RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Dimarts, 8 de maig del 2018

    Resultat d'imatges de con ocho basta

    a) Els signes de puntuació

    Els incisos són fragments introduïts en una oració, que hi aporten informació, dels quals, en alguns casos, també es pot prescindir. Per exemple:

    La Junta es reunirà, com cada setmana, per comentar els projectes en curs.

    Habitualment apareixen al mig de l’oració, però poden ser al principi o al final. Es marquen amb comes, tot i que també poden fer aquesta funció els guions i els parèntesis. Es pot establir una gradació en l’ús d’aquests tres signes de puntuació segons l’allunyament de l’incís respecte al sentit del discurs; de menys a més allunyat: comes, guions i parèntesis.

    Així, les comes introdueixen incisos més lligats al text, com ara elements circumstancials. Per exemple:

    Evidentment, ja hi aniré jo a recollir-ho.

    Els guions indiquen un contrast més brusc, per mitjà del qual l’autor o autora fa una observació a part o un comentari. Per exemple:

    En el web de l’empresa —en català i en castellà— hi consta el nombre de treballadors.

    Finalment, els parèntesis, en canvi, contenen un aclariment, una informació complementària que es considera afegida al text. Per exemple:

    Aquest establiment no ha deixat mai de donar servei des de la seva fundació (1906).

    [Optimot, fitxa 6786/2]

    b) Els complements verbals: el complement directe i el complement indirecte

    Generalment, el complement directe va immediatament després del verb i no va precedit de cap preposició. Ara bé, hi ha una sèrie de casos en què el complement directe apareix o pot aparèixer introduït per la preposició a.

    1. Complement directe amb duplicació pronominal

    — Cal la preposició a davant dels pronoms personals forts de complement directe, que generalment apareixen duplicats per un pronom feble. Per exemple: Em volen convidar a mi, a la festa, però no a tu. Es va trair a si mateix amb aquella mentida.

    — Cal la preposició a davant de qualsevol complement directe duplicat per un pronom feble de primera o segona persona del plural. Per exemple: Aquesta tasca us ocuparà a tots els de l’oficina.

    — Cal la preposició a en expressions recíproques com l’un a l’altre. Per exemple: Passàvem les hores mirant-nos els uns als altres.

    2. Quantificadors

    — Es pot posar la preposició a amb els pronoms quantificadors tothomcada ucadascúqualsevolningúalgú, etc. Per exemple: El frau podria implicar (a) algú de la teva empresa.

    — Cal la preposició a amb quantificadors i indefinits en plural (moltspocsbastantsuns quantsunsuns altres, etc.) usats com a pronom, sempre que a la frase no hi hagi també el pronom en. Per exemple: La teva decisió afectarà a molts (però La teva decisió n’afectarà molts). El resultat de les eleccions va sorprendre a més d’un (però El resultat de les eleccions en va sorprendre més d’un).

    3. Interrogatius, exclamatius i relatius

    — Cal la preposició a amb els interrogatius i exclamatius quiquinsquines quantsquantes si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: A qui ha vist la Maria? (però Qui han vist les teves filles?). Mira a quants amics acompanyen els pares en cotxe (però Mira quants amics acompanya el pare en cotxe).

    — Cal la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu amb antecedent explícit. Per exemple: He vist la noia a qui la mare va criticar.

    — Es pot posar la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu sense antecedent explícit, especialment quan el relatiu es refereix a una persona concreta. Per exemple: Busquen (a) qui et va robar el cotxe.

    — Cal la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu sense antecedent explícit quan el verb de l’oració principal és psicològic. Per exemple: La notícia va sorprendre a qui no se l’esperava.

    — Cal la preposició a davant del relatiu el qual si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: Va parlar amb la infermera, a la qual supervisarà el metge (però Va parlar amb la infermera, la qual supervisaran els metges).

    4. Alteracions de l’ordre bàsic de l’oració

    — Cal la preposició a quan el complement directe animat està dislocat, si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: A les teves amigues les portaran a casa (però Les teves amigues, les portarem a casa). Ja els han cridat, a tots els pacients (però Ja els ha cridat, tots els pacients).

    — Cal la preposició a quan el complement directe animat està dislocat i el verb és psicològic, encara que no hi hagi ambigüitat. Per exemple: A molts companys això els molesta. Aquestes manies no els afecten, als seus amics.

    — Cal la preposició a quan el subjecte va després del verb i és al costat del complement directe. Per exemple: Diuen que rellevarà al president una consellera de confiança.

    — Cal la preposició a quan el complement directe apareix després del complement de règim. Per exemple: Va voler convèncer d’acceptar aquell tracte al seu germà.

    5. Oracions comparatives i coordinades

    — Es pot posar la preposició davant d’un complement directe quan es troba en una construcció coordinada o comparativa en què coincideix amb un altre complement directe que sí que en porta. Per exemple: T’han felicitat a tu i (a) la Cristina.

    — Cal la preposició quan en una oració coordinada o comparativa no hi ha un verb explícit. Per exemple: L’estimava com una mare al seu fillEls nois havien vist els pares, però els pares als nois no.

    [Optimot, fitxa 7701/5]

    El verb agradar és, probablement, el més popular d’un grup de verbs que usualment funcionen d’una manera diferent i que són anomenats verbs psicològics. Aquests verbs expressen el sentiment o la sensació d’una persona en relació amb algun objecte, i, normalment, es conjuguen d’una manera diferent a la resta.

    Aquests verbs sempre van acompanyats d’un pronom de CI o de CD i expressen un sentiment o una sensació.  Per una banda tenim un objecte que provoca una sensació (Subjecte) i una persona que experimenta aquesta sensació. Amb aquests verbs l’objecte fa la funció de subjecte mentre que la persona apareix representada a través d’un complement directe o indirecte. Generalment utilitzem la tercera persona del singular (quan hi ha un únic objecte o una acció) o la tercera del plural (quan hi ha més d’un objecte).

    [“M’agrada la llimona, i a tu?”, blog Català per ser feliç]

    Els verbs agradar, repugnar, importar, xocar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CI. En canvi, els verbs espantar, ofendre, molestar, fastiguejar, preocupar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CD. L’estructura de les oracions amb aquest verbs és:

    experimentador (CD o CI) – verb – tema (S)

    DEURES:

    • Llegiu el conte “Avís” de Manuel Baixauli. Marqueu-hi tots els trets propis del valencià que hi trobeu i identifiqueu la funció sintàctica dels elements subratllats.

    Fins dijous!

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició concordança connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu velarització verbs veu passiva vocalisme