Entrades amb l'etiqueta ‘Carnestoltes’

  • Carnestoltes

    carnestoltesEl  Carnaval  és una  de  les festes més populars arreu del món. Cronològicament  precedeix l’austeritat i la penitència de la quaresma.

    Comença el Dijous Gras i acaba amb l’enterrament de la sardina o també, com a molts pobles dels Pirineus, amb la crema o  enterrament   del  Carnestoltes, el dimarts de carnaval. El dia següent és Dimecres de Cendra, primer dia de quaresma (falten quaranta dies per Pasqua).

    El Carnaval ja el celebraven egipcis, jueus, grecs… Així podem entendre les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb la fecunditat i les matronals on les dones prenien la iniciativa en l’activitat sexual. També se’l relaciona amb les celebracions paganes   d’alegria per l’arribada de la primavera i les disfresses, que simbolitzen el  canvi  que  realitza  la  natura. Amb el cristianisme, el carnaval perd els elements màgics i és en l’edat   mitjana  i en especial a  Itàlia, on pren una dimensió festiva, luxuriosa i de permissivitat.

    El   carnestoltes, com solem anomenar-lo en les nostres terres,  prengué personalitat  pròpia.   Era   un   senyor   molt   desenfrenat,  a qui  agradaven molt les dones, la broma i  que manava mentre durava la festa. Però la gent,  cansada de veure’l fer malifetes, l’apressava, el passejava pel poble i era conduït a un jutjat popular, on era condemnat a morir penjat i, perquè fins i tot l’esperit desaparegués del poble, el cremaven i així tornava la pau a les cases. En alguns pobles el Carnestoltes deixava escrit abans  de morir, un testament,  on  es  reia de  les  malifetes realitzades i d’alguns dels habitants del poble.

    Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i
    un   nas   llarg,  es penjava  a la vista de tothom  i  després   es   passejava  pel  poble,  fins  ser  jutjat i ajusticiat.

    El Carnaval representa, doncs, una llicència controlada de la rutina diària i  la quotidianitat:   dies de ballar, cantar, empaitar les dones, fer bromes, menjar molta carn -origen dels actuals ranxos- bones fartanades per poder suportar l’exigència  del  dejuni quaresmal.

    Com  que  abans  no  ni havia  recursos per comprar màscares, el jovent s’emmascarava la cara amb cendra i quan veien alguna persona que no anava disfressada la perseguien amb una escombra i li  tiraven serradures  i  cendra  perquè  quedés  disfressat. Si trobaven algú treballant el lligaven de mans i li posaven una multa; normalment tot s’arreglava amb algun trago de vi o alguna cosa de menjar. Han estat diversos els períodes on s’ha prohibit el  Carnestoltes. Felip V, el va abolir,  amb el pretext que màscares i disfresses donaven anonimat a venjances. Carles III n’aixecà la prohibició, i el 1773 es prohibeix de nou l’ús de capes i màscares. La més recent de les prohibicions la trobem el 1939, quan Franco prohibí el Carnaval arreu del país, essent permès exclusivament per als infants. (Text de Toni Alet, XTEC)

    Article complet