Quina pudor! Què s’ha vessat?
a) La precisió lèxic: la sinonímia
[Unitat 2, activitat 5]
Perquè el nostre discurs guanyi precisió podem tenir en compte els consells següents:
- defugir-hi l’ús de mots jòquer com cosa, fer, tenir, etc.
- vetllar per la distinció clara de termes semblants i, doncs, enganyosos (immune / impune; infringir / infligir)
- evitar els mots crossa i tota mena ‘’elements sobrers o distractors
- parlar amb lentitud per poder afinar en les formulacions i no haver-les de reparar a posteriori
- fer servir els termes que anomenen exactament allò de què parlem (i explicar-los si cal).
[Text extret del blog Aprendre llengües d’Enric Serra]
Un sinònim, és a dir, un mot amb el mateix significat, fa el text un poc més seductor: La dacsa és originària d’Amèrica. De fet, el panís era fonamental per a les civilitzacions precolombines. Trobar sinònims no és fàcil: ens uns casos hi ha matisos de significat que els converteixen en sinònims parcials, com ara cristall-vidre; o es diferencien en els àmbits d’ús, com ara testicle-colló. Fins i tot, parell pràcticament idèntics com dur-portar tenen, a vegades, distribucions diferents: es pot dir portar-se bé, però no *dur-se bé. Els únics sinònims exactes són els geosinònims, és a dir, mots que s’usen en llocs diferents: dacsa-blat de moro-panís, poal-galleda, roig-vermell, etc.
[Va de bo. Nivell superior de valencià (C2)]
Hem comentat les diferències entre aquestes paraules:
- bony / nyanyo
- cabell / pèl
- calés / diners
- cec / invident
- cec / orb
- cefalàlgia / mal de cap
- DIN A4 / foli
- dolent / pèssim
- dormir / fer nones
- escola bressol / guarderia
- gerro / vas
- huit / vuit
- matar / occir
- opulent / ric
- pispar / robar
- tomàquet / tomata
b) Els textos argumentatius
La modalització és un fenomen que s’estira i que s’arronsa. Es pot dir que als textos argumentatius la modalització ha de ser d’una determinada manera? Penso que no. Podem parlar més aviat de tendències, que poden estar condicionades per moltes circumstàncies. Si es tracta de persuadir (finalitat dels textos argumentatius), l’emissor pot diluir la seva presència, deliberadament, a fi de guanyar una imatge d’objectivitat (amb impersonalitzacions, per exemple). Però també podem argumentar que una primera persona contundent té molta força de persuasió. No es pot afirmar pas universalment, d’altra banda, que calgui eliminar el jo d’un text i amagar-lo rere un nosaltres o una forma impersonal. És més: l’ús del jo és ben sovint una mostra d’assumpció de responsabilitat. El text argumentatiu, d’altra banda, tendeix a tractar el destinatari amb una distància respectuosa. Pel que fa al grau de certesa, pel fet de tenir una tesi i voler-la defensar, partim d’unes certes seguretats, sense les quals ja no iniciaríem l’argumentació. Ara bé: la modèstia i la falsa modèstia esquitxen ben sovint, per elecció de l’autor, els discursos argumentatius, per oferir potser una imatge més propera a la de l’interlocutor o l’audiència. Pel que fa als judicis de valor, els textos argumentatius hi tendeixen; sobretot als de base cognitiva, racional. I les normes de cortesia i la preservació de la imatge? Preservar la imatge del qui parla i dels altres és un objectiu noble i ideal. Però no pas a tots els actes argumentatius hi ha el fair play que caldria esperar. Quantes vegades no hem vist que les argumentacions pivoten en l’atac a la persona (la fal·làcia ad hominem), en l’erosió pertinaç de la imatge de qui defensa la tesi contrària? Quantes vegades no hem vist, en un altre sentit, un orador que, per manca de destresa, erosiona la seva pròpia imatge declarant que ell “potser no és la persona més indicada per ser a la taula rodona, perquè en realitat ell es dedica més aviat a un altre àmbit i…”. Els textos argumentatius presenten unes tendències pel que fa al fenomen de la modalització, però hi ha factors que obren les portes a variants. El que hauria de fer l’autor, a parer meu és 1) ser conscient de tot allò que ell revela de si mateix en els actes comunicatius en què pren part; 2) mostrar una coherència en les tries fetes (una tria lícita, no pas l’única: parlar com un expert, amb gran seguretat); 3) no defugir mai la seva responsabilitat sobre el que diu; 4) entendre que el discurs argumentatiu és un exercici d’estratègia i que les decisions sobre la modalització són ben sovint deliberades més que no naturals.
[Referència: Enric Serra, blog Aprendre llengües]
c) Ortografia: l’accentuació
Hem dictat algunes paraules “complicades”.
DEURES:
- Llegiu l’article de Maria Rodríguez Mariné “I tu com vas de bilingüisme proactiu?” i identifiqueu-hi les marques de modalització del text.
- Rellegiu el conte “Invasió subtil” de Pere Calders.
Fins dilluns!
Cap comentari