• Campana

    Escrit per el 10 de April del 2013 a les 16:29 a: Campana

    Els alumnes del nivell intermedi 2 del SLC de Vic han elaborat textos amb la paraula campana a partir d’aquests versos de Canigó:

    Sospira amb homes i arbres la campana,
    com plora el germà mort una germana
    per qui cantava dolçament ahir,
    al cenyir-se l’espasa ceretana
    aqueix que com un tronc jau ara aquí.

    Les campanes

    Avui en dia no hi ha gaires campaners. La majoria de campanes sonen gràcies a uns electroimants controlats per un rellotge que els fa colpejar a un ritme i a unes hores determinades.
    Antigament els campaners tocaven les campanes a mà, anunciaven naixements, casaments, defunció i també sonaven per mobilitzar el poble davant d’algun perill.
    Cada anunci tenia una repicada característica.
    Ah! Les campanes anunciaven el més important i interessant que passava a la població.

    Boutieb Mimi

    Les campanes sonaven i era la primera vegada que les sentia tocar així.
    Sembla que aquell dia, s’havien posat d’acord diferents campaners per fer una cosa original. Tots tenien una missió: que el repicar de les campanes conjuntes i organitzadament fessin sentir als que les escoltaven, no un senzill repic, sinó una melodia  que va ser acuradament preparada per gent experta per a aquella diada.
    No cal dir que la idea va ser un èxit.
    Assumpta Arumí Pallarès

    Bé, des del meu punt de vista de la paraula campana, té dues utilitats en els meus orígens culturals.
    D’una banda la campana o campanes s’utilitzaven en l’àmbit religiós, per comunicar a la gent d’una missa o també la mort d’una persona. Quan es tractava d’una missa tenia un to de repic, i quan les campanes eren tocades per la mort d’una persona, tenia un repic diferent al de les misses.
    L’altra part que conec de les campanes, es troba dins del tema hospitalari, que normalment es feia servir en els hotels, restaurats del poble, on el so de la campana, era la crida oficial per als cambrers dels hotels, restaurants, etc.

    Jefferson Moreno

    Petita història

    Les campanes del meu poble entre altres funcions van ser utilitzades com a rellotge de la parròquia, que marca el seu so a certes hores del dia.

    Al  matí executaven un sol toc per indicar que començava el dia. Al migdia tocaven l’Àngelus, i a la tarda arribava el moment de tocar les ánimes per marcar el final del dia.

    Quan era petita anava a casa dels avis per vacances. Ells treballaven al camp. Recordo que encara no sabia com funcionava un rellotge, però quan sentia un sol toc de la campana de l’església que tenia a prop de casa sabia que havien d’arribar els avis perquè era l’hora de dinar.

    També recordo que quan sentia tres tocs seguits i molt lentament era perquè algun veí s’havia mort.

    Però el so més agradable de les campanes era el dels dies de festa, sonaven molt ràpid i la gent reia i semblava feliç.

    Minerva Prado

    “Corre, Xevi que arribem tard , li deia en Ramon al seu germà petit. En Ramon de vuit anys i el seu germà petit en Xevi de cinc anys, sempre anaven amb presses.
    La campana Margarida ja havia tocat el primer avís, només faltaven cinc minuts perquè toques l´avís per començar la classe.
    Corre! – insistia en Ramon.
    Tot d’una al Xevi li van caure els llibres per terra, en Ramon es desesperava.
    Però la campana Margarida es va encallar i aquell dia no van fer  tard per primer cop, aquest any.”

    Pere Capdevila

    La campana a la “Vall de Núria “El monjo sant Gil utilitzava la campana  per cridar els camperols de la zona perquè vinguessin a compartir amb ell les seves viandes, cuites en una olla de coure. Quan vaig a la “Vall de Núria” sempre fico el cap a l’olla de coure, toco  la campana i demano un desig, la campana forma part de la tradició de la “Vall de Núria”.

    Ricardo

    La campana de l’escola
    Quan tenia sis anys, la meva àvia em portava a l’escola. Era un camí llarg. Quan arribàvem sonava la campana de l’escola. Jo pensava que sonava automàticament i li deia a la meva àvia:

    –    Guaita! Està sonant perquè arribem.
    I em contestava:
    –    Sí, sí, fill, ja és l’hora d’entrar a classe.
    Al final vaig saber que cada dia, un alumne estirava la corda del campanar de l’escola perquè un dia em va tocar fer-ho. Era molt divertit!

    El Hadi Bouachaoun

    Evocar les campanes i les musicals campanades en la meva història és tan difícil com precisar la seva història. Vague és el record de les primeres campanades que escoltava… pot ser el meu bateig  i després quan anava a missa en la companyia del meus pares. Feien que sortís al carrer per veure el ràpid passar del cotxe de bombers que anava a llocs assenyalats pel fum (70 paraules);  però  també em convocaven per ser testimoni de les processons en els dies sants o dels cotxes fúnebres quan portaven un veí al seu darrer estatge. Després, al col·legi,  van ser la musica més contradictòria, cridaven al deure, a l’hora de començar les classes, però  també cridaven a l‘oci, al moment del pati. Ara em sembla que són les veus d‘homes boigs que tothom escolta, però que ningú entén. D’elles només va quedant el testimoni de les campanes llegendàries como el gran Big Ben de Londres .

    Daniel Jiménez

    Campanetes del meu poble
    Campanetes del meu poble,
    com enyoro el vostre so!,
    dolç com el meu passat,
    ple de llum  i de color.

    Campanetes nadalenques
    que em conviden a somiar.
    Campanetes nadalenques,
    plenes de felicitat.

    Quan la primavera arriba
    què bé sentir-vos sonar!,
    passejant pel meu poblet
    amb les flors ja florejant.

    Campanetes estivals
    I tempestes molt furioses.
    Olor de terra mullada
    i aroma de pega dolça.

    Campanetes del meu poble,
    Del meu poblet estimat.
    Com enyoro el vostre so!,
    el vostre so adorat!

    Vanessa

    Al poble on vaig néixer quan era petita, el campanar de l’església ens informava de les coses importants que passaven. Recordo,  que  cada dia a les dotze tocaven el migdia (deien els meus avis)… Quan hi havia un enterrament, el so de les campanes era lent i trist. El que més m’agradava era el so de bateig, el batec era seguit i accelerat, tots els nens corríem a la plaça de l’església a collir els confits que els padrins tiraven des de dalt el porxo… Era una crida d‘alegria de la qual tothom podia participar.
    Recordo amb nostàlgia, la felicitat que tota la quitxalla del poble teníem en sentir les campanades de bateig.  

    Assumpta Farrerons

    Les campanes

    Vostè ha de saber que al nostre poble se li dóna una gran importància a les campanes. La gent sap quan  toquen pell treball, per un funeral, per  la guerra o el foc; l’autobús va arribar a la estació, etc. Per tant es va produir una gran agitació en el cor del poble en sentir els batecs caòtics de la campana enmig d’un dia calorós d’ estiu. Així tothom va sortir a fora per veure a on era el foc o qui havia entrat en el poble. Però no varen notar res estrany al carrer. Després, veient que estaven fora del perill, es varen atrevir a entrar dins de l‘església. La sorpresa va ser trobar uns fills  d’unes  “famílies responsables” amagats allà. El seu gest el varen considerar vergonyós, dolent, sota qualsevol crítica.

    Ioana Olimpia Tritean

    Un dia al matí anant cap al poble hi havia molt de trànsit: molts cotxes i taxis. La gent sortia de les seves cases per anar a missa com de costum, com si fos una rutina, als caps de setmana que toquen les campanes molts cops perquè la gent sàpiga l’hora que comença la missa.
    Aquell dia les campanes van tocar tot el matí, de les nou fins a la una de la tarda perquè hi havia un casament. Hi havia molts convidats a missa però com de costum estava plena de gom a gom, no hi cabia ningú més. Els fotògrafs van tirar moltes fotos, fins i tot es van fer vídeos com a record d’aquell dia tan important pels nuvis que es casaven en aquella església.
    Després del dinar hi havia ball per a tothom com a comiat, al final del dia, que per cert fou molt llarg i meravellós en un dia tan assenyalat tant per als nuvis com per a la família.

    Lluís Cumpián

    Quan era petita recordo el campanar a la torre d’una església a l’extrem superior de l’edifici, on hi havia suspeses les campanes.
    Ho recordo amb nostàlgia, perquè forma part de la meva infantesa, el so que feia m’agradava molt i sempre quan sonaven tothom sabia quin missatge portaven. El missatge que més m’agradava era quan sonaven per cap d’any, amb un soroll molt fort, però amb una gran alegria i esperança perquè anunciaven un nou començament d’any.

    Beatriz Ferreira

    Als segles de l’època medieval als països europeus les campanes s’utilitzaven com a alarma d’incendi.  Quan encara no hi havia servei de bombers, en cada poble hi havia una campana d’incendi. Si una casa començava a cremar-se, qualsevol persona que ho veia tocava la campana. Tot el poble ja sabia que hi havia un incendi. Tota la gent sortia de casa amb una galleda plena d’aigua per ajudar a apagar el foc.
    El so de la campana d’incendi era agut i desagradable. Per això la gent no confonia aquest so amb la campana d’una església.

    Elena Shcherbacova

    Les campanes em porten molts records de la meva infància, ja que el meu germà i jo érem acòlits del capellà de la meva parròquia, i com que érem els més petits del grup ens van encarregar el repic de campanes.
    Encara recordo que teníem un toc diferent per a cada celebració religiosa: n’hi havia un per a l’Àngelus, al migdia; n’hi havia un altre per a la missa dominical, que era més alegre;  n’hi havia un altre per a la missa de difunts, que era molt trist; hi havia un toc únic cada cinc segons per cridar al rosari a les vuit. Era molt divertit tocar el repic de campanes.
     I quan ajudàvem a la missa fèiem tocs amb unes campanes molt petites a l’hora de la consagració de l’hòstia i la presa de vi pel sacerdot, era un moment de molta pau i religiositat; va ser una època molt bonica de la meva infància i la recordo amb molt afecte.

    Pedro Chambi

    Quan era petita, tot sovint es sentia el repic de les campanes ding, dong,
    ding, dong……. Cada so era diferent. Per un bateig molt alegre, quan es moria
    algun veí pausat i trist, per anunciar l’hora d’anar a missa amb un repic constant,
    per …..
    Cada música era diferent. Tots sabíem què anunciaven. “Canalla! Afanyeu-vos
    que ja toquen a missa de dotze”, ens deia l’àvia. “A qui han batejat?”, ens
    preguntàvem els uns als altres. “Qui s’ha mort?” ……
    Ara ho recordo amb nostàlgia. Tinc dos fills que no saben què és el repic
    de les campanes i el missatge que cada so ens feia arribar. Hem perdut els
    valors de les coses més bàsiques.

    Pilar Jutglar

    Fa segles que la música de les campanes a la Rússia antiga significava alguna celebració. La música més típica era la de boda o la de les festes de Nadal.
    A sobre dels arreus dels cavalls s’hi posaven unes campanetes, anomenades “Russkaia troika”. Que bé que aquesta tradició no desaparegués i encara, al segle XXI puguem sentir pel carrer el dring de les campanetes: un signe d’alegria.

    Svetlana Ziurina

    Quan era petit vivia en un poble del Marroc, al costat d’una església que van fer els espanyols que hi eren.
    Com ja deveu saber la campana toca cada quart d’hora i jo sempre preguntava al meu avi: “per què aquest timbre toca a cada moment? I per què només toca en aquest edifici? I què significa aquesta creu?  Sempre feia aquestes preguntes, però el meu avi, que sabia molt de la cultura dels espanyols, m’ho va explicar tot.

    Samir

    El campanar de Seva

    De petits, anàvem a passar l’estiu a Seva, el poble on va néixer la meva mare.
    El més maco de Seva és el seu campanar, d’estil romànic, situat a la plaça del poble.
    El tiet de la mare, en Quico, era el campaner del poble, una feina que passava de pares a fills. A més d’informar de les celebracions religioses, segons el toc de les campanes, la gent del poble podia saber si hi havia hagut una defunció, si les campanades anunciaven una festa, o, fins i tot, si avisaven d’una situació d’emergència al poble.
    Actualment, les campanes toquen mecànicament.

    Fina Canals

    La Torre del campanar

    Feia prop de cinc anys que havia arribat a Catalunya quan vaig anar a viure a un petit poble del Pirineu. La casa estava situada en un carreró estret prop d’una una torre amb un campanar.
    Durant les primeres setmanes aquest soroll de campana, que em passava inadvertit al llarg del dia, va esdevenir el meu calvari a les nits. Jo que era capaç de dormir com una marmota, passava la nit en blanc al compàs del toc dels quarts i les hores de la campana de la torre. Una cantarella torturadora i desesperada que no em deixava aclucar ull.

    Jean Anny Herrera

    Les campanes, generalment van posades al capdamunt d‘una torre que anomenem campanar. N´hi ha de moltes mides: petites i grosses, fixades sobre un eix i una estructura mòbil de fusta on per mitjà d‘unes cordes es fan tocar per balanceig. La seva funció és fer soroll, per anunciar esdeveniments i així la gent del poble ho saben. Algunes marquen l’hora i els quarts.
    El seu llenguatge és variat: així com un casament és de sons estridents de campanes petites i grosses, tocant totes simultàniament i sense parar. Per anunciar un bateig es fan tocar les petites, amb sons aguts i seguits. I per anunciar un enterrament toquen les grosses amb sons greus i separats. Si el difunt és home és un so i si és una dona es toquen dos sons seguits i greus que solen ser les campanes grosses.
    Actualment en alguns campanars s’han substituït les campanes per equips de megafonia que s’activen per mitjans elèctrics amb cintes de gravació i, per tant, s´ha anul·lat la
    feina del campaner que era l’encarregat de fer tocar les campanes.

    Joan Gamissans

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigui el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Margarita: Felicitats per compartir aquesta iniciativa tan enriquidora com és la lectura. La meva filla de 7 anys ha...
  • Teresa Miquel: Feia temps que no la llegia. Moltes gràcies!!!!
  • Jordi Arnau: La cultura Osonenca passa, sense cap mena de dubte, pels Gegants. Catalunya està molt arrelada a aquesta...
  • Magdalena -Alumna de Suf.2 -SLC de Vic: He llegit fa un parell d’anys el llibre El noi del pijama de ratlles.És...
  • Roser Comas: Set setmanes de Quaresma, només hem pogut menjar arengades rovellades, mongetes i bacallà. Això no ho...

Núvol d'etiquetes