• Carnestoltes

    carnestoltesEl  Carnaval  és una  de  les festes més populars arreu del món. Cronològicament  precedeix l’austeritat i la penitència de la quaresma.

    Comença el Dijous Gras i acaba amb l’enterrament de la sardina o també, com a molts pobles dels Pirineus, amb la crema o  enterrament   del  Carnestoltes, el dimarts de carnaval. El dia següent és Dimecres de Cendra, primer dia de quaresma (falten quaranta dies per Pasqua).

    El Carnaval ja el celebraven egipcis, jueus, grecs… Així podem entendre les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb la fecunditat i les matronals on les dones prenien la iniciativa en l’activitat sexual. També se’l relaciona amb les celebracions paganes   d’alegria per l’arribada de la primavera i les disfresses, que simbolitzen el  canvi  que  realitza  la  natura. Amb el cristianisme, el carnaval perd els elements màgics i és en l’edat   mitjana  i en especial a  Itàlia, on pren una dimensió festiva, luxuriosa i de permissivitat.

    El   carnestoltes, com solem anomenar-lo en les nostres terres,  prengué personalitat  pròpia.   Era   un   senyor   molt   desenfrenat,  a qui  agradaven molt les dones, la broma i  que manava mentre durava la festa. Però la gent,  cansada de veure’l fer malifetes, l’apressava, el passejava pel poble i era conduït a un jutjat popular, on era condemnat a morir penjat i, perquè fins i tot l’esperit desaparegués del poble, el cremaven i així tornava la pau a les cases. En alguns pobles el Carnestoltes deixava escrit abans  de morir, un testament,  on  es  reia de  les  malifetes realitzades i d’alguns dels habitants del poble.

    Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i
    un   nas   llarg,  es penjava  a la vista de tothom  i  després   es   passejava  pel  poble,  fins  ser  jutjat i ajusticiat.

    El Carnaval representa, doncs, una llicència controlada de la rutina diària i  la quotidianitat:   dies de ballar, cantar, empaitar les dones, fer bromes, menjar molta carn -origen dels actuals ranxos- bones fartanades per poder suportar l’exigència  del  dejuni quaresmal.

    Com  que  abans  no  ni havia  recursos per comprar màscares, el jovent s’emmascarava la cara amb cendra i quan veien alguna persona que no anava disfressada la perseguien amb una escombra i li  tiraven serradures  i  cendra  perquè  quedés  disfressat. Si trobaven algú treballant el lligaven de mans i li posaven una multa; normalment tot s’arreglava amb algun trago de vi o alguna cosa de menjar. Han estat diversos els períodes on s’ha prohibit el  Carnestoltes. Felip V, el va abolir,  amb el pretext que màscares i disfresses donaven anonimat a venjances. Carles III n’aixecà la prohibició, i el 1773 es prohibeix de nou l’ús de capes i màscares. La més recent de les prohibicions la trobem el 1939, quan Franco prohibí el Carnaval arreu del país, essent permès exclusivament per als infants. (Text de Toni Alet, XTEC)

8 comentaris

  1. MONTSERRAT dE DIEGO

    26 febr. 14
    21:43 #

    Moltes graciés Ramon, fins demá.

    1. ramonfont

      27 febr. 14
      14:08 #

      Fins demà, que hem de continuar descobrint coses interessants!

  2. Juan Carlos

    27 febr. 14
    10:34 #

    Hola, sempre interessants els documents que ens penges al bloc.
    Aquest article m’ha suscitat certa curiositat per l’etimologia de la paraula llatina “carnaval” i per remenar una mica més la paraula “carnestoltes”
    He trobat que carnaval està composta per “carne” que no té més connotacions, vol dir carn, i “vale” que per lògica hauria de significar un consentiment de validesa (com val menjar carn) doncs inicialment volia expressar un acomiadament, és a dir: “conserva’t bé”, “que et vagi bé”, etc. I això m’ha encès la llum per la coincidència amb l’assentiment habitual que fem amb la paraula “val” quan tanquem una conversa diem-la; “val, fins desprès” (almenys en castellà s’utilitza molt).
    És a dir, que “val”, en Carnaval, no procedeix de vàlid sinó com expressió d’acomiadament de la carn, evidentment a la carn durant els dies de la Quaresma, és clar!
    Ho he trobat molt curiós.
    En un pròxim comentari acabaré aquestes curiositats al respecte de la paraula “carnaval”

  3. ramonfont

    27 febr. 14
    14:02 #

    Comentaris sempre interessants, Juan Carlos. A veure si també es pot seguir la pista etimològica a la paraula “carnestoltes”. Recordeu que tots podeu dir-hi la vostra!

  4. Juan Carlos

    27 febr. 14
    15:30 #

    Hola de nou a tothom,
    avui no he pogut venir, com haureu comprovat la majoria, per això us agrairia qualsevol apunt de la classe de avui.
    Ramon, ja saps que hi estàs inclòs.
    Gracies i bon cap de setmana.
    El meu correu: jcrf2441@gmail.com
    Salutacions.

  5. Juan Carlos

    27 febr. 14
    17:55 #

    Gracies Ramon pel teu comentari, a veure si s’anima la gent i fem un bloc més actiu.
    Ara, amb el vostre permís, continuaré amb una curiositat més al respecte de la paraula “carnaval”.
    Doncs hi ha un altra paraula que ens parla de la llibertat de la carn i que no coneixia, “carnestolendas”. Com veieu comença amb el mot “carnes”, es a dir, carns en català, i tenim un sufix molt curiós “tolendas” que en llatí vol dir tolerar, consentir, és evident que el conjunt de totes dues vol dir el consentiment a menjar i/o gaudir de la carn.
    El poble gallec utilitza aquest mot per a denominar les màscares que es posen aquests dies de lliure albir.
    Doncs aquestes dues paraules, “carnaval”, acomiadament de la carn , i “carnestolendas”, permissibilitat per a menjar-la, malgrat que no volen dir el mateix, sí que van donar el mateix sentit: “gaudir-ne que aviat ja no podreu”.
    Segur que el sentit no es quedava relegat solament a la carn com aliment, sinó més aviat, donant-li un sentit també de “gaudir del pecat de la carn”.
    Bé, ara parlaré de la coincidència entre “carnestolendas” i “carnestoltes”, així mataré dos ocells d’un mateix tir. (Segur que he comés una burrada traduint aquesta dita castellana ).
    Doncs en aquest mot trobo la informació que ens ha suggerit en Ramon. M’explicaré; he buscat l’etimologia de carnestoltes i no he trobat res acceptable (tots els diccionaris on he buscat el defineixen com carnaval i altres definicions com “carro naval” que no em convencen, de manera que se m’acudeix dissociar la paraula “carnestoltes” d’aquesta manera:
    Carnes-tol-tes, es a dir, carnes-tolendas-totes. Si ens refiem d’aquesta hipòtesi trobaríem que vol dir llibertat per a gaudir de totes les carns i vet aquí la gràcia, el que en un principi no deien amb claredat (gaudeix de la carn, sense definir quins tipus de carn !), ens trobem que amb aquest mot, carnestoltes, ho concilia sense ferir la sensibilitat de ningú ( Església, beats, etc..)
    La intel·ligència dels catalans ha superat barreres !!! És broma.
    Doncs mestre, nois i noies, això és el que he trobat i desitjo que sigui de profit per a tothom.
    Salutacions.

  6. ramonfont

    28 febr. 14
    10:39 #

    El Miquel em diu per correu que ha trobat un document que parla de costums i tradicions catalanes i, perquè creu que ens pot interessar, en passa la referència: http://www.unitat.cat/etnia/tic.pdf

    És un catàleg de festes, costums i tradicions festives catalanes molt exhaustiu on, els que hi estigueu interessats, podreu trobar pistes per continuar investigant.

    Gràcies, Mquel!

  7. Juan Carlos

    28 febr. 14
    15:15 #

    Miquel, ets el millor trobant pàgines interessantíssimes, és molt completa i m’ha agradat molt, gràcies.
    Hi he fet un cop d’ull i per a la meva satisfacció he trobat que he encertat l’etimologia de carnestoltes, això sí, d’una manera un tant peculiar, com heu pogut comprovar.
    Fins dimarts.