RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Marc sociolingüístic’

  • La varietat estàndard de la llengua

    Llegiu aquest article sobre l’estàndard i feu-ne un resum de 150 paraules.

    Va de bo! Nivell superior de valencià, ed. Bromera (text adaptat)

    L’estàndard és una varietat lingüística que serveix per superar la diversitat formal que qualsevol llengua presenta. El sistema escolar permet que els parlants puguin aprendre aquesta varietat i, per consegüent, que estigui disponible per utilitzar-la en les situacions requerides. L’estàndard és necessari en una societat moderna; de fet, difícilment una llengua de cultura podrà sobreviure sense.

    L’estàndard conté trets lingüístics —fonètics, ortogràfics, gramaticals o lèxics—que es consideren no marcats amb cap tipus de connotació. El conjunt d’aquestes formes no s’ha triat amb els mateixos criteris en totes les llengües. N’hi ha que han escollit com a base una varietat geogràfica determinada per crear un estàndard de tipus unitarista. Per exemple, es pot esmentar el cas de l’espanyol o de l’italià, que han decidit convertir en estàndard bàsicament els dialectes castellà i toscà. Altres vegades, s’ha cregut convenient crear una varietat estàndard de caire composicional en la qual s’han sumat trets d’algunes o de totes les varietats geogràfiques d’aquella llengua. El basc o el noruec, per exemple, pertanyen a aquest segon tipus. Per acabar, una llengua pot funcionar amb més d’una varietat estàndard. Per a cada un dels models estàndard s’accepten algunes formes lingüístiques que són característiques de cada zona: és el cas de l’anglès o del portuguès europeus i americans. En aquest darrer cas, parlem d’estàndards autònoms.

    En el cas del català, l’estàndard és essencialment de caràcter composicional, sobretot pel que al mode escrit. En canvi, si ens referim a l’estàndard oral, és més adequat considerar que hi ha un model també de tipus composicional, però proveït d’una certa flexibilitat, de manera que permet la convivència de diversos models estàndard més o menys autònoms.

    Així doncs, és totalment admissible que un parlant, quan es dirigeix a la totalitat del domini de la llengua o a una àrea que no sigui lingüísticament la seva pròpia, pugui continuar emprant determinats trets originaris de la seva modalitat dialectal, que són admesos com a formes estàndard.

    L’estàndard sol associar-se a contextos formals o neutres, sobretot de caràcter públic, tant orals com escrits. Així, és normal que es desplegui en l’àmbit acadèmic en general, en els mitjans de comunicació, en el discurs oral amb desconeguts o en les relacions impersonals o no subjectives com ara una consulta mèdica o una entrevista de feina, per exemple.

    Malgrat això, la proposta de l’estàndard català en general mira de distingir entre formes pròpies de registres formals i les de registres informals. Així, s’admet que hi hagi trets lingüístics estàndard que són més adients a àmbits informals com ara determinats diàlegs presents en els mitjans de comunicació.

    Article complet

  • Origen de la divisió dialectal

    Com cada any, l’Oficina de Català publicarà una revista adreçada als alumnes dels cursos de català. El professor et demana que hi participis amb un article d’unes 175-200 paraules sobre l’origen de la divisió dialectal.

    A continuació tens un text que t’ajudarà a documentar-te. Evita de copiar frases del text original.

    [Text adaptat d’Els parlars catalans de Joan Veny]

    Els factors de la bipartició del català en aquests dos grans feixos dialectals són complexos. El substrat preromà, la romanització i el repoblament són punts importants en què es basen diverses teories que intenten posar en clar les causes d’aquesta gran clivella. Vegem-les en síntesi.

    Durant molts anys es va acceptar la que podríem anomenar teoria de la Reconquesta, segons la qual la progressió meridional de les conquestes hauria provocat una transfusió de parlars orientals a l’est i de parlars occidentals a l’oest. En aquest sentit, és ja un tòpic citar el testimoniatge de l’historiador cinccentista valencià Beuter, que reporta una llegenda segons la qual, si a València es parlava una modalitat occidental de català, era pel trasllat de tres-centes donzelles de Lleida a aquelles terres. Però arguments de pes s’oposen a aquesta interpretació: primerament, el sentit geogràfic de la Reconquesta, que segueix una línia est-oest com es pot veure per la presa, al s. XII, pels comtes de Barcelona, de Camarasa i Benavarri, i, més tard, de Tortosa, Lleida i Fraga; en segon lloc, perquè el nombre de cases de València concedides a gent oriental era superior al que tocà a participants occidentals, segons es desprèn del Llibre de repartiments.

    El 1951 M. Sanchis Guarner va exposar una altra teoria, força aguda, basant-se en les diferències del substrat preromà i no en els fets de la Reconquesta. És molt perspicaç la referència inicial relativa al testament de Guifré el Pelós (898) en virtut del qual deixava a Guifré II els comtats de Barcelona, Ausona i Girona (=català central), a Miró els de Cerdanya, Conflent i Besalú (=rossellonès), i a Sunifred el d’Urgell (=català occidental). Això no significa que aquest testament representi l’origen de la fragmentació dialectal de català, però sí que implica que el comte català, al moment de fer aquesta partió, degué tenir en compte diferèncie ètniques importants, amb una possible seqüela lingüística. Assenyalat aquest fet, Sanchis Guarner observa la distribució dels pobles preromans al domini català. A l’actual sector occidental troba, del Montsec cap al sud, tribus d’estirp ibèrica. Del Montsec cap amunt s’estenien els pobles bascos o bascoides, més o manco relacionats amb els ibers; uns i altres, preindoeuropeus. A l’actual sector oriental, en canvi, hi campaven pobles postcapsians, de llengua diferent, indoeuropea. Aquests dos tipus de pobles assentats a les nostres terres abans de l’arribada dels romans, haurien condicionat la futura estructura dels dos grans dialectes, especialment pel que fa al timbre de les vocals, clares i tenses a l’occidental, fosques i afeblides a l’oriental.

    El progrés de l’arqueologia, però, ha revelat restes de poblats cèltics també al costat occidental, amb la qual cosa sembla que esdevé vulnerable l’anterior hipòtesi del substrat. Una nova interpretació deguda a Antoni M.  Badia i Margarit fa front a aquest problema, tot tenint en compte la romanització. L’il·lustre professor de la Universitat de Barcelona remarca la gran densitat de la toponímia romana a Girona, Ausona i terres orientals, així com de l’hagiotoponímia cristiana, fenomen que és relacionat amb la profunda romanització d’aquestes terres. Aquestes fondes petges romanes contrasten, a l’oest, amb dos fets importants: la persistència dels bascos al nord (Ribagorça, Pallars) fins al segle X, i l’arabització, des del segle VIII, de les terres meridionals, que sofriren una forta desromanització que hauria fet aflorar primitius trets lingüístics preromans. Així, doncs, de resultes d’una acció de substrat a la part occidental, ja sia per perllongament d’una llengua bascoide al N, ja sia per rebrotament, al centre i al sud, d’habituds lingüístiques tapades per la romanització i manifestades després per la desromanització implícita en el procés arabitzant, tindríem uns dialectes occidentals força diferenciats dels orientals, on l’absència d’un substrat actiu a causa de la implantació d’una llatinitat ferma i vitenca va deixar el camp lliure a la debilitació de vocals àtones i altres fenòmens peculiars.

    Totes aquestes teories, tan agudes com respectables, tenen la seva part de raó i probablement cap d’elles la té totalment. Per part meva, trobo arriscat d’atribuir excessives repercussions lingüístiques als diversos pobles preromans. En aquest sentit crec que no s’ha tingut prou en compte la cronologia dels canvis que separen el català oriental de l’occidental. Una bona part són mutacions fonètiques o gramaticals realitzades en català oriental entre el segle XV i el segle XVI, que contrasten amb el caràcter generalment estàtic, estagnant, del català occidental. En el cas d’aquests trasmudaments relativament tardans, costa un xic de veure-hi efectes tan retardats de característiques pròpies dels parlars anteriors a la romanització. L’estat “latent” no es pot acceptar amb els ulls clucs.

     

     

    Article complet

  • La varietat estàndard de la llengua

    Llegiu aquest article sobre l’estàndard i feu-ne un resum de 120 paraules.

    Va de bo! Nivell superior de valencià, ed. Bromera (text adaptat)

    L’estàndard és una varietat lingüística que serveix per superar la diversitat formal que qualsevol llengua presenta. El sistema escolar permet que els parlants puguin aprendre aquesta varietat i, per consegüent, que estigui disponible per utilitzar-la en les situacions requerides. L’estàndard és necessari en una societat moderna; de fet, difícilment una llengua de cultura podrà sobreviure sense.

    L’estàndard conté trets lingüístics —fonètics, ortogràfics, gramaticals o lèxics—que es consideren no marcats amb cap tipus de connotació. El conjunt d’aquestes formes no s’ha triat amb els mateixos criteris en totes les llengües. N’hi ha que han escollit com a base una varietat geogràfica determinada per crear un estàndard de tipus unitarista. Per exemple, es pot esmentar el cas de l’espanyol o de l’italià, que han decidit convertir en estàndard bàsicament els dialectes castellà i toscà. Altres vegades, s’ha cregut convenient crear una varietat estàndard de caire composicional en la qual s’han sumat trets d’algunes o de totes les varietats geogràfiques d’aquella llengua. El basc o el noruec, per exemple, pertanyen a aquest segon tipus. Per acabar, una llengua pot funcionar amb més d’una varietat estàndard. Per a cada un dels models estàndard s’accepten algunes formes lingüístiques que són característiques de cada zona: és el cas de l’anglès o del portuguès europeus i americans. En aquest darrer cas, parlem d’estàndards autònoms.

    En el cas del català, l’estàndard és essencialment de caràcter composicional, sobretot pel que al mode escrit. En canvi, si ens referim a l’estàndard oral, és més adequat considerar que hi ha un model també de tipus composicional, però proveït d’una certa flexibilitat, de manera que permet la convivència de diversos models estàndard més o menys autònoms.

    Així doncs, és totalment admissible que un parlant, quan es dirigeix a la totalitat del domini de la llengua o a una àrea que no sigui lingüísticament la seva pròpia, pugui continuar emprant determinats trets originaris de la seva modalitat dialectal, que són admesos com a formes estàndard.

    L’estàndard sol associar-se a contextos formals o neutres, sobretot de caràcter públic, tant orals com escrits. Així, és normal que es desplegui en l’àmbit acadèmic en general, en els mitjans de comunicació, en el discurs oral amb desconeguts o en les relacions impersonals o no subjectives com ara una consulta mèdica o una entrevista de feina, per exemple.

    Malgrat això, la proposta de l’estàndard català en general mira de distingir entre formes pròpies de registres formals i les de registres informals. Així, s’admet que hi hagi trets lingüístics estàndard que són més adients a àmbits informals com ara determinats diàlegs presents en els mitjans de comunicació.

    Article complet

  • Dialectes i registres

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o bé una amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim queen Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició concordança connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu velarització verbs veu passiva vocalisme