• Blavejar

    Escrit per el 15 de March del 2013 a les 9:34 a: Blavejar

    Els alumnes del nivell suficiència 1 del SLC de Vic han elaborat textos amb el verb blavejar a partir d’aquests versos de Canigó:

    Que bonica n’és la mar
    que bonica en nit serena!
    de tant mirar el cel blau
    els ulls li blavegen

    Quan sortia de l’aigua em va mirar fixament. Em va cridar l’atenció el seu cabell que blavejava, que es confonia amb el color del mar. A mesura que n’anava sortint, semblava que l’aigua la perseguia i no la volia deixar marxar. La gent que hi havia no s’adonava del seu encant, però jo sí. No vaig poder parpellejar fins que la vaig perdre de vista.
    Edwin Murillo

    Quan estic de vacances m’aixeco aviat per veure la mar de matinada, els diferents fons de l’aigua, que a mesura que el sol surt va blavejant amb tonalitats variades. M’agradaria molt tenir la inspiració dels poetes o les virtuts dels pintors. Escriuria una poesia a la noia d’ulls blaus que sortís del fons marí amb una cabellera rossa. Si tingués l’art dels pintors, faria una tela amb les roques banyades per l’aigua. Per fi, voldria blavejar la mar al meu gust.
    Miquel Pujadas Pou

    El mar Mediterrani banyava els seus peuets. Acabava d’aprendre a caminar i encara s’agafava de la meua mà. Al principi semblava que tenia por, era la primera vegada que era a la platja, però després de saltar la primera onada, començà a riure. A dia de hui encara recorde el seu somriure, i com el reflex de la mar i el cel feien blavejar els seus ulls.
    Lidia Roger Sapiña

    Durant molt temps vaig intentar trobar la seva mirada en algú, en la gent del carrer, aquests desconeguts amb els quals em trobo quan surto. Aquella mirada serena, nostàlgica i a vegades misteriosa, aquella mirada que reemplaçava les paraules i les tornava insignificants. Aquells ulls que blavejaven quan una emoció envaïa el seu cor, la mateixa emoció que envaeix el meu en recordar-ho.
    María Paz Contreras

    Quan el dia començava a clarejar, vaig sortir de casa sense saber a on anar. De sobte em vaig trobar a la platja. Era un dia tranquil, l’horitzó blavejava intensament el color del cel i la mar reflectia tota la grandesa dels tons blaus. A la vora de la mar jugaven les gavines empaitant els peixos petits que sortien a donar el bon dia.
    Encarna Romero, Ester Gironès Arnau i Mercè Martos Medina

    Tots eren allà a la platja, no feia gaire fred. Només una mica d’aire. De sobte i molt ràpidament, van marxar les boires que hi havia, el sol va començar a enfilar-se per l’hortizó i el mar va començar a blavejar amb una intensitat com poques vegades ho fa els dies d’hivern. Era espectacular.
    Ramon Saladrigues Gómez

    Era una nit d’estiu, quan la lluna era plena i la blavor del cel blavejava alhora la terra. Tots al jardí, preníem la fresca i escoltàvem cançons alegres de primavera. Els cants dels grills se sentien des de lluny i els nens que jugaven cantaven al cel blau.
    Rosa Gallardo

    Estava asseguda sobre la sorra d’una platja. Al costat meu hi havia uns nens jugant, fent castells. La mare els demanava que recollissin les pales i les galledes amb les quals havien estat jugant. El sol s’amagava i a poc a poc sortia la lluna, tot deixant un cel que blavejava. No em cansaria mai de mirar-lo.
    Belén Simarro

    Avui ha plogut. Ha estat un dia gris i fosc. Mentre caminava pel voral del camí, amb el cap cot, les sabates m’esquitxaven gotes d’aigua que, de mica en mica, deixaven xop el vorabaix de l’abric. A mitja tarda, però, hi ha hagut un moment que enmig dels núvols ha sortit el sol, i el cel ha començat a blavejar. Me n’he meravellat, i tot l’ensopiment de la meva ànima s’ha aclarit com el cel.
    Núria Camprubí Morera

    Barrejant la pintura amb el pinzell, aquest es va dirigir cap a les flors del quadern. Sense adonar-me’n el color començava a blavejar. Quines flors més boniques en el jardí!
    Joan Maireles Gómez

    El menjador era gran i lluminós. Tenia dos finestrals i, quan hi entrava el primer reflex de la lluna, les seves parets tan blanques blavejaven. Era un espai encantador, ampli i silenciós, ideal per descansar i meditar. El terra era de fusta i el sostre, molt alt. Simplement hi havia una gran catifa a terra amb uns bons coixins. En aquell espai tan idíl·lic no se sentia soroll, només s’hi respirava pau.
    M. Carme Garcia Martos

    Tanco els ulls. No em fa falta gaire esforç per recordar aquell home, el meu enamorat d’ulls blavejants. Els records són tan vius que sento l’embriaguesa de les meves pròpies papallones. Quin neguit, quants records i quant amor! El cos em queda il·luminat per una estrella fogosa, i sento molt profundament l’escalfor que m’aporta.
    Irene Fornols

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigui el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Margarita: Felicitats per compartir aquesta iniciativa tan enriquidora com és la lectura. La meva filla de 7 anys ha...
  • Teresa Miquel: Feia temps que no la llegia. Moltes gràcies!!!!
  • Jordi Arnau: La cultura Osonenca passa, sense cap mena de dubte, pels Gegants. Catalunya està molt arrelada a aquesta...
  • Magdalena -Alumna de Suf.2 -SLC de Vic: He llegit fa un parell d’anys el llibre El noi del pijama de ratlles.És...
  • Roser Comas: Set setmanes de Quaresma, només hem pogut menjar arengades rovellades, mongetes i bacallà. Això no ho...

Núvol d'etiquetes