RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Dijous, 27 de febrer del 2020

    a) Els textos argumentatius: l’article d’opinió

    Hem comentat l’article “La ciutadania es llança a crear partits polítics” (text original).

    1. Estructura

    • Tesi: Es creen molts partits polítics amb poques possibilitats de consolidar-se.
    • Argumentació: 1. Es creen molts partits polítics perquè la ciutadania vol participar en la vida pública. 2.Els nous partits tenen poques possibilitats de consolidar-se perquè el sistema els posa traves i perquè són d’àmbit local o amb uns interessos molt concrets.
    • Conclusió: Aquesta situació és un reflex del fracàs dels partits tradicionals.

    2. Tipus d’arguments

    • argument amb exemple: “Els últims cinc anys s’han creat més de 900 partits.”
    • argument amb analogia: “Aquest nombre tan espectacular de formacions ens situa en el primer lloc a tot Europa quant a registre de formacions polítiques.”
    • argument d’autoritat: “Daniel Cohn-Bendit sosté que amb els grans partits tradicionals ja no n’hi ha prou per canviar la societat.”

    3. Elements lingüístics

    • connectors metatextuals: en primer lloc, en segon lloc, en tercer lloc
    • pronoms personals de 1a persona: ens situa
    • mots i expressions valoratius: es llança, bogeria sense fre, espectacular, amb raó
    • preguntes retòriques: “Ja no n’hi ha prou amb els partits tradicionals?”
    • connectors lògics: però, perquè, així doncs, cosa que, fins i tot

    b) La modalització del discurs

    El subjecte parlant pren sempre una determinada posició. Aquesta presa de posició pot ser respecte del que diu (el contingut), respecte de la persona a qui ho diu (el receptor) o respecte de l’acte mateix en què ho diu (l’enunciació). Quan el parlant es mostra d’una manera explícita, dona lloc a un discurs subjectiu. Quan, en canvi, s’esforça a esborrar les marques de la individualitat i s’amaga darrere el seu text, llavors estem davant del discurs objectiu.

    En el discurs objectiu el subjecte es retira per l’acció de l’objectivitat i es fa ús de marques gramaticals d’impersonalització que manifesten el seu distanciament respecte d’allò que es diu.

    El discurs subjectiu, en canvi, s’associa amb la presencia del subjecte. El conjunt de marques lingüístiques amb què l’emissor manifesta la seua actitud i el seu posicionament envers allò que diu i a qui ho diu constitueix el que anomenem modalització dels enunciats. Des del punt de vista de l’emissor, la modalització es manifesta per la proximitat entre ell i el seu discurs. La distància és mínima quan l’emissor assumeix totalment l’enunciat (text modalitzat). La distància, en canvi, tendeix a un màxim quan l’emissor considera el seu enunciat pertanyent a un món que li és completament aliè (text objectiu). El primer cas és el de la narració d’unes memòries o el d’un article d’opinió, mentre que el segon s’ajusta més al discurs didàctic o la notícia purament informativa.

    [“Modalització i impersonalització del discurs“, lletradebatalla.wordpress.com]

    La modalització és un fenomen que s’estira i que s’arronsa. Es pot dir que als textos argumentatius la modalització ha de ser d’una determinada manera? Penso que no. Podem parlar més aviat de tendències, que poden estar condicionades per moltes circumstàncies. Si es tracta de persuadir (finalitat dels textos argumentatius), l’emissor pot diluir la seva presència, deliberadament, a fi de guanyar una imatge d’objectivitat (amb impersonalitzacions, per exemple). Però també podem argumentar que una primera persona contundent té molta força de persuasió. No es pot afirmar pas universalment, d’altra banda, que calgui eliminar el jo d’un text i amagar-lo rere un nosaltres o una forma impersonal. És més: l’ús del jo és ben sovint una mostra d’assumpció de responsabilitat. El text argumentatiu, d’altra banda, tendeix a tractar el destinatari amb una distància respectuosa. Pel que fa al grau de certesa, pel fet de tenir una tesi i voler-la defensar, partim d’unes certes seguretats, sense les quals ja no iniciaríem l’argumentació. Ara bé: la modèstia i la falsa modèstia esquitxen ben sovint, per elecció de l’autor, els discursos argumentatius, per oferir potser una imatge més propera a la de l’interlocutor o l’audiència. Pel que fa als judicis de valor, els textos argumentatius hi tendeixen; sobretot als de base cognitiva, racional. I les normes de cortesia i la preservació de la imatge? Preservar la imatge del qui parla i dels altres és un objectiu noble i ideal. Però no pas a tots els actes argumentatius hi ha el fair play que caldria esperar. Quantes vegades no hem vist que les argumentacions pivoten en l’atac a la persona (la fal·làcia ad hominem), en l’erosió pertinaç de la imatge de qui defensa la tesi contrària? Quantes vegades no hem vist, en un altre sentit, un orador que, per manca de destresa, erosiona la seva pròpia imatge declarant que ell “potser no és la persona més indicada per ser a la taula rodona, perquè en realitat ell es dedica més aviat a un altre àmbit i…”. Els textos argumentatius presenten unes tendències pel que fa al fenomen de la modalització, però hi ha factors que obren les portes a variants. El que hauria de fer l’autor, a parer meu és 1) ser conscient de tot allò que ell revela de si mateix en els actes comunicatius en què pren part; 2) mostrar una coherència en les tries fetes (una tria lícita, no pas l’única: parlar com un expert, amb gran seguretat); 3) no defugir mai la seva responsabilitat sobre el que diu; 4) entendre que el discurs argumentatiu és un exercici d’estratègia i que les decisions sobre la modalització són ben sovint deliberades més que no naturals.

    [Referència: Enric Serra, blog Aprendre llengües]

    c) La sinonímia

    Un sinònim, és a dir, un mot amb el mateix significat, fa el text un poc més seductor: La dacsa és originària d’Amèrica. De fet, el panís era fonamental per a les civilitzacions precolombines. Trobar sinònims no és fàcil: ens uns casos hi ha matisos de significat que els converteixen en sinònims parcials, com ara cristall-vidre; o es diferencien en els àmbits d’ús, com ara testicle-colló. Fins i tot, parell pràcticament idèntics com dur-portar tenen, a vegades, distribucions diferents: es pot dir portar-se bé, però no *dur-se bé. Els únics sinònims exactes són els geosinònims, és a dir, mots que s’usen en llocs diferents: dacsa-blat de moro-panís, poal-galleda, roig-vermell, etc.

    [Va de bo. Nivell superior de valencià (C2)]

    Hem comentat les diferències entre aquestes paraules:

    1. bony / nyanyo
    2. cabell / pèl
    3. calés / diners
    4. cec / invident
    5. cec / orb
    6. cefalàlgia / mal de cap
    7. DIN A4 / foli
    8. dolent / pèssim
    9. dormir / fer nones
    10. escola bressol / guarderia
    11. gerro / vas
    12. huit / vuit
    13. matar / occir
    14. opulent / ric
    15. pispar / robar
    16. tomàquet / tomata

    Són ben conegudes les serioses reserves que molts lingüistes oposen a l’existència de sinònims veritables en el llenguatge i, sense que, a parer nostre, es pugui negar d’una manera absoluta aquesta existència, cal reconèixer que els mots proposats com a sinònims a tots els repertoris existents de les diverses llengües no tenen pas tots, ni de bon tros, la condició de sinònims absoluts o perfectes, en el sentit que no són intercanviables en totes les ocasions, sia perquè llur sinonímia no n’afecta totes les accepcions —la sinonímia de explicar respecte a exposar, per exemple, no comprèn el cas en què exposar és sinònim de arriscar ni aquell en què ho és de exhibir—, sia perquè la condició d’un mot —en tant que dialectal, comú, popular, culte, literari, tècnic, etc.— en determina o restringeix sovint l’ús.

    [Albert Jané: “Introducció a la primera edició” del Diccionari de sinònims]

    Dos termes són geosinònims o sinònims geogràfics si s’utilitzen en dialectes diferents d’una llengua amb el mateix significat. En català, un cas força conegut de geosinònims és el dels mots espill (forma pròpia del català occidental) i mirall (forma pròpia del català oriental). Els geosinònims es poden formar perquè en cada part del territori de la llengua ha evolucionat una arrel diferent de la llengua mare (el llatí, en el nostre cas), o bé perquè una paraula que, en un moment donat, era comuna a tot el territori ha estat substituïda en una part d’aquest territori per un mot nou amb el mateix significat, o bé perquè dos mots que originàriament tenien significats diferents i que s’utilitzaven en un mateix lloc, a partir d’un cert moment es fan servir en indrets diferents i, a més, els significats convergeixen.

    [Text extret del butlletí de la Societat Catalana de Biologia]

    Fins dimarts!

     

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu variació velarització verbs veu passiva vocalisme