a) Els signes de puntuació
Els incisos són fragments introduïts en una oració, que hi aporten informació, dels quals, en alguns casos, també es pot prescindir. Per exemple:
La Junta es reunirà, com cada setmana, per comentar els projectes en curs.
Habitualment apareixen al mig de l’oració, però poden ser al principi o al final. Es marquen amb comes, tot i que també poden fer aquesta funció els guions i els parèntesis. Es pot establir una gradació en l’ús d’aquests tres signes de puntuació segons l’allunyament de l’incís respecte al sentit del discurs; de menys a més allunyat: comes, guions i parèntesis.
Així, les comes introdueixen incisos més lligats al text, com ara elements circumstancials. Per exemple:
Evidentment, ja hi aniré jo a recollir-ho.
Els guions indiquen un contrast més brusc, per mitjà del qual l’autor o autora fa una observació a part o un comentari. Per exemple:
En el web de l’empresa —en català i en castellà— hi consta el nombre de treballadors.
Finalment, els parèntesis, en canvi, contenen un aclariment, una informació complementària que es considera afegida al text. Per exemple:
Aquest establiment no ha deixat mai de donar servei des de la seva fundació (1906).
[Optimot, fitxa 6786/2]
b) Els complements verbals: el complement directe i el complement indirecte
Generalment, el complement directe va immediatament després del verb i no va precedit de cap preposició. Ara bé, hi ha una sèrie de casos en què el complement directe apareix o pot aparèixer introduït per la preposició a.
1. Complement directe amb duplicació pronominal
— Cal la preposició a davant dels pronoms personals forts de complement directe, que generalment apareixen duplicats per un pronom feble. Per exemple: Em volen convidar a mi, a la festa, però no a tu. Es va trair a si mateix amb aquella mentida.
— Cal la preposició a davant de qualsevol complement directe duplicat per un pronom feble de primera o segona persona del plural. Per exemple: Aquesta tasca us ocuparà a tots els de l’oficina.
— Cal la preposició a en expressions recíproques com l’un a l’altre. Per exemple: Passàvem les hores mirant-nos els uns als altres.
2. Quantificadors
— Es pot posar la preposició a amb els pronoms quantificadors tothom, cada u, cadascú, qualsevol, ningú, algú, etc. Per exemple: El frau podria implicar (a) algú de la teva empresa.
— Cal la preposició a amb quantificadors i indefinits en plural (molts, pocs, bastants, uns quants, uns, uns altres, etc.) usats com a pronom, sempre que a la frase no hi hagi també el pronom en. Per exemple: La teva decisió afectarà a molts (però La teva decisió n’afectarà molts). El resultat de les eleccions va sorprendre a més d’un (però El resultat de les eleccions en va sorprendre més d’un).
3. Interrogatius, exclamatius i relatius
— Cal la preposició a amb els interrogatius i exclamatius qui, quins, quines i quants, quantes si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: A qui ha vist la Maria? (però Qui han vist les teves filles?). Mira a quants amics acompanyen els pares en cotxe (però Mira quants amics acompanya el pare en cotxe).
— Cal la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu amb antecedent explícit. Per exemple: He vist la noia a qui la mare va criticar.
— Es pot posar la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu sense antecedent explícit, especialment quan el relatiu es refereix a una persona concreta. Per exemple: Busquen (a) qui et va robar el cotxe.
— Cal la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu sense antecedent explícit quan el verb de l’oració principal és psicològic. Per exemple: La notícia va sorprendre a qui no se l’esperava.
— Cal la preposició a davant del relatiu el qual si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: Va parlar amb la infermera, a la qual supervisarà el metge (però Va parlar amb la infermera, la qual supervisaran els metges).
4. Alteracions de l’ordre bàsic de l’oració
— Cal la preposició a quan el complement directe animat està dislocat, si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: A les teves amigues les portaran a casa (però Les teves amigues, les portarem a casa). Ja els han cridat, a tots els pacients (però Ja els ha cridat, tots els pacients).
— Cal la preposició a quan el complement directe animat està dislocat i el verb és psicològic, encara que no hi hagi ambigüitat. Per exemple: A molts companys això els molesta. Aquestes manies no els afecten, als seus amics.
— Cal la preposició a quan el subjecte va després del verb i és al costat del complement directe. Per exemple: Diuen que rellevarà al president una consellera de confiança.
— Cal la preposició a quan el complement directe apareix després del complement de règim. Per exemple: Va voler convèncer d’acceptar aquell tracte al seu germà.
5. Oracions comparatives i coordinades
— Es pot posar la preposició a davant d’un complement directe quan es troba en una construcció coordinada o comparativa en què coincideix amb un altre complement directe que sí que en porta. Per exemple: T’han felicitat a tu i (a) la Cristina.
— Cal la preposició a quan en una oració coordinada o comparativa no hi ha un verb explícit. Per exemple: L’estimava com una mare al seu fill. Els nois havien vist els pares, però els pares als nois no.
[Optimot, fitxa 7701/5]
El verb agradar és, probablement, el més popular d’un grup de verbs que usualment funcionen d’una manera diferent i que són anomenats verbs psicològics. Aquests verbs expressen el sentiment o la sensació d’una persona en relació amb algun objecte, i, normalment, es conjuguen d’una manera diferent a la resta.
Aquests verbs sempre van acompanyats d’un pronom de CI o de CD i expressen un sentiment o una sensació. Per una banda tenim un objecte que provoca una sensació (Subjecte) i una persona que experimenta aquesta sensació. Amb aquests verbs l’objecte fa la funció de subjecte mentre que la persona apareix representada a través d’un complement directe o indirecte. Generalment utilitzem la tercera persona del singular (quan hi ha un únic objecte o una acció) o la tercera del plural (quan hi ha més d’un objecte).
[“M’agrada la llimona, i a tu?”, blog Català per ser feliç]
Els verbs agradar, repugnar, importar, xocar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CI. En canvi, els verbs espantar, ofendre, molestar, fastiguejar, preocupar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CD. L’estructura de les oracions amb aquest verbs és:
experimentador (CD o CI) – verb – tema (S)
DEURES:
- Llegiu el conte “Avís” de Manuel Baixauli. Marqueu-hi tots els trets propis del valencià que hi trobeu i identifiqueu la funció sintàctica dels elements subratllats.
Fins dijous!
Cap comentari