RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • La varietat estàndard de la llengua

    Llegiu aquest article sobre l’estàndard i feu-ne un resum de 150 paraules.

    Va de bo! Nivell superior de valencià, ed. Bromera (text adaptat)

    L’estàndard és una varietat lingüística que serveix per superar la diversitat formal que qualsevol llengua presenta. El sistema escolar permet que els parlants puguin aprendre aquesta varietat i, per consegüent, que estigui disponible per utilitzar-la en les situacions requerides. L’estàndard és necessari en una societat moderna; de fet, difícilment una llengua de cultura podrà sobreviure sense.

    L’estàndard conté trets lingüístics —fonètics, ortogràfics, gramaticals o lèxics—que es consideren no marcats amb cap tipus de connotació. El conjunt d’aquestes formes no s’ha triat amb els mateixos criteris en totes les llengües. N’hi ha que han escollit com a base una varietat geogràfica determinada per crear un estàndard de tipus unitarista. Per exemple, es pot esmentar el cas de l’espanyol o de l’italià, que han decidit convertir en estàndard bàsicament els dialectes castellà i toscà. Altres vegades, s’ha cregut convenient crear una varietat estàndard de caire composicional en la qual s’han sumat trets d’algunes o de totes les varietats geogràfiques d’aquella llengua. El basc o el noruec, per exemple, pertanyen a aquest segon tipus. Per acabar, una llengua pot funcionar amb més d’una varietat estàndard. Per a cada un dels models estàndard s’accepten algunes formes lingüístiques que són característiques de cada zona: és el cas de l’anglès o del portuguès europeus i americans. En aquest darrer cas, parlem d’estàndards autònoms.

    En el cas del català, l’estàndard és essencialment de caràcter composicional, sobretot pel que al mode escrit. En canvi, si ens referim a l’estàndard oral, és més adequat considerar que hi ha un model també de tipus composicional, però proveït d’una certa flexibilitat, de manera que permet la convivència de diversos models estàndard més o menys autònoms.

    Així doncs, és totalment admissible que un parlant, quan es dirigeix a la totalitat del domini de la llengua o a una àrea que no sigui lingüísticament la seva pròpia, pugui continuar emprant determinats trets originaris de la seva modalitat dialectal, que són admesos com a formes estàndard.

    L’estàndard sol associar-se a contextos formals o neutres, sobretot de caràcter públic, tant orals com escrits. Així, és normal que es desplegui en l’àmbit acadèmic en general, en els mitjans de comunicació, en el discurs oral amb desconeguts o en les relacions impersonals o no subjectives com ara una consulta mèdica o una entrevista de feina, per exemple.

    Malgrat això, la proposta de l’estàndard català en general mira de distingir entre formes pròpies de registres formals i les de registres informals. Així, s’admet que hi hagi trets lingüístics estàndard que són més adients a àmbits informals com ara determinats diàlegs presents en els mitjans de comunicació.

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme