Arxiu de la categoria ‘Rondalles catalanes’

  • En Pere Gri (rondalla i àudio)

    Escrit per l'11 de January del 2012 a les 10:31 a: Rondalles catalanes, Rondalles i llegendes

    A continuació teniu la transcripció i l’enregistrament de la rondalla “En Pere Gri”.

    Aquesta rondalla es va recollir a L’Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó, escrit per mossèn Antoni Maria Alcover, i es va publicar per primera vegada l’any 1898.

    L’editorial Moll, a més de l’Aplec, també ha editat, primer en casset i després en DVD, les rondalles contades per Farncesc de Borja Moll a Ràdio Popular. Les gravacions són de 1959. Al final del text hi trobareu l’enllaç que us permetrà senir “En Pere Gri”.

    Agraïm a l’Edtitorial Moll que ens hagi autoritzat a reproduir el text i l’enregistrament de la rondalla.

    Això era un homo casat, amb un xinxer d’infants, i molt afectat d’alçar es colzo i escorxar moixos. Havia nom En Pere Gri.
    A sa comare li passà per s’escudeller d’entregar-se a ca’n Pere amb un altre bigarniu.
    En es batiar foren ses raons, perque no trobaven ningú que volgués esser padrí.
    Justament el Rei i la Reina passen per allà, i els arriba a ses oreies, i el Rei diu:
    – Ja ho serem noltros.
    Varen esser padrins, el Rei i la Reina, i donaren una dobla de vint perhom an En Pere perque sa dona tengués bon servici i fessen així mateix una mica de refresc, amb una condició: que ell només poria buidar un tassa.
    Aquí l’homo trescà totes ses botigues, cerca qui cerca tasses grans. En troba una que n’hi cabia una lliura afavorida, i la se cala ben al raset d’aigordent.
    No vos dic res, sa meula que aplegà!
    No li bastaren dos dies per fer-li sa pell.
    Com el Rei ho sabé, perque no donàs mal viure a sa dona, el desterra a Maó.
    Però sa dona al punt no pogué estar pus, de tant que l’enyorava. I a la fi digué:
    – Ja sé què faré. Me’n vaig a ca’l Rei; de cop-descuit li prenc sa mula millor d’es cotxo, la me’n men dins es pinar de Son Serra d’Artà, que no té fi; i la hi deix fermada llargueta, que puga pasturar així mateix. El Rei la farà cercar; ses darreres que tendran d’anar a Son Serra. Jo llavò hi aniré a dir-li que En Pere meu la trobaria; el farà venir, i així tornarem estar plegats, que a posta mos casàrem per estar-hi.
    Així com la s’havia pensada, la va fer, i va endevinar: tots es criats del Rei cerca qui cerca sa mula, uns p’es pla, ets altres per la muntanya; mai anaren a pensar que de Ciutat se fos espitxada a Son Serra d’Artà.
    Sa dona d’En Pere aleshores se presenta an el Rei i li diu:
    – Senyor Rei, En Pere meu li trobaria sa mula.
    – Ell trobar sa mula? Si fos una botella d’aigordent, ja ho crec!
    – Senyor Rei, li dic que li trobaria sa mula. Que em tirin d’una passa si no la hi troba! Si és un endevinador de primera!
    El Rei, veent que sa mula no compareixia, l’envia a demanar de Maó, an En Pere, perque endevinàs on era aquell animal.
    Com l’homo sentí el recaldo, encara que estigués content així mateix de tornar, pujava més es retgiró que s’alegria; perque deia ell:
    – ¿Però qui dimoni m’ha fet a mi endevinador?
    En devia tenir poques, de feines, es qui m’ha posat aquest barret davant el Rei! Si no em costa sa pell, no serà res!
    Mentres tant, l’afiquen dins sa barca, i cap a Mallorca falta gent.
    Es mariners el se cuidaven a menjar amb sa vista i ell més de mig empipat veent que tots ets uis l’afitoraven, arribà a dir:
    – ¿Que m’heu afinada cap puça?
    Es mariners no gosaven a tornar-li ses pilotes en es joc; perque lo que ells deien entre si mateixos:
    – Alerta mosques! Que Déu sap lo que és capaç de fer aquest homo, quant el Rei que és el Rei, l’envia a demanar perque endevín.
    Es patró no va tenir tanta feredat, i li volgué fer una prova.
    Se posa una fuia de tabac ben estreta dins sa mà; se’n va an En Pere, i li diu, mostrant-li es puny:
    -Veiam si sou bo per endevinar! Endevinau-me què tenc aquí dins!
    – ¿Vos voleu fer trons, vós? ¿Que no trobau que hi estic atabacat que basta, i encara vendreu a atabacar-me més?
    – El dimoni sou! Sí que ho és tabac lo que hi tenc! Sí que ho heu endevinat!
    I li mostra sa fuia, tot astorat; però encara hi romangué més En Pere, de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella endevinada.
    Arriben a Mallorca. Sa dona ja va esser en es moll. Tot d’una s’aferra p’es coll an En Pere, i li diu a s’oreia:
    -Sa mula és dins es pinar de Son Serra; som jo que la hi he amagada.
    Ja hi havia es criats del Rei que esperaven En Pere, i d’allà mateix el se’n varen menar.
    I el Rei diu:
    – Hala, Pere, veiam on és sa mula!
    En Pere es posa a pensar gratant-se es clotell, i un cortesà li diu:
    – ¿No saps tu que davant el Rei no se graten?
    – Idò si no em puc gratar, no sabré endevinar.
    – Idò grate’t, mal t’arregussis sa pell!
    En Pere se pegà un parei de gratades que feien solc, i llavò diu:
    – ¿Sa mula on és?… ¿I on pot esser aquesta pècora!… ¿saps on serà?… Ja ho veig, on serà… Dins es pinar de Son Serra d’Artà.
    Hi van es criats del Rei, i ja ho crec que la hi trobaren fermada, pastura qui pastura.
    El Rei quedà tan content i agraït, que donà un bon grapat de dobletes de sis lliures a sa dona, que era més bona guardadora, i a ell el fa romandre a la casa per endevinar lo que fos necessari.
    L’homo estava a ca’l Rei, ben menjat i ben begut; però no li deixaven tenir cap dobler perque no en fes de ses seves per dins tabernes i xibius.
    D’es cap de temps, a la Reina li descompareix un anell tot d’or i diamants, s’anell de ses noviances.
    Tres criats le hi havien fet sauvatge.
    Tothom cuidà a caure mort cercant s’anell, i enlloc el podien trobar.
    El Rei a la fi se pega un esclafit su’s mig d’es front, i diu:
    -Oh bèstia de mi! ¿tenim un enedevinador en casa, com En Pere, i no mos ne servim?
    El crida tot d’una i li diu:
    – Ja veus sa tribulació que hi ha dins aquesta casa amb aquest bo d’anell, que el dimoni que el trob. Tu que ets es nostro endevinador, és hora que tregues s’estam, i mos diguis on és. Si dins tres dies no ho has endevinat, fora cap i coll.
    En Pere amb aquesta descàrrega quedà sense polsos, més blanc que la paret. Llavò rompé amb un sens fi de carretades de llamps i pestes contra tots els qui l’havien fet endevinador i contra ell mateix perque havia consentit a passar-hi.
    Mentres tant, el posen en capella, i aquí ja deixà ses flastomies i asperges, i es seus uis tornaren dues fonts.
    I heu de creure i pensar que es primer dia un d’aquells criats que havien robat s’anell, li hagué de dur es menjar.
    A migdia, En Pere pegà quatre bocinades; es vespre no volgué tastar res. Quan es criat se’n duia es sopar, En Pere va dir:
    -Oh gloriós Sant Brun!
    de tres, ja en tenim un!
    Es criat ho va prendre per ell, sense pensar que lo que En Pere tenia, era un dia de capella passat; i es criat se’n va corrents a contar-ho an ets altres, que digueren:
    -No hi ha remei! T’ha aglapit, aquest dimoni!
    Lo endemà toca a un d’aquells dos dur es dinar a En Pere, que només pegà quatre bocinades es migdia, i es vespre no volgué tastar res, sinó que mentres es criat se n’ho tornava, va dir:
    – Oh Sant Brun gloriós!
    des tres ja en tenim dos!
    No vos dic res amb aquesta si se va encendre sa coa de paia d’es criat, i ben encesa. Se’n va corrents a contar-ho an ets altres; i vos assegur que los entraren unes torçons de ventre que no eren tot berbes, i no feien més que dir:
    -Estam perduts!… està fet de noltros!… mal llamp s’anell!
    Lo endemà tocà a s’altre criat, dur es menjar an En Pere.
    El pobre només pegà una espipellada a migdia, i es vespre, què havia de voler tastar res!
    I es criat se’n tornava es sopar, i ell va dir, exhalant un gros gemec:
    – Valeu-me, Santa Ainès!
    ja los tenim tots tres!
    Ja ho crec que es criat se donà per entès: de l’esglai que va agafar, lo que duia en ses mans li va caure, i se va fer benes. També seria caigut ell si no té eima d’aferrar-se per sa paret.
    Així com pogué, se’n va a cercar ets altres dos; i, com prou hagueren flastomat, maleït i plorat, una hora antes de s’auba, se n’entren dins sa presó; se tiren de genoions an es peus d’En Pere, amb un singlot que casi no los deixava parlar; i amb tot secret li diuen:
    – És ver que som noltros que robàrem s’anell. Tenguérem aquesta mala hora. Ho veim, que mereixem la mort; però compatiu-vos de ses nostres dones i d’es nostros infants, que són innocents! No los tireu dins s’afronta i sa misèria! Velt’aquí, a s’anell! Demanau-mos qualsevol cosa, sols que no mos destapeu!
    En Pere, davant aquella passada, se creia somiar; no hi poria donar volta, que allò fos ver. Se paupava es cos per veure si vertaderament estava despert o somiava; i se mirava aquells tot espantolat, fins que a la fi diu:
    – No res, duis-me una oca de ses d’es jardí.
    Li duen s’oca, agafa s’anell, le hi fica dins sa boca, s’animal el s’envia.
    – Ara, tornau-la-vos-ne allà mateix on l’heu trobada; i no tengueu ànsia de res: tot s’arreglarà.
    Sol sortint, En Pere demana per parlar amb el Rei.
    El Rei s’hi presenta i diu:
    – ¿Què és? ¿que ho has afinat, o t’hem de matar?
    – No serà ver, no, que em mateu. Ho he afinat!
    – ¿I aquesta m’és vera? ¿tu saps on és s’anell?
    – Vaja si ho sé! Dins es gavatx d’una oca d’es jardí, és s’anell. Degué caure a la Reina, i s’animalet el trobà i el s’engolí.
    – ¿Què me dius?
    – Lo que sent.
    – ¿I quina és aquest dimoni d’oca?
    – Que les me presentin totes i le hi diré.
    Li anaren presentant d’en una en una totes ses oques, i En Pere los paupava es gavatx.
    Arriba la que li havien fet enviar s’anell, i En Pere diu:
    – Aquesta és.
    El Rei li fa obrir es gavatx, i ja ho crec que hi va esser, s’anell dedins.
    Tothom romangué amb sos cabeis drets, i el Rei més que tots.
    Fa treure En Pere de sa presó, el nombra s’endevinador major de tot es reinat, i envia a sa dona un sarró ben ple de durets d’or.
    Amb aquells cops de lliura En Pere entrà un poc en si; i encara que estigués ben menjat i ben begut, enyorava sa dona, ets infants i ca-seva; i feia es cuc de s’oreia malalt an el Rei demanat-li que le hi deixàs anar.
    El Rei no hi poria consentir que se n’anàs, perque deia:
    – ¿Com ho faria sense un endevinador com tu?
    Vaja, lleva-t’ho d’es cap! no tenguis ànsia de sa dona ni d’ets al·lots! Deixa-los fer per compte meu!
    Un dia que En Pere li havia feta sa grèmola fort perque el deixàs fugir, el Rei el se’n mena a caçar, i diu entre si mateix:
    – Ara n’hi he de fer una, veiam si també m’ho endevinarà! Ja serà el dimoni, si la m’endevina!
    Se posa d’amagat un gri dins sa mà, estreny, se’n va an En Pere, i li diu presentant-li es puny ben estret:
    – Hala, Pere, si endevines lo que tenc aquí dins!
    Si ho endevines, te’n vas a ca-teva.
    An En Pere allò li pegà de sorpresa i, poc per berbes que estava, li va caure ben avall.
    D’es cap d’una estona, amb una careta ben trista, ben trista, exclamà:
    – Ah pobre Gri!
    Pobre de mi!
    Que estàs en ses mans del Rei
    i no pots fugir!
    En Pere s’ho deia a si mateix, perquè era En Pere Gri, però el Rei ho va prendre per s’altre vent; i, eixamplant sa mà, digué tot esglaiat:
    – Sí que ho és un gri! El dimoni ets per endevinar! Te’n pots anar en voler!… i, en haver de mester res, vine a sa casa.
    En Pere estava amb sos cabeis drets de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella altra endevinada.
    Se n’anà a ca-seva més content que un Pasco, i p’es camí féu sa promesa d’esclafar es morros an es primer que li tornàs parlar d’endevinar res.
    No n’hi hagué cap que s’hi atansàs.
    ¿I què me’n direu?
    Ell amb sa dona i ets infants, cuidant-se de lo seu, sense voler sebre pus qui l’havia encalçada, sense fer mai més xicotines a borratxel·los, botelles ni brocals, va viure una mala fi de temps, fins que se n’anà a veure Sant Pere.
    I qui no ho creu, que ho vaja a cercar.

    Article complet

  • El frare de l’escala

    Escrit per el 21 de January del 2011 a les 13:07 a: Rondalles catalanes

    Narrador:   Vet aquí que una vegada hi havia un _________encarregat de fer neteja del
    convent, que era tan baix que no arribava enlloc. Com que la comunitat
    era pobra, no tenia  ________ per a comprar una ________, i el frare se les va
    enginyar per tenir-ne una de franc.
    En una vila propera al convent es feia una ________d’_______. El __________ hi
    anà, es deturà davant de la primera parada del _________ i demanà al _________:

    Frare:          Per l’amor de Déu, bon home, sóc pobre i sense diners, que em
    donaríeu una  _________ encara que fos la més xica?

    Firaire :      – Teniu, bon frare, espero que us faci servei i que Déu m’ho pagui  algun
    dia.

    Narrador:   De la primera parada se n’anà a la del costat i demanà si li volien
    canviar aquella __________ tan menuda per una altra d’un________ més alt, i el
    ________, bon home, la hi canvià.

    Conclusió:  I així per l’estil seguí de parada en parada i acabà per tenir de franc
    ___________més alta de la_____________.

    Veus: Assumpta, Magda (de Prats), Joan, Gloria i Mercè.
    Recollit per Jan del Tabac, de Barcelona, l’any 1922.

    Activitat de comprensió lectora. Nivell bàsic.
    Escolteu la rondalla El frare de l’escala i ompliu els buits.

    Article complet

  • Fermar els gossos amb llonganisses

    Escrit per el 21 de January del 2011 a les 12:47 a: Rondalles catalanes

    Un llonganissaire de Vic tenia un______molt juganer que sempre entrava a l’obrador i _____els treballadors. Un dia, per deslliurar-se de la molèstia del gos, una de les obreres, amb una llonganissa prima, encara ________ i a mig fer, va lligar la bestiola al barró d’una cadira. S’escaigué que el llonganissaire portà a visitar l’obrador un client de terres ______, al qual agradaven molt les _________i quedà tot admirat del poc cas que a Vic en feien. El ______ va creure que la gran________era causa d’aquella despreocupació i es va afermar en la seva opinió en veure la humorada de la treballadora que havia convertit una llonganissa en simple corda per a_________ el gos.

    Segons Teresa Gelats, de Barcelona
    Veus: Ariel Cavilli, Maria Genís i Jordi Sanz

    Activitat de comprensió lectora. Nivell elemental.
    Escolteu Fermar els gossos amb llonganisses i ompliu els buits.

    Article complet

  • Quedar-se amb un pam de nas

    Escrit per el 21 de January del 2011 a les 12:09 a: Rondalles catalanes

    Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l’ajudés en les feines de la casa. Tres n’hi havia que li donaven molta angúnia: la primera, haver d’anar a cercar aigua a la font; la segona, haver de trencar la llenya per al foc, i la tercera, haver d’estirar la________ del_________ quan filava.

    Un dia, mentre omplia els________ a la font, saltà del_________ un bonic peixet vermell. La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixet li digué:

    -No em matis, i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me.

    La doneta, pensant en les tres feines que més_______, li demanà:

    -Vull… que  els ________ vagin i  tornin  tots sols a la font; vull… que quan doni un cop a un objecte… es trenqui, i també vull… que en tocar una cosa… al moment  s’estiri un  pam!

    El peixet li concedí el que demanava i desaparegué per la_________de la font.
    Així que els________ foren plens, tots sols se n’anaren cap a casa, enmig de la gran admiració de la vella, la qual, portada pel seu entusiasme i en un gest de satisfacció, es donà un cop a la cuixa. Com que havia demanat que cosa que toqués es trenqués a l’acte, se li trencà la cuixa. En veure la seva________, unes llàgrimes li   ________               rodolaren cara avall, i una se li posà a la punta del seu nas de ganxo. La   doneta, per eixugar-se-la, se’l tocà, i, tal com li havia concedit el peixet, li cresqué de seguida un pam.

    Si hagués demanat concretament que es trenqués la llenya al moment de copejar-la i que ________  un pam els cerros només de tocar-los, la pobra vella hauria tingut_____________ i no s’hauria hagut de______________de la seva sort.

    Segons Teresa Gelats, de Barcelona

    <a href=”“>

    Activitat de comprensió lectora. Nivell intermedi/suficiència.

    Escolteu Quedar-se amb un pam de nas, ompliu els buits i busqueu el significat de les paraules que falten.

    Article complet

  • La promesa llesta

    Escrit per el 21 de January del 2011 a les 9:36 a: Rondalles catalanes

    Heus ací que, una vegada, hi havia un fadrí molt pobre que festejava amb una noia rica i els parents d’ella no els volien deixar casar només perquè ell era tan pobre. Com que s’estimaven molt, per poder-se casar van decidir que ella, una nit, quan tots els de casa seva foren a dormir, fugiria amb un bon paquet de robes, joies i diners per poder-se casar, i, quan ja estarien units pel sant llaç del matrimoni, tornaria a casa i demanaria perdó als seus pares. Per fugir van esperar una nit de bona lluna per tal de veure-s’hi sense haver d’anar amb llum.
    Tal com havíem quedat, vaig fer el senyal convingut; ella baixà amb un farcell de roba i, sense moure fressa, vam fer via carrer enllà, sense dir paraula per no cridar l’atenció i no ser descoberts.
    Ella, en contemplar aquella gran lluna, no es pogué estar de dir:
    -Quina lluna tan clara fa!
    I ell li contestà:
    -Quan la gossa segueix el ca.
    En sentir-me tractada de gossa, em vaig enutjar i vaig pensar que si aleshores, que encara no érem casats, em tractava d’aquella manera, tot i haver de pagar jo el casament, molt pitjor em tractaria quan fóssim marit i muller. I ràpidament vaig repensar-me i em vaig fer el propòsit de deixar córrer el casament. I, fent veure que m’adonava de sobte em vaig deturar I li vaig dir al meu promès.
    -Ara m’adono que he tingut un gran descuit. M’he deixat precisament els diners i ens caldrà tornar a casa a cercar-los.
    Em vaig fer un tip de rondinar i, malhumorat, vaig acompanyà a la meva promesa a desfer el camí.
    En arribar a casa, ella amagà ben bé la roba, les joies i els diners per tal que no es comprengués el que havia passat i se n’anà a dormir.
    Quan vaig veure que no tornava, i jo no parava de fer el senyal que havíem quedat per cridar-la, vaig pensar que alguna cosa passava.
    Fins que ella, temorosa que els de casa seva no el sentissin i no es descobrís el cas, sortí a la finestra i li va dir:
    -Quina lluna més clara fa, quan la gossa segueix el ca! Però encara és més verdadera quan el ca la gossa espera.
    I, sense dir-li no una paraula més, amb una revolada tancà el finestró i el deixà amb un pam de nas.

    Llegit per Marianna Farkas, Mònica Jaume i Mercè Salinas

    Activitat de comprensió lectora. Nivell Intermedi/suficiència

    Digueu si les afirmacions següents són vertaderes o falses
    Els dos enamorats han de fugir perquè la família d’ella no accepta el matrimoni
    El promès li fa saber que ha de ser una dona submisa
    La noia té ganes de casar-se amb el seu promès però torna enrere perquè s’ha oblidat els diners
    El promès xiula per fer-li el senyal convingut però ella no respon
    La noia li tanca la porta i el deixa amb un pam de nas

    Article complet

  • El sabateret

    Escrit per el 21 de January del 2011 a les 9:13 a: Rondalles catalanes

    Hi havia un sabateret d’escaleta, molt pobre, molt pobre, que tenia tres fills i no sabia pas amb què mantenir-los. Un dia se li presentà un mendicant, tot brut i espelleringat, que li va demanar si, per l’amor de Déu , li volia donar unes sabates velles. Al sabater, amb tot i ser tan pobre, li va fer tanta llàstima aquell captaire, que li’n donà unes de noves que tenia. El pobre es va quedar parat, que ni se’n sabia avenir i, amb llàgrimes als ulls, li va dir:

    – Jo havia estat sabater, com vós, i vaig ser maleït i condemnat a haver de caminar sempre sense mai no poder-me deturar. Vaig voltant el món i dono una volta cada set anys; de tant caminar, tinc els peus durs com un unglot de cavall, no em puc aturar ni per menjar, ni per dormir; jo he visitat tots els sabaters del món i no n’he trobat cap de tan generós, ni de tan bon cor com vós, que m’hagi fet la gràcia de dar-me un calçat nou.  Jo us ho vull agrair, però no us puc donar cap diner. Un dia que voltant, voltant, vaig passar pel Paradís, vaig menjar-me un préssec d’un presseguer molt gros i molt gemat que hi havia, i em vaig guardar el pinyol que ara us donaré en paga de les sabates. Planteu-lo i us sortirà un presseguer que us farà préssecs tot l’any, uns préssecs més grossos que síndries.

    I aquell pobre, que era el jueu errant, va donar el pinyol al sabateret. Aquest el plantà a l’hort i li sortí un presseguer que sempre, sempre, feia préssecs tan grossos que es necessitava un cistell per a cada un.
    El rei de la terra on vivia el sabateret, era molt agradat de la bona fruita i, un any per Nadal, tenia el desig de menjar préssecs. Féu fer unes crides manifestant que al qui li portés un préssec fresc, el casaria amb una de les seves filles. El sabateret, tot tou, va pensar que se li presentava una bona ocasió per a ser consogre del rei. Collí el préssec més gros del presseguer, el posà dins d’un cistellàs, l’envià a casa del rei per mitjà del fill gran, per veure si es casava amb la princesa. El fill gran del sabater, pel camí va trobar un vellet que li preguntà què hi duia en aquell cistell i ell molt desdenyós va contestar-li:

    – Escorpins.
    – Ben grossos els trobaràs, doncs.

    El fill del sabateret va arribar a casa del rei i li presentà el cistell. En destapar-lo, el trobà ple d’escorpins. El rei pensant-se que es burlava d’ell li va fer donar una gran pallissa i el va fer tancar a la presó. Quan el sabater ho va saber, hi envià el seu fill mitjà, que era tan malagradós com el gran. També va trobar aquell vellet, el qual li féu la mateixa pregunta, i el xicot, tot emmurriat, li contestà:

    – Granotes.
    – Ben grosses les trobaràs.

    Quan el rei va veure que duia granotes al cistell i que totes es posaven a saltar i a raücar, va fer ventar-li una pallissa més forta que la del seu germà i el féu tancar en una presó més estreta i més fosca. Quan el pobre sabateret va saber el que havia passat al seu fill mitjà, hi envià el petit, que era molt bon noi i molt bon minyó. Quan trobà el vellet, en comptes de contestar-li amb el desdeny dels altres, va dir-li:

    – Bon home, hi porto un préssec que anava a dur al rei, per veure si el feia content i em donava la mà de la princesa. Si el voleu veure, us l’ensenyaré i, si teníeu necessitat de menjar-vos-el, també us el donaria.

    -Doncs un préssec trobaràs, que ben gros serà. El rei tindrà un gran goig de rebre’l, et farà el seu gendre, casant-te amb la filla més gran i tu seràs l’hereu de la corona.

    El sabater petit va arribar a casa del rei, li ensenyà el préssec, el rei en quedà tot enamorat i, tal com havia promès, li va donar a triar la mà d’una de les seves filles. El sabateret escollí la més gran, que era la pubilla i la més gentil, i va demanar al rei que no volia pas pompes ni gales per al casament; que més s’estimaria que tragués de la presó els seus dos germans. El rei va estar molt content del bon cor del sabateret; va treure els seus germans de la presó i féu unes festes molt més grans del que les hauria fetes.

    Veus: Núria Puigdesens ,Laura Salvans, Mercè Garay, Magda Lozano, Sole Ladero, Montse Assens  i Xavier Puigseslloses.

    <a href="“>

    Activitat de comprensió lectora. Nivell B3/elemental

    Digueu si les afirmacions següents són vertaderes o falses

    El mendicant  va demanar unes sabates velles al sabateret
    El mendicants abans havia estat carnisser
    El mendicant, com a agraïment, dóna un préssec al sabater
    Quan el fill gran del sabateret va destapar el cistell, el va trobar ple d’escorpins
    El fill petit del sabateret també diu una mentida al vellet i troba granotes al cistell

    Article complet

  • Es canyemet, s’ase i sa serra-porra

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:48 a: Rondalles catalanes

    Això era un homo de Son Servera, que havia nom el sen24 Tomeu, més pobre que un gri25 i més carregat d’infants que un ase vei de mosques: tots cabien davall un erer26; no n’hi havia cap qui es guanyàs es pa.

    El sen Tomeu tenia una rota27 de prat a Son Corb. Un dia que hi feinejava i havia penjada sa barxa28 amb so dinar a una pomera, devés les nou hi compareix un corb, li obre sa barxa i li saupa29 es dinar.

    A bell migdia l’homo se’n va a sa barxa i la troba buida.

    –Ja és aquell polissó de corb que feia sa barca30 per aquí, devés les nou! -diu ell capejant– Si demà torna, sabrà jo qui som.

    L’endemà afica es dinar dins una caera31, deixa sa caera damunt sa mateixa pomera i se posa a l’aguait, esperant es corb.

    Es corb no se féu esperar gaire. Estava llépol i devés les nou s’entrega: veu que s’olor d’es dinar surt de dins sa caera i zas! S’hi enfonya32, i bones espipellades33.

    El sen Tomeu el vetlava com un gat sa rata, i se n’hi va corrents. Tapa a cada cap sa caera i es corb no li pogué fugir. […]

    (català balear; fragment extret del llibre Rondaies mallorquines (tom tercer), d’Antoni Maria Alcover)


    24 Tractament que es dóna als treballadors camperols quan ja són d’edat madura.

    25 Grill

    26 Garbell gros, de quatre a cinc pams de diàmetre, que, col·locat horitzontalment o un poc inclinat damunt unes forques o eradores; serveix per a porgar els cereals damunt l’era després de la batuda.

    27 1· Tros de terra que era garriga i ha estat sembrada; 2· Tros de terra que un conreador cultiva dins una possessió d’altri durant alguns anys, generalment pagant al propietari una porció convinguda del que hi cull; sol ésser terra prima o allunyada de les cases de possessió, i no podent-la conrear directament el propietari, la dóna a conrear a un altre a canvi d’algun benefici o del simple avantatge de tenir la terra rompuda sense despeses pròpies.

    28 Espècie de senalla d’espart o de palmes, amb tapadora, on els treballadors del camp duen el menjar i les eines.

    29 Pren, roba

    30 Fer sa barca: ésser en l’aire sense aletejar, sigui aturat, sigui en moviment.

    31 Rusc d’abelles.  La casera d’abelles mallorquina (que es pronuncia també caera caiera) és feta d’esquerdes de canya, de forma cilíndrica o una mica cònica, de devers sis pams de llargària per un de diàmetre; les esquerdes estan ben adherides unes amb les altres per medi d’una mescla d’argila, pols de palla i buina de bou; a cada cap del cilindre hi ha una tapadora de marès que es diu es fonell.

    32 Fica, endinsa

    33 Cops de bec d’un ocell o gallina en menjar.

    Article complet

  • Rondalla de Belindo lo Mostro

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:41 a: Rondalles catalanes

    (Contada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer; juliol 1883)

    Una volta hi eren8 marit i muller, i teniven tres filles, totes belles minyones. Lo pare era mercant9, ma10 havia fet bancarruta i se la campava proba assai11. La petita anava a collir flors i feva buquetutxos12 i los veneva. Un dia, aquesta minyona, anant a collir flors, avançant, avançant, se li és fet nit. Alhora13 ella veu aqueix gran palau; s’és acostada i veu que lo portó era obert i ha dit:

    –Me refugiaré a n’anquí, fins a fer dia–, perquè s’era perduda.

    Després, no entenent esquimutjo14, és muntada adamunt, i troba la porta oberta, i veu aqueixa bella aposento15 entapissada i ben amobillada; entra a una altra porta i ne veu una altra millor i millor amobillada; entra a una altra i veu una bella aposento ben muntada ama un bell llit; i així ha trobat dotze aposentos ben muntadas.

    Però ella era contenta de trobar un bon llit de se reposar, ma teniva apetito, que era tot lo dia sense menjar. Finalment, entra a una aposento i veu aqueixa mesa ben aparellada; a mig de la mesa, una sopera de plata, los plats de plata, tasses i posades també de plata. Era pròprio una mesa principesca.

    Ella destapa la sopera i troba aqueixa bella minestra; després hi havia un pollastre i plats en dos. Ella ha menjat que se n’és consolada, i ha begut bon sense veure mai gent, sempre plorant la família, que s’era perduda. Després, estraca16, tot lo dia caminant, s’és colgada17. L’endemà se n’és alçada i ha trobat la vasia18 ama l’algua19 per se rentar, la colació20 prompta21 i un paner ama tanta treballs en recam22 d’or i de plata encomençats.

    Ha vist una finestra, l’obri perquè no sabiva aon tocava, i veu aqueix bell jardí:

    –Ai, qui belles flors! –ella alhora ha dit–, si puguessi debaixar a ne collir!–. Ma, com ha dit, aqueix jardí és d’aqueix palau, és menester de cercar la porta. Finalment, després que ha girat totes les aposentos, ha trobat la porta. […]

    (alguerès; fragment extret de la pàgina web http://www.uv.es/sillam/RondallaNet/rondcat/belindolomostro.htm)


    8 Hi havia

    9Mercader

    10Però, mes

    11Proba assai: prou bé

    12 Rams

    13Llavors

    14 Gran cosa

    15Cambra, estança

    16 Rebentada, fatigada

    17 Es va ficar al llit

    18 Gibrell

    19 Aigua

    20 Esmorzar

    21 Parat, a punt

    22 Brodat en relleu

    Article complet

  • Lo lladre de Tortosa

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:36 a: Rondalles catalanes

    Cap a les terres de l’Ebre, en un maset de teulada de canyes a la banda dreta del riu, vivie fa molts anys una viuda molt pobra amb sos tres fills. Com que eren molt pobres, i una part de l’any passaven gana i l’altra part feien abstinència, un mal dia la dona va decidir enviar los tres xiquets a fer carrera pel món.

    Ni del més gran ni del mitjà va saber-se’n mai més res, però lo més xic va tornar al cap d’alguns anys fet un home, tan pobre com abans. La mare va alegrar-se molt de tornar-lo a veure i va demanar-li:

    –Ai, fill meu, i què has après durant tots aquests anys? I què has fet?

    Aleshores lo xiquet, que anomenaven Daniel, va contar-li:

    –Durant tot aquest temps he servit en moltes cases i molts senyors, mare. Alguns eren tan religiosos que no sortien mai de missa, i d’altres tan descreguts que no hi entraven mai de la vida. Però de tots ells he après molt de la vida.

    La mare, que no va entendre’l gaire, va demanar-li què volie dir amb allò d’aprendre de la vida. Lo Daniel va respondre-li que amb lo temps ja se n’adonarie, però que ell havie tornat per ajudar-la a sortir de la pobresa i que no desesperés, que en poc temps serien ben rics. De moment la bona dona va escandalitzar-se, perquè allò que en poc temps haguessin de passar de pobres a rics no ho veia gaire clar, i així mateix li ho va dir:

    –Ai, fill meu, que me fas por. No sé què deus haver après a casa d’aquestos senyors tan religiosos i tan descreguts, però jo només conec una manera de passar en un no-res de pobre a ric: la dels lladres. […]

    (català nord-occidental; fragment adaptat; extret del llibre Rondalles i llegendes catalanes, de Bienve Moya)

    Article complet

  • Un caçaire agafat a la ratera

    Escrit per el 10 de November del 2010 a les 17:31 a: Rondalles catalanes

    En Janó, que li deien “La Mandra”, era un d’aquests homes que renyien sovint amb la feina, i qui, tot i amb això, se saben pas passar de res, encara que sigui del bo i de millor.

    Amb algunes dotzenes de ganduls com en Janó escampats pel món, n’hi ha prou per conservar dins de la humanitat el llevat de la misèria, i amb ella tots els vicis que la misèria sol comportar.

    Desgraciadament per a ell, i ditxosament4 per força altres, ja fa un ramat d’anys que en Janó rosega les malves per la rel5. I, per ésser-vos franc, no puc dir que en morir “La Mandra” va deixar gran recança: seria mentida. Més aviat va deixar el record d’un home que més valia tenir-se’n lluny. No que fos capaç de causar dany a ningú: ni pensament! Però tothom emmatllevava6 i… ja vos ho tornaré l’any que ve…

    I com que aquell s’encertava ésser sempre l’any de la Maria Castanya, aquell any mai acabava de venir.

    Quan se li demanava el deute, deia pas que es negava a pagar: això mai! Solament com que era tan curt de memòria –qui és que té pas un defecte?- deia que se’n recordava pas, que era com si l’hi treien del cap. I si se’n recordava pas, veiam!, vosaltres mateixos, per què hauríeu volgut que pagués?

    També a totes les portes ell havia trucat, i totes li deien: “Déu te’n faci!”

    Un dia –ara mireu quina se’n va pensar!– fart d’estiragonyar el diable per la cua7, en Janó se’n va anar a trobar l’ermità de Sant Josep, aquell que li deien en Menjafaves i que en Janó coneixia per haver fet banqueta amb ell, alguna vegada, allí a la taverna d’Els assedegats, on se solien trobar fins aquells qui beuen sense set. […]

    (Rondalla del català septentrional; fragment extret del llibre Rondalles del Vallespir, d’Esteve Casaponce)


    4 Afortunadament

    5 És mort

    6 Manllevava

    7 Estiragonyar el diable per la cua: anar de bòlit, fer impossibles

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Margarita: Felicitats per compartir aquesta iniciativa tan enriquidora com és la lectura. La meva filla de 7 anys ha...
  • Teresa Miquel: Feia temps que no la llegia. Moltes gràcies!!!!
  • Jordi Arnau: La cultura Osonenca passa, sense cap mena de dubte, pels Gegants. Catalunya està molt arrelada a aquesta...
  • Magdalena -Alumna de Suf.2 -SLC de Vic: He llegit fa un parell d’anys el llibre El noi del pijama de ratlles.És...
  • Roser Comas: Set setmanes de Quaresma, només hem pogut menjar arengades rovellades, mongetes i bacallà. Això no ho...

Núvol d'etiquetes