0. Característiques del català medieval: material elaborat pel CNL de Girona
1. Ramon Llull: Doctrina pueril (s. XIII)
Infern és en lo mig loch dintre lo cor de la terra, lo qual loch és tancat e clos, e en lo qual tostemps (‘sempre’) és pena. La qual pena és en IIII lochs: en la un és (‘hi ha’) infern, on són los dapnats qui nul temps (‘mai’) no n’exiran; l’autre és lo infern qui és apellat purgatori, en lo qual hom fa penitència, per ço cor (‘perquè’) no l’à complida en aquest món; lo terç infern és lo loch on entraren los prophetes, ans (‘abans’) que fos encarnat lo Fill de Déu, e aquest infern és apellat Abrae; quart infern és aquell on entraren los albats qui no són bateyats.
PREGUNTES
- On és l’infern?
- En quantes parts es divideix l’infern?
- Quin és l’antecedent dels pronoms relatius que estan marcats en negreta?
- Busca el subjecte d’aquesta oració: “no l’à complida en aquest món”. A què fa referència el pronom feble? Fixeu-vos que el participi del temps verbal concorda amb el pronom (CD).
2. Francesc Eiximenis, Terç del Crestià (s. XIV)
Donava Anaximander filòsof aital document als seus deixebles dient així: ” Si veus que ést caegut en aquest vici de vituperar a altre, guarda de dir-li vituperis pertanyents o tocants tota alcuna multitud de altres persones, car si ho fas vituperant a aquell vituperaràs als altres e dar-li has armes contra tu mateix”. Per tal diu que Demofon vituperant a Belli apellà’l troià de vil natura e los troians, qui eren aquí molts, oent llur vituperi mataren-lo. Doncs, diu ell, si vols alcun vituperar digues-li vituperis personals e no tocants a altre fora ell, ne pare ne mare, ne sor ne frare, car per esta via serà abans lo mal apagat e menys perillós a tu. E, generalment, aitant com lo vituperi és en térmens pus comuns és menys ofensiu, així com dir a l’altre que és orgullós, avar, vil, orat, o maleït o ab poc seny. E aitant com és pus particular, aitant ofèn més, així com és dir a l’altre que ell és bord, o lladre, o traïdor, o homeier o semblants coses. E aquesta diu que és la raó que les fembres no·s tenen molt per ofeses qui·ls diu en fellonia que sien bagasses o semblants paraules, car comunament així com és comun vocable a vituperar hom dir-li bacallar, així és de fembra que li digues bagassa o semblant vocable. Mas si davallaves pus avall, ço és que ella ha fetes males obres ab aital hom, o en aital lloc o en aital temps, açò la ofèn més, per què d’açò te deus guardar.
- Llegeix el text.
- Fes-ne una versió en català estàndard.
- Compara-la amb la versió de Xavier Renedo i Sergi Gascon a Francesc Eiximenis,Prosa (ed. Teide).
El filòsof Anaximandre donava aquest consell als seus deixebles parlant així: ” Si veus que has caigut en aquest vici de vituperar un altre, guarda’t de dir-li insults relacionats o referits a moltes altres persones, ja que, si ho fas, insultant aquell insultaràs els altres i li donaràs armes contra tu mateix”. Per això, diu que Demofon, insultant Belli, el va titllar de troià de vil natura, i els troians, que allí n’hi havia molts, sentint el seu insult, el van matar. Així doncs, diu ell, si vols insultar algú, digues-li insults personals i no referits a ningú més fora d’ell, ni al pare ni a la mare, ni a la germana ni al germà, ja que d’aquesta manera el mal serà oblidat abans i serà menys perillós per a tu. I, habitualment, com més general sigui l’insult serà menys ofensiu, com ara dir a l’altre que és orgullós, avar, vil, boig o maleït o de poc seny. I com més concret, més ofèn, així com és dir a l’altre que és bord, i lladre, o traïdor, o assassí a sou o coses semblants. I aquesta diu que és la raó per la qual les dones no es consideren gaire ofeses si algú els diu, estant furiós, que són bagasses o paraules semblants, ja que normalment, de la mateixa manera que és un mot corrent per vituperar una persona dir-li bordegàs, de la mateixa manera ho és que diguis a la dona bagassa o un mot semblant. Però si anaves més enllà i deies, per exemple, que ella ha fet males obres amb tal home o en tal lloc o en tal temps, això l’ofèn molt més, per la qual cosa te n’has d’estar.
3. Ramon Muntaner, Crònica (s. XIV)
E mentre aquesta festa era tan gran, genoveses, per llur supèrbia, mogren batalla ab los catalans, sí que la brega fo molt gran. E un malvat hom, qui havia nom Russo de Finar, trasc la senyera dels genoveses, e vengren d’En Pera davant lo palau de Blanquerna. E los nostres almogàvers e hòmens de mar eixiren a ells,que anc lo megaduc ne els ric-hòmens ne els cavallers no els pogueren tenir; e anaren-se’n defora ab un penó reial, e ab ells anaren solament tro a trenta escuders ab cavalls alforrats. E com foren prop los uns dels altres, los trenta escuders van brocar e van tal ferir lla on era la senyera dels genoveses, que abateren a terra aquell Rosso de Finar e los almogàvers van ferir en ells. Què us diré? Que aquí morí aquell Rosso de Finar e més de tres mília genoveses. E tot açò veïa l’emperador de son palau, e havia’n gran goig, e gran alegre, sí que dix davant tuit: -Ara han trobat genoveses qui abatrà llur ergull. E és gran raon, que a colpa dels genoveses se són moguts los catalans-.
- Llegeix el text.
- Subratlla totes les formes verbals que hi trobis.
- Classifica-les tenint en compte el temps verbal. (Recorda que el verb sers’utilitzava com a auxiliar en els temps compostos.)
4. Anònim, Història de la filla de l’emperador Contastí (s. XV)
E a cap de I gran temps, com lo rey d’Espanya hac estat en la cort del emperador ab tanta de alegria, com axí havia atrobada la sua filla, e lo rey la sua muller e lo seu fill, sí dix al emperador que ell se’n volia anar, si a la sua mercè pleya, en son regna; e l’emperador, forçat per la gran amor que havia a la sua filla, consentí a la volentat del rey d’Espanya, e dónali licència. Ab tant lo rey d’Ezpanya pres comiat del emperador e cavalcaren ab tot la lur companya, los quals l’emperador ab gran companya acompanyà fora de la ciutat, gran tros de carrera, fins a V millers fora de la terra, ab los seus cavallers. E l’emperador se proferí fort a ell, ço és, al rey d’Espanya, que tota vegada que ops secors de companya, que li·u tramatés a dir, que ell lin tramatria assats de bon grat.
- Llegeix el text.
- Subratlla totes les formes que no s’ajusten a la normativa ortogràfica actual.
- Regularitza l’ortografia.
5. Jaume I, Llibre dels feyts (s. XIII)
E quan tots foren venguts, llevà’s en peus l’infant e dix: -Senyor, lo que jo feyto he me pesa muyto; e muyto gran dolor n’he en mo coraçón cant jo feyto he neguna cosa que a vós pesa. E viengo aquí, a vostra mercè, e fets de mi e de les mies coses lo que vos queredes, e de los míos; e dats lo que vos queredes e prendet lo que vos en queredes-. E anà’s a gitar als nostres peus e besà’ls-nos, e pregà’ns per Déu que li perdonassem. E nós fom tot remogut, e pres-nos dolor d’ell, e no puguem estar que els ulls no ens vinguessen en làgrems; e vim la gran devoció e humilitat sua, perdonam-li.
- Llegeix el text.
- Fixa’t en els fragments que estan en cursiva.
- Observa la posició dels pronoms febles respecte al verb.
6. Joan Roís de Corella, La història de Leànder i Hero (s. XV)
En la nostra mar Mediterrànea, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment l’arcepèlag se nomenen, estan dues ciutats, Cesto i Abidos, distants l’una de l’altra espai de mitja llengua; lo qual espai la mar ocupant, veda les illes sien una. Estava en la ciutat de Cesto, Hero, noble donzella, d’alt enteniment, gràcia e bellea, que per tots aquests regnes ab claredat d’ínclita fama relluïa; i en la ciutat d’Abidos estava Leànder, d’alta perfecció, seny e gentilea. Sols diferien que, Leànder d’home, e Hero de donzella, singulars gràcies posseïa.
- Llegeix el text.
- Subratlla tots els verbs (tant les formes personals com les no personals).
- Identifica el subjecte i els complements de tots els verbs.
- Reordena, si escau, les oracions.