RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per Febrer, 2012

  • Dijous, 23 de febrer de 2012

    Trenta-un anys del “tejerazo”. Ens fem grans…

    a) Els verbs: irregularitats

    Hem repassat el fenomen de la velarització i ens hem fixat en un parell de “falsos” verbs velars: saber i caber/cabre:

    • present de subjuntiu: sàpiga, càpiga
    • imperfet de subjuntiu: sabés, cabés

    EXERCICIS: 13, 14, 15, 16, 17 i 18 (pàg. 202-203)

    b) Derivats

    Fixeu-vos en aquests mots:

    • colomer: no és una persona, sinó un lloc
    • llibrer = llibreter
    • traïdoria: ‘cautela presa o conducta enganyosa de l’executor d’un delicte per a evitar de córrer cap risc’ (castellà, alevosía)
    • piuladissa: ‘seguit de piulets, xerradissa d’ocells’ / piulada: ‘acció de piular’
    • riallada: ‘rialles de molts o molt fortes’
    • fondant: ‘xocolata en rajola especial per a ésser desfet’ (no és un adjectiu)
    • reprensiu: ‘que inclou reprensió’ / repressiu: ‘que serveix per a reprimir’

    L’enunciat de l’exercici 36 de la pàgina 173 ens demanava que trobéssim adjectius cultes. Per trobar-los hem fet servir el sufix -i, -ia. A més d’aquest sufix, hi ha altres altres sufixos “cultes”:

    • -ar: N > Adj: angular, consular, insular, popular
    • ificar: N/Adj > V: crucificar, dulcificar
    • : V > N: adopció, contracció, exempció
    • iu: V > Adj: agressiu, compassiu
    • or, -ora: V > N/Adj: agressor, director, divisor, emissor, extintor

    EXERCICIS: 34, 35, 36 i 38 (pàg. 172-173)

    DEURES:

    • Acabeu els exercicis 16, 17 i 18 de la pàgina 203.
    • Completeu els encreuats (?) de l’exercici 37 de la pàgina 173.
    • Llegiu l’apartat d’ortografia de la unitat 5 (pàg. 188-194).

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 21 de febrer de 2012

    Sant Tornem-hi! Comencem la segona part del curs.

    a) Els verbs: irregularitats

    En els verbs regulars la 1a i la 2a persones del plural del present d’indicatiu, del present de subjuntiu i de l’imperatiu són iguals:

    Present indicatiu Present subjuntiu Imperatiu
    CANTAR 1a cantem 2a canteu 1a cantem 2a canteu 1a cantem 2a canteu
    TÉMER 1a temem 2a temeu 1a temem2a temeu 1a temem 2a temeu
    DORMIR 1a dormim2a dormiu 1a dormim 2a dormiu 1a dormim 2a dormiu

    En canvi, en els verbs velars no coincideixen.

    Present indicatiu Present subjuntiu Imperatiu
    PRENDRE 1a prenem 2a preneu 1a prenguem2a prengueu 1a prenguem2a preneu
    PODER 1a podem2a podeu 1a puguem2a pugueu 1a puguem 2a pugueu

    En els verbs velars la formació de l’imperatiu sol originar força dubtes sobretot en les formes del plural. Recordeu que la primera i la tercera persones del singular sempre tenen l’arrel velar (com en el present de subjuntiu), mentre que la segona del singular i del plural normalment no tenen l’arrel velaritzada.

    puguespugui

     

    puguem

    pugueu

    puguin

    prenprengui

     

    prenguem

    preneu

    prenguin

    Recordeu que els verbs següents formen amb l’arrel velar tots l’imperatiu: estar, saber, voler, poder, dir i ser. El verb tenir admet les dues formes: té, tingues / teniu, tingueu.

    Fixeu-vos que l’estructura i el sentit de l’oració determinen la tria del temps verbal:

    • Ens ha dit: “Beveu-vos la cervesa!” (ordre: imperatiu)
    • Ens ha dit: “No us begueu la cervesa!” (ordre: present de subjuntiu)
    • Ens ha dit que us begueu la cervesa. (ordre indirecta: present de subjuntiu)
    • Ens ha dit que us beveu la cervesa. (explicació: present d’indicatiu)

    b) Derivats

    Els diminutius i els augmentatius poden lexicalitzar-se i esdevenir veritables paraules que ja no es consideren diminutius o augmentatius:

    • xinxeta, vagoneta, samarreta…
    • estanyol, pujol…
    • polsim, plugim…
    • bordegàs, paperassa, maregassa…
    • panarra…
    • fillastre, germanastre…

    EXERCICIS: 32 i 33 (pàg. 172)

    DEURES:

    • Feu els exercicis 13, 14 i 15 de la pàgina 202. Consulteu el Xuriguera.
    • Formeu els derivats a partir de les definicions de l’exercici 34 de la pàgina 172.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dialectes i registres

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o bé una amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim queen Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Article complet

  • Dijous, 2 de febrer de 2012

    Tenint en compte la recomanació de Protecció Civil, hem suspès les classes.

    Ens retrobem dimarts!

    Estudieu força que farem la primera part de la prova.

    Us penjo una foto que em van fer intentant arribar a classe:

    Article complet

  • Dimarts, 31 de gener de 2012

    a) El verb: irregularitats

    • finanç-ar: financio, finanço; financiava, finançava; financiï, financi
    • adequar: la no és tònica (si ho fos, escriuríem cu)
    • dar > dat; donar > donat
    • clos, exclòs, reclòs, conclòs
    • fos, confós, difós, infós
    • pres, après, comprès, reprès
    • dependre > depès; despendre > despès; desprendre > desprès
    • revenir > revéns; revendre > revens
    • jeure / jaure > jec, jac; jeia; jauré; jaient
    • treure / traure > trec, trac; treia; trauré; traient
    • néixer / nàixer > neixo, naixo; naixia; naixeré; naixent
    • péixer >peixo; paixia; paixeré; paixent
    • arrencar > arrenco; arrencava; arrencaré; arrencant
    • arrancar > arranco; arrancava; arrancaré; arrancant
    • tancar > tanco; tancava; tancaré; tancant [el DIEC2 no recull tencar]
    • anar > vés (imperatiu); veure > ves (imperatiu)
    • véu = va veure
    EXERCICIS: 20, 21, 22, 23 i 25 (pàg. 160-161)
    b) Els signes de puntuació

    El punt i coma és un signe comodí, a mig camí del punt i de la coma. Això el fa molt perillós perquè en podem abusar o el podem ignorar.

    El punt i coma indica una pausa intermèdia en l’entonació, més breu que el punt i més llarga que la de la coma. És potser el signe de puntuació més diversament utilitzat de tots, ja que alguns autors el substitueixen pel punt, la coma o els dos punts en algunes de les seves funcions.

    Tot i l’ús divers que en fan els autors, podem fer una enumeració d’algunes de les funcions principals:

    1. Fa de lligam entre dues oracions amb sentit complet i que guarden una relació de proximitat; això és, la frase de la dreta és el resum, la conclusió, la conseqüència, l’explicació o la demostració del que hem expressat en la frase anterior. De vegades és substituït pels dos punts, sobretot quan la frase de la dreta expressa una conseqüència o una explicació sobre la frase de l’esquerra:

    •  La freqüència de les contraccions cardíaques és variable ; / : els nadons tenen de 115 a 120 contraccions per minut, i els adults, entre 70 i 80.

    2. Separa sèries que ja tenen fragments separats per altres signes de puntuació o que són llargues i complexes:

    • En les oposicions, per exemple, això no té gaire importància; al contrari, et poden eliminar per una falta d’ortografia.

    3. Separa sintagmes o oracions introduïdes per una conjunció o una locució conjuntiva que ja contenen alguna coma: per exemple, en efecte, és a dir, tanmateix, però, etc.: oració 5 b)

    4. Separa clàusules del mateix rang en enumeracions que ja contenen comes:

    • Els coeficients de toponímia aràbiga donen aquesta escala: Girona, 7; Barcelona, 26; Lleida, 84, i Tarragona, 90.

    [Text adaptat de Josep M. Mestres et alii, Manual d’estil (Eumo ed.)]

    EXERCICI: 5 (pàg. 143)

    DEURES:

    • Feu els exercicis 26, 27 i 28 de la pàgina 162.
    • Acabeu l’exercici 5 i poseu els signes de puntuació de l’exercici 6 de la pàgina 144.

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme