La paraula solitud ens porta a un pensament de tristor, de pesar. Crec que l’autora va crear una atmosfera de personatges, paisatges i història amb la seva prosa real, crua, honesta, melancòlica i d’admirable intel·ligència amb el punt esgarrifador de crear aquesta massa per definir tan veritablement la solitud del personatge.
Aquest sentiment motor de la història, en el qual tots ens podem reconèixer en algun moment de la vida, fa que aquesta obra resulti excepcional… Una prosa pragmàtica, senzilla, admirable, amb regust d’haver sobreviscut a una batalla freda, dolorosa i de por. La Caterina, amb mirada real, ens condueix pels sentiments d’un camí ple d’espines, sense consol ni esperances.
Caterina, conec el mal de muntanya, la seva prosa m’ha emocionat profundament. Sentir la buidor de l’amor, l’ermita, les pedres, els paisatges, la gent…
Entenc aquesta solitud pesada i dolorosa. He plorat quan el pastor descobreix la malaltia tan veritable i dura. La seva prosa m’ha sigut balsàmica, l’admiro. La profunditat i l’expressió d’aquesta història tan real i bonica m’ha identificat amb el paisatge, m’ha fusionat amb l’entorn àrid i el sentiment de solitud dins l’ermita. La lluita de la Mila, una baralla amb ella mateixa… gens fràgil la protagonista, molt digna com a dona. En el fons aquesta prosa resulta un mirall per a moltes dones: les nostres pors, la incoherència social, la nostra mirada cap a l’entorn… Dóna el resultat de l’experiència, allà on hi ha solitud pot haver-hi esperances.
Caterina, tinc un somni, la imagino amb mi. Totes dues a passeig davant l’ermita contemplant els paratges majestuosos, revivificants i plens de llum. Totes dues veient i sentint que la solitud no és més que una il·lusió. Déu vos guard, Caterina.
Carme Flores, curs intermedi 2
