot el dia cantant i treballant. Com que no parava ni un moment va arribar a fer-se pesat i molest al rei, el qual, per treure-se’l del davant i no sentir-lo més, resolgué de donar-li una quantitat de diners perquè pogués viure sense treballar, es comprés una finca i anés a viure lluny, ric i feliç, on els seus cants no el molestessin més.

    Doncs bé; quan va ser ric, el sabater va anar-se’n a un lloc molt apartat i va construir-se una casa gran i confortable on va viure sense treballar. Però aquella nova vida no li agradava gens, no s’adaptava al seu temperament.

    Vivia sempre amb la por al cos. Tenia por que el robessin; creia que tothom que se li acostava podia ser un lladre; temia que en menjar no l’emmetzinessin; no volia menjar poc per no tornar-se anèmic i no gosava menjar massa perquè no li fes mal. Tot li feia por. Així va ser com va anar canviant aquella alegria de sempre per una tristesa que l’anguniejava i no el deixava viure feliç. En adonar-se, per fi, que la riquesa li era causa de tristors i malestar, va resoldre de tornar els diners al rei i de tornar a la vida pobra però alegre de fer sabates i de cantar tot el dia.

    Anà, doncs, a trobar el rei Jaume, li tornà els diners i li explicà el que li passava; que era més feliç sense diners i amb tranquil·litat que no pas amb fortuna i amb inquietud.

    El rei el va comprendre i acceptà la proposta del sabater, el qual, fins que no va poder més de tan vell, va fer sabates i va cantar tot el dia, feliç de fer el seu ofici.

    (Rondalla en català central; fragment extret del llibre Llegendes populars catalanes, Editorial Miquel A. Salvatella)

    Article complet

  • L’home del pèl roig

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 13:43 a: Rondalles catalanes

    Fa anys, vivia en un mas de la serra de Penàguila una llaurador que tenia tres fills. Els dos primers eren alts i forts, que quan agafaven l’aladre1 feien el que no feia ningú en el terme: llaurar de sol a sol una llenca de sis fanecades[1].

    Però el tercer era xicotet i prim; i per això els seus germans, que només confiaven en la força, no n’hi feien gaire cas.

    El pare, que s’anava fent vell, un dia crida el gran i li diu:

    –Fill meu, ja ets gran i jo em faig vell; no és cosa que et passes tota la vida ací. Vés-te’n a córrer món. Així coneixeràs altres cares, i potser en terra forastera trobaràs el camí de la fortuna.

    –Molt bé, pare –va respondre el gran, que es deia Josep–. Demà mateix me’n partiré.

    L’endemà de bon matí el pare li va donar vint duros i la barsa3 amb la berena; i abraçant-lo, li digué:

    –Escolta estos tres consells i no els oblides: no et fies mai de pedra redona, de gos pelut ni d’home de pèl roig. Perquè ja saps la dita: “Home roig i gos pelut, abans mort que conegut.”

    Així que perd de vista el mas on s’havia criat, el Josep pensa:

    –No sé per què mon pare em fa tanta recomanació; com si jo no en sabera tant com ell!

    A migdia es va asseure per reposar i menjar, i poc abans de mitja vesprada arribava al riu Frainós. Com que era principi de primavera, el riu duia roncant totes les neus foses de l’Aitana. Veu per allí prop una passera de pedres redones, que era la passera del mas de la Carrasca. […]

    (Rondalla valenciana; fragment extret del llibre Rondalles gironines i valencianes, adaptades per Joan Sales)


    1 Arada

    [1] Extensió de terra que es calcula que es pot sembrar amb una faneca de gra.

    3 Espècie de senalla d’espart o de palmes, amb tapadora, on els treballadors del camp duen el menjar i les eines.

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Margarita: Felicitats per compartir aquesta iniciativa tan enriquidora com és la lectura. La meva filla de 7 anys ha...
  • Teresa Miquel: Feia temps que no la llegia. Moltes gràcies!!!!
  • Jordi Arnau: La cultura Osonenca passa, sense cap mena de dubte, pels Gegants. Catalunya està molt arrelada a aquesta...
  • Magdalena -Alumna de Suf.2 -SLC de Vic: He llegit fa un parell d’anys el llibre El noi del pijama de ratlles.És...
  • Roser Comas: Set setmanes de Quaresma, només hem pogut menjar arengades rovellades, mongetes i bacallà. Això no ho...

Núvol d'etiquetes